En lo cotidiano

Això és tant cert com dir que la llet és blanca. Ja fa temps que porto al cap fer una publicació local al poble on visc. Doncs bé, tenia la idea de fer una revista d'entreteniment i informació. Per alguns és així com s'ha de fer; per d'altres, no fer ús d'una publicació local per denunciar les coses mal fetes és perdre una gran oportunitat. Ara ja no sé que haig de fer. Desprès vaig pensar que m'agradaria fer un hort. "És el que et toca fer", em van dir uns; "no saps el que dius", deien els altres. Vaig creure, en un altre moment, que vivint al poble tinc el compromís moral de fer un cop de ma i ajudar a les entitats locals i, sense dubtar-ho, em vaig introduir a la directiva del club de fútbol. "Mira aquest, acaba d'arribar i ja vol manar", deien uns mentre que els altres m'ho agraien. En el grup de teatre, també m'hi vaig ficar: "ja era hora" em deien els altres actors; "vols dir que no fas masses coses?" deien els altres. Si a tot això afegim que formo part del grup musical del poble, que sòc de la junta de l'Ateneu, que treballo en dos llocs diferents, que haig de fer mil coses a casa desprès de la mudança, i sobretot, que tinc una familia, potser sí que tot plegat és massa. El cas és que vaig vindre amb molts dubtes, amb la il·lusió de fugir de l'estrés de la ciutat, i ara tinc més dubtes i més estrés. Potser m'hauria de desentendre de tot això i anar a la meva. Qué trist, no?

Aquesta setmana ha estat una mica estranya, per no dir trista, doncs he hagut d'anar a dos funerals d'amics de la meva edad, un per malaltía, l'altre per accident. Desprès de passar una mala estona, surts al carrer, respiras fons, i penses, "vinga, noi, una día mes". I es que al cap i a la fí, les coses son així. Passen el dies i passa el temps i el més important es l'avui, el que fas ara i amb qui estàs ara. Suposo que per allò de qui perd alguna cosa per una banda la vol recuperar per un altre, m'he deixat seduir (finalment, desprès de molts amics insistents) per la voràgine del feisbuc (no s'hauria d'escriure així, com guguel?) no sé, potser per trobar vells amics ara que veig que es comencen a perdre. La veritat, tot s'ha de dir, es que soprén molt tot aquest mon virtual. Recordo que als GREC vam fer una cançó ("petits deus") que deia "fins que tots ens comuniquem per mitjà dels ordinadors". No fa tant de temps, home, no cal que rieu d'aquesta manera. Us juro que quan ho vem gravar el commodore era l'aparell més car a la NASA. Ningú en tenia, de PC, i menys, ningú no hagués dit que, avui, estic escrivint per qui vulgui al meu blog, o penjo fotos pels amics al facebook (ara sí, no?) o llegeixo mails de la feina, o xatejo amb la veina, o tinc obert el messenger. Abans, havies de trucar als amics i quedar amb ells i fer una cerveseta. Ara ja no cal. Els hi envies les fotos del cap de setmana a Camprodó i es igual que si els haguèssis convidat a veure-les amb una tassa de café a casa teva. I quedes la mar de bé: mira aquest se'n recorda, de mí. Es molt atent, el Jordi. Es nota que m'estima i em té present.

Jo trobo que es molt lamentable, això. Jo dec ser més clàssic, però a mí m'agrada més anar a fer la cerveseta. I veure la cara del teu amic. I preguntar-li com collons fa per no pensar en la crisis, i com està el seu fill, i com li va a sa mare la recuperació del genoll, i que fa la dona, etc. I si desprès anem un rato a tocar al local algunes cançonetes, doncs millor. Però allà, en directe. Que no sigui com ara, el meu amic Sergi que està gravant el seu disc i totes les colaboracions son per internet. Ja té nassos: "Ei com li va al Vicenç?", "No sé, fa mesos que no el veig", "Però que no va gravar-te la bateria al teu disc?", "Si però ho va gravar a casa seva i desprès m'ho va enviar per mail". I això no és ciencia ficció.

Quan un arriba a certa edat, creu que totes les emocions i sentiments que es poden tenir ja les ha gaudit. Es clar que m'equivocava. El que vaig experimentar divendres al vespre retrobant-me amb els companys de l'escola, que feia vint-i-cinc anys que no veia, és molt difícil d'expressar amb paraules. Hi ha una barreja de sentiments i sensacions tant estranya que no saps com pair-la. Vaig arribar a quarts de vuit a l'entrada i, de cop, era com si tornés a classe un dia més. Hi havia els companys, els mestres i les aules. Quan ens varem veure -desprès, això sí, de fer un exercici mental per reconèixer qui era qui- tot eren abraçades i riallades. Algú volia deixar anar alguna llàgrima, però s'ho va amagar, que ja som grans i els homes no ploren (diuen). La passejada pels passadissos de l'escola la varem fer molt a poc a poc, barrejant la tremolor de les cames amb un nus a la gola que no ens marxava. Desprès, al pati (quantes hores de felicitat hi vam deixar allà tants anys!) vam fer un sopar fred, mentre anàvem d'un a altre explicant la teva vida i escoltant la dels altres. Vint-i-cinc anys de vida de quaranta companys resumits en unes poques hores.

Tant de bo ho tornem a repetir. Allà, jo hi tenia molts amics i, desprès de les emocions, veig que encara ho som, d'amics. D'aquells que fa temps que no veus, però hi son. Ho veiem als ulls, uns i altres, amb aquelles mirades que volen dir-te alguna però enmudeixen perquè el pas del temps hi posa barreres de prudència. Tant de bo es torni a repetir.

Dicen que es más fácil escribir cuando uno está invadido por la tristza. Hoy, quizá, me pasa a mí. Hace mucho que dejé arrinconado este bloc y, desde que nació Alba, han sido tantas las emociones y alegrías (aquí no cabrían las palabras) que olvidé completamente escribir unas líneas. Y es hoy, precisamente, cuando el cielo en Barcelona nos está llorando, el día que escojo para retomar mi afición. Precisamente hoy, que se cumplen ocho años desde que Alfredo se marchó. No es cierto que el tiempo todo lo borra, ni mucho menos, pero sí es verdad que te ayuda mucho a superar los momentos difíciles. A mí me costó mucho -un mundo- al principio, pero me enfrenté de cara, no aislé mis sentimientos ni arrinconé el dolor, al contrario, lo saqué fuera de mí tanto como pude, y eso me dejó un vacío tremendo que, primero, llené de buenos recuerdos e historias vividas. Luego, de orgullo y satisfacción por él. Y ahora, de sentimiento, mucho amor, y la alegría de seguir viviendo con mi familia. Clara está, con Alba todo ha sido más fácil. Y es verdad. Si la conocieráis, me comprenderíais. Es lo más que puede desear un padre. Y si antes ya tuve esa enorme sensación cuando nació Pol, os podéis imaginar como me siento ahora con mis dos hijos. Ahora, miro hacia adelante y alrededor mío. Y ahí está Anna, con los niños, y el resto de mi familia y mis amigos. Y Alfredo. El también está ahí. Estoy seguro. Creo que tengo mucha suerte. Tendré que aprovechar y, como dije al principio de este bloc, seguir el consejo de Borges y vivir cada momento.

Remenant entre les golfes, he trobat aquesta foto, que va ser la portada del nostre primer disc. Com passa el temps...ja fa mes de vint anys. Érem un grup de rock realment innovador i encara avui en dia se’ns recorda com els pioners del rock català. De fet, crec que és ben cert, perquè recordo que anàvem a les emissores de ràdio i quan el disc-jòquei posava “No som músics com els d’abans” obria els ulls en rodó, sobtat perquè era en català, i a més sonava molt bé. Érem molt bons. Quins temps...Encara em passa, de tant en tant, que algú em pregunta: “tu tocaves als GREC? Éreu boníssims! M’encantava VANITOSA” I jo em quedo ample i satisfet, pensant que dins la petita història del rock a Catalunya, hi va haver una petita aportació d’una banda a la qual jo feia una petita feina tocant la bateria, i això encara dona petites alegries a algú. Juntament amb en Richard, Orland i Ricard, i també abans amb en Francesc, Pepe i Javi, vam passar molt bones estones fent música. Sí, pensàvem que ens menjaríem el mon... i ara escric això des de l’oficina. Però quin bon gust tinc encara quan hi penso i que bé que ens ho passem encara quan anem a tocar amb la banda!

Vaig saber que aquest petit tros de platja es deia “La Porquerola” no fa gaire temps. La veritat és que no ho acabava d’entendre, un lloc tant maco dir-se així. Els pocs que la coneixem sabem que és un petit paradís que es troba al terme de Montroig del Camp, poc més enllà del encreuament amb la carretera nacional. Ja fa més de vint anys que algú me’n va parlar de la seva existència; un lloc molt tranquil només envaït pels pescadors aficionats que a les tardes hi van a passar les estones. Inclòs a l’estiu, quan anar a la platja i estirar la tovallola és una tasca més difícil del que sembla, la petita platja sempre ens rep buida, tranquil·la i serena. Per això, des de fa vint anys, l’Anna i jo hem anat molts estius. De fet, aquest indret és una mica màgic per nosaltres, perquè ens ha vist joves i solters, més grans, casats, amb un fill, amb la família, amb els amics, amb els veïns que hem conegut allà...I pensàvem que ens veuria també a la nostra maduresa i, qui sap, a la nostra jubilació també. Però crec que això serà més complicat perquè la nostra petita platja ha sofert tant o més que nosaltres el pas dels anys. Abans, eren metres i metres de sorra, entre les roques i les primeres cases del càmping, amb els arbres a l’esquena. Poc a poc, el mar, aquest mar meravellós però informal, ha anat mossegant bocins de terra –malaurat canvi climàtic- fins a deixar un passadís estret i la actitud incivilitzada d’alguns ha fet la resta: escombraries, llaunes, cigarretes, vidres i, fins i tot, merda de gos, molta merda de gos. A sobre, l’aigua del mar tampoc és el que era: quan no hi ha meduses o algues, és plena d’oli, gasoil i merda.

Diu la llegenda que Bob Geldof va escriure “I don’t like Mondays” quan va llegir una notícia a la premsa d’una nena que s’havia suïcidat perquè no li agradaven els dilluns, quan havia de tornar a l’escola. Segurament, al fons d’aquesta història hi havia més condicionants que no pas el rebuig d’anar a l’escola, però la cançò de Geldof ja queda bé així. Aquesta setmana he conegut la notícia d’una dona molt propera al meu entorn que també va decidir triar un dilluns. No havia fet encara els quaranta. La raó, segons em van dir, va ser un desengany amorós. La veritat es que un no s’acaba de creure mai com una persona pot triar per fugir definitivament perquè ja no l’interessa la única cosa que tenim, la vida. El més segur és que, de vegades, quan la vida et fa passar al costat del pou de la tristor, hi ha gent que cau i no surt. Sí, hi ha gent que mira a dins, hi ha gent que gira la cara, hi ha gent que hi rellisca, hi ha gent que hi fica un peu. Però hi ha gent que cau. I quan caus, algú t’ha d’ajudar amb la ma per sortir si tu no tens prou força. Però, de vegades, hi ha algú que quan li estenen la ma per ajudar-lo, no vol agafar aquesta ma, perquè ja està tocat per la indiferència, la desgana i el desengany i tria la seva opció. Jo vaig viure aquesta sensació fa uns anys i ell va triar per no agafar-se. “Es mi vida”, em va dir. I tant que la teva vida es teva. Però, si bé la propietat et correspon, els altres hi tenim un dret si t’estimem. Però tant se val. A la fi, ell va triar. Com la nena del Geldof. I es van emportar les seves vides, perquè eren propietat d’ells. El que no van poder emportar-se van ser els nostres drets, el drets d’estimarlos.

Descansi en pau, Iolanda.

Bueno, parece que ya terminaron las vacaciones para muchos de nosotros, aunque hay otros que aun esperaran al proximo lunes. Dicen los periodicos estos dias que las personas sufrimos un sindrome post-vacacional que nos dura unos veinte dias despues de incorporarnos al puesto de trabajo. Mentira podrida. Dura veinte semanas, las que faltan hasta las vacaciones de navidad. El unico consuelo que uno encuentra por medio es repasar una y otra vez el calendario que tenemos sobre la mesa de la oficina buscando donde hay un puente o un dia de fiesta por ahi suelto. Cuando lo encuentras, empiezas a pensar en lo que haras esos dias: tu cabeza concede un breve permiso para que tu imaginacion te lleve lejos, los pies se separan del suelo en una extrana sensacion de no estar aqui ni alli, y tus ojos dejan de mirar los papeles de tu mesa aunque los mantengas abiertos. Luego, en un estado semi-euforico, empiezas a navegar compulsivamente por la red, entre esas paginas de vuelos de bajo coste, encontrando el chollo de tu vida que te arranque unos dias de la mesa del despacho. Viajes a Paris por treinta euros! Esta es la mia. Si, pero, no. Entras en el buscador de vuelos y, obviamente, esos dias de fiesta el avion te cuesta un huevo (con perdon) porque la oferta de treinta euros es para salir un miercoles laboral a las seis de la manana desde el aeropuerto de la provincia de al lado, a mas de cien kilometros. Mi gozo en un pozo. Mis pies vuelven a tocar el suelo, la imaginacion se recoge en mi cerebro como el agua que se pierde por el desague de un lavabo y mis ojos vuelven a contemplar hojas y hojas de documentos. En fin. Solamente faltan veinte semanas. A lo mejor el ano que viene si puedo ir a Menorca. Quien sabe...

Al camp de Tarragona hi ha un indret molt especial per a mi que es diu Duesaigues...

Aquesta es la imagte del pont de la via, una tarda d'estiu, amb el paisatge que puc veure des de la meva habitacio. Veritat que es un lloc ideal per agafar un llibre i posar-te a llegir? La foto es una mica fosca, pero segur que us dona una petita idea de l'encant que te.

Las palabras vuelan como lluvia incesante sobre un vaso de papel, se escurren mientras, al caer, resbalan a traves del universo. Nada va a cambiar mi mundo. (John Lennon, 194-1980).

Navegando por la red acabo de tener la agradable sorpresa de descubrir que Gerry Beckley (America), Robert Lamm (Chicago) y Carl Wilson (Beach Boys) grabaron juntos un disco en el 2000, poco antes de fallecer este ultimo. Alguien lo ha escuchado y nos puede contar como suena esta joya? Claro esta, es un disco para fans de mi generacion, que nacieron en los sesenta con los chicos de la playa, crecieron escuchando Chicago Transit Authority y viven aun oyendo America. Que pasada, no?

Hoy he tenido la oportunidad de hacer un pequeno viaje en tren, regresando a Barcelona para acudir a mi ultimo dia de trabajo antes de vacaciones. La verdad es que, para los que no nos gusta conducir, es un placer que te lleven, viajar mirando por la ventana, observando a la gente que sube y baja en las estaciones. Eso cuando no hay aglomeracion, claro, pues de otro modo pierde el encanto.

Como es viernes, me gustaria haceros alguna propuesta para el fin de semana; mejor, tres propuestas: una reflexion, un regalo y una sonrisa.

La reflexion: "Agua", de la directora Deepa Mehta. Despues de verla, uno va encogido a trabajar al dia siguente.

Un regalo: "Pa Negre", de Emili Teixidor. Y si ya lo has leido, vuelve a ojearlo, yo estoy en ello.

Una sonrisa: "El sitio de mi recreo", de Antonio Vega. Que cancion. Un mundo de sencillez.

De totes les coses que podem gaudir en aquesta vida, una de les millors -un d'aquells bons moments que us deia ahir- es mirar al cel cada dia al mati i veure'l blau i ple de nuvols. Deixar-te portar per la teva imaginacio, respirar l'aire i percebre un enlluernament pacific del sol als ulls no te preu. Cada mati, quan vaig a treballar, aixeco els ulls cap al cel, omplint-me de llum i aire, i veig les formes dels nuvols, que semblen figures fetes a posta. Sempre penso que son dibuixos que el meu germa Alfredo fa per mi, des d'alla on sigui. No deixeu de mirar al cel cada dia.