Els confins del meu món (II)
Publicat per jbravo | 27 Mar, 2020
Aquestes dies estic llegint més del que és freqüent en mi -com tothom,
suposo- i me’n adono que els meus ulls també s’estan fent vells, com jo. Molts ens
passem el dia llegint, ja sigui per plaer, per feina, per necessitat (els
prospectes dels medicaments) o per curiositat, aquesta gran virtut de l’home
dispers. I tantes hores de lectura, al final, passen factura. El pitjor és quan
comences a veure les teves mancances visuals i et trobes perdent el temps -el
camí per on passa la vida, tant ràpidament- en escrits, llibres o texts que no t’omplen,
gens ni mica. No em refereixo als missatges, escrits o notes que reps d’algú o
que es pengen en aquests grups virtuals o xarxes socials (socials?) plenes de
faltes d’ortografia que et colpegen directament la teva dignitat i et deixen
amb aquella cara de ximple que tant bé descrivia en Serrat quan ens cantava “xuclant
un pal asseguts sobre una carabassa” (la traducció és meva). No em refereixo a aquests,
que són de jutjat de guàrdia i que, de tant en tant, fan sonar l’alarma per
avisar-te de qui son els teus amics virtuals. El pitjor no és això, sinó quan
llegeixes un text o un llibre -recomanat per algú que sí sap llegir, o per la
teva pròpia intuïció- i tens aquell sentiment de pèrdua absoluta de temps perquè,
desprès de dedicar la teva màxima concentració a les primeres pàgines, et sents
completament desconnectat de tot el que algú completament aliè als teus
pensaments ha escrit d’una manera que trobes desencertada, feta amb desgana o
inclús violenta amb les paraules.
Potser, en realitat, que qui ha desconnectat o qui està llegint amb desgana
soc jo. Es possible. Però també es possible que, amb l’edat, el teu nivell d’exigència
s’hagi incrementat de manera notable. Ja no ets tolerant segons amb quines
coses, li treus importància a d’altres o gires cua davant d’allò que no t’interessa
una merda. Jo tinc una teoria que ho explica i té a veure amb els ulls. Els ulls,
quan es fan vells, es cansen i comencen a donar errades. Ho pots corregir amb
ulleres, sí, però eventualment. Cada cop la distància amb allò que has de
llegir es fa més curta (o més llarga) i és per això que valores molt més el fet
de llegir. Ja no és una qüestió mecànica ni automàtica, es un fet voluntari,
desitjat i estimat. Dediques a llegir amb plaer tot allò que no tens que empassar-te
per obligació. Però els teus ulls treballen igualment, sigui o no per plaer. I a
mida que vas perdent la capacitat visual -aquesta és la meva teoria!- la teva
sensibilitat i espiritualitat augmenta proporcionalment. A mida que van caient
les diòptries, vas perdent aquelles pells sobreposades que t’han acompanyat
tota la vida: la irritabilitat és torna indiferència, la resignació canvia per
intolerància i els confins del teu món s’obren de bat a bat i veus més enllà de
la teva finestra particular de la vida que t’envolta. Tinc proves de la meva
teoria, com bon científic. A mida que perds aptituds visuals, guanyes actituds vitals.
Es desenvolupa dins teu una major sensibilitat, una gran espiritualitat i
somrius més a la vida. I la prova és aquesta: el somriure. Cada vegada que
parleu amb alguna persona que ha perdut la vista, us adoneu que el primer que
fa, en sentir que les vostres paraules son per ell, és somriure? Heu vist mai
una persona discapacitada visual enfadada? No! Sempre riuen. Mireu Stevie
Wonder o José Feliciano, sempre riuen. I si no ho fan, és perquè estan pendents
de no caure. Aquesta és la meva teoria. Perds vista però també tolerància. No es
cap pecat deixar un llibre a mitges. No ho feu amb les cançons o les pel·lícules
de TV? Perquè, quan menys veus, més somrius, i ets més feliç. Això crec. Si més
no, em serveix per consolar-me. Ara, quan veig una pel·lícula en VO i no puc llegir
els subtítols, m’entra per riure. És una manera de veure la vida. O de no
veure-la.