En lo cotidiano

No era un artista com els altres; ell ho sabia. No tenia una disciplina diària de feina, ni seguia una rutina sistemàtica o cap mètode, ni tampoc treballava les seves aquarel·les només per presentar noves col·leccions o futures exposicions. Ell només pintava quan necessitava fer-ho, quan alguna cosa dins seu li furtava la mandra i el feia anar a col·locar el paper Arches de 300g sobre el taulell de pintar, una taula d’estudi tan blanca com els seus cabells, com el paper. Es posava el tamboret ben a prop, col·locava un llum intens de flexo sobre el paper, sense fer ombres i, a la seva dreta, ordenava una modesta paradeta de pintures i pinzells. També, un petit assecador manual per jugar amb l’aigua, i eixugar-la o deixar-la córrer sobre el paper. Al final, sempre s’adonava que es passava més temps dret que assegut, i es mirava cada traçada des de dos o tres perspectives, de més a prop o més lluny, fins que quedava convençut, que eren les poques vegades. En ell es barrejava la estranya contradicció entre la vanitat de l’artista i la inseguretat de l’home. Sovint necessitava la opinió d’ella, la seva dona, amable, condescendent, comprensiva, però també exigent. I si ella creuava el gest, ell remenava entre la seva minsa col·lecció de velles pintures, les tornava a ofegar a l’aigua per treure tonalitats increïbles fins que, amb dues traçades, aconseguia el somriure indulgent d’ella.

Hi va haver èpoques més creatives i, d’altres, no tant. No sempre es dedicava a fer aquarel·les: de vegades, dedicava setmanes al muntatge de maquetes d’enormes vaixells i, també de vegades, es passava hores eternes escrivint poemes, fent-los i desfent-los alhora. Altres vegades sortia ben d’hora a caminar, buscant inspiració a les seves passejades, respirant la muntanya i sentint l’aroma de la farigola que collia. Sovint, cuidava del seu jardí, amb les flors i les plantes més agraïdes del món. Però, quan recarregava les idees i les muses l’empenyien, rescatava les pintures i el manat de pinzells que havia netejat amb aigua -i rematat amb una llepada, perquè deia que així es conservaven millor- i col·locava un altre Arches sobre l’enorme taula blanca com els seus cabells, i tornava a barrejar colors i fer córrer l’aigua pel paper. L’aigua. Ell sempre pensava que pintar aquarel·les no era cap secret, si sabies fer córrer l’aigua pel paper, però també era molt exigent amb sí mateix. Era enemic de la correcció i només es permetia, alguna vegada, utilitzar reserves als llocs on volia deixar entreveure el blanc del paper. Si cometia un error, per molt avançada que estigués l’aquarel·la, el dibuix anava a la paperera, trencant-lo sorollosament amb un remugar que semblava més un retret que no una queixa. Com qualsevol aquarel·lista, era molt dolgut amb les crítiques, i molt crític amb els altres aquarel·listes, perquè sempre pensava que ningú com ell cercava la perfecció, perquè, per ell, la perfecció en una aquarel·la no era insinuar una forma o buscar incansable un realisme, sinó saber interpretar un paisatge, una marina o els carrers de qualsevol petit poble.

Era molt selectiu amb el que pintava i també per a segons qui pintava, si era un encàrrec. Fins i tot, un cop es va negar a pintar la casa d’un homenet que presumia de diners, però amb qui no combregava, excusant cínicament que la seva magnífica mansió no tenia perspectiva. Ironies a banda, moltes famílies tenen avui una aquarel·la seva penjada al menjador de casa, doncs va voler compartir la seva obra, de la que presumia a les exposicions i aconseguia vendre amb gran satisfacció i molt bona traça comercial, que d’això en sabia. La seva pintura, com ell, va anar evolucionant. Si, al principi, muntava el cavallet davant el carrer o paisatge que volia pintar, posteriorment, amb la seva vella càmera fotogràfica treia instantànies d’allò que volia pintar i ho feia des de tots els angles. Això li permetia reconstruir el paisatge amb una perspectiva impossible, aportant un pessic més de creativitat a la realitat del que pintava. Seguint el procés creatiu d’una obra, era sorprenent com un paper blanc es tornava una imatge, a través de la que qualsevol es podia perdre en un mon diferent al real. També va viure un moment creatiu on, per dir-ho d’alguna manera, humanitzava la seva obra, introduint persones caminant pels carrers o pels paisatges que dibuixava. Però, tot i que el seu primer reconeixement fou un premi a un retrat, mai no es va sentir còmode pintant persones o animals. Per ell, l’animació o el moviment dels seus quadres l’havien de donar la fragilitat dels núvols, els gronxar dels arbres, els cels eterns o els camins infinits.

Als darrers moments, va voler compartir també els seus poemes i escrits, fets amb la seva petita màquina d’escriure portàtil que tenia tants anys com ell. Teclejava i teclejava, amb quatre dits, unes frases que ja portava al cap rodant i rodant pels seus pensaments: quan dibuixava podia improvisar; quan escrivia, no. Un home com ell, ple d’anècdotes, vivències, històries i viatges, havia de treure els seus pensaments d’alguna manera i va triar expressar-los amb la seva obra. Amb el pas del temps, crec sincerament que Llebaria Grau fou realment un gran artista, més honest que reconegut, i un gran creador d’aquarel·les i poemes, però també un home sensible i, moltes vegades, inquiet fins a la intransigència. Inclús m’atreviria a dir que, en realitat, Llebaria Grau, sense saber-ho, descrivia paisatges i dibuixava poemes.

(*) “Serà el destí, rodar i rodar?” es el darrer vers del seu poema “Arribant als roquers” (Nadal 1998)

Escrit amb motiu de la publicació del llibre digital “BARTOMEU LLEBARIA, entre el Seré i el Garbí”, nascut de la feina de Lena Paüls, amb pintures del mateix artista i textos de diversos autors: https://bit.ly/2WTe82k

Era un migdia assolellat, aquell de les darreries dia de juliol del 1964. En Bartomeu tornava cap a Duesaigües, conduint el seu cotxe, vora allà quarts de tres del migdia, trencant els tombs del pantà de Riudecanyes. En un revolt, va trobar un nombrós grup de gent, prop del lloc anomenat de “les tauletes”, on en aquell temps hi havia una caseta de begudes, que regentava un matrimoni de Barcelona, i que ja feia uns anys que estiuejava al poble. “S’ha perdut un nen”, li van dir. Era un nen d'uns déu anys, fill d’aquell matrimoni, i feia una estona que no el trobaven. El cercaven dins el bosc, amb desesperació, nervis i angoixa. Hi havia molta gent, molta, tant de Riudecanyes com de Duesaigües, i el temps passava i la por creixia entre els presents. També s’havia començat la recerca dins el pantà, amb una petita barca de la Comunitat de Regants, que anava drenant el fons per si el nen hagués caigut a l’aigua. En Bartomeu va aturar el cotxe i es va afegir a la recerca, oferint-te per bussejar a prop de la vora del pantà. Darrera uns matolls, es va despullar, demanant també que la barca s’allunyés de la vora, doncs aixecava massa fang, i no es veia gaire, dins l’aigua tèrbola. Es va llençar suaument a l’aigua, relliscant gairebé, i va començar a rastrejar el fons. En Bartomeu era una home fort i bon nedador. Bussejava des de la vora en direcció al centre de la llacuna, una i altre vegada. Quan se li acabava l’aire, sortia a la superfície, una dotzena de metres més enllà, girava cua i nedava fins a la vora, i tornava a repetir la immersió, un cop i un altre. Els nervis i l’angoixa anaven minvant els ànims entre els que esperaven i els que es desesperaven, dempeus més enllà, a la vora de l’aigua, que temien el pitjor. El temps passava, i els intents d’en Bartomeu eren en va. No trobava el nen. Va buscar consol en pensar que era possible que el nen s’hagués perdut pel bosc i estiguessin cercant-lo al lloc equivocat. Però la gent ja havia deixat de buscar entre els arbres: ara tothom estava pendent de la recerca al pantà.

Va ser llavors, en treure el cap per agafar aire, que el van cridar uns homes des de lluny, a mig centenar de metres d’on era. Nedant fins allà va veure com assenyalaven un indret: una roca on hi havia a sobre una petita canya de pescar i alguns estris que, sens dubte, pertanyien al nen. Els nervis, la por o l’ànsia que allò acabés d’una vegada -ves a saber el què- van estrènyer les seves cames, tot preparant una nova immersió en aquell lloc. Ja feia massa estona que havien perdut el nen i les esperances de trobar-lo sa i estalvi s’havien esvaït. Des de la vora, junt a la roca, es va tornar a llançar a l’aigua, lliscant suaument pel perfil del fons del pantà, amb els ulls a pocs centímetres del fang, examinant tot el que trobava al seu pas, bussejant cap el centre de la llacuna. A pocs metres, va entreveure un objecte blanquinós, diferent a tot allò que havia anat trobant abans sota les aigües brutes, enfangades i fosques. Entre la sorpresa i els nervis, emergí ràpidament per la seva vertical fins a la superfície, buscant un altre cop d’alè, i girant sobre sí mateix, es va llençar en picat fins al fons. Un rumor desesperat va escampar-se entre la gent que l’observava. Maleint la foscor que el fang drenat havia deixat entre les aigües, que no li deixava veure més allà d’un pam o dos, i quan ja pensava que xocaria contra el fons i les pedres, es topà de morros contra aquell objecte blanc i lluent. Reculant per l’ensurt, el seu cor es va accelerar a mil per hora, en veure que aquella claror era l’esquena del nen, immòbil sobre el fons, cara avall i amb les cames cap a la vora. Només el va veure dos segons, però es va fixar que anava sense samarreta i amb uns petits pantalons curts. En Bartomeu no dubtava del que havia vist, però tenia una estranya incertesa que allò no fos un cadàver doncs, per a ell, continuava sent un nen. No n’era conscient –o no en volia ser- que aquell menut fos mort. Va pujar ràpidament a prendre una nova glopada d’aire, cercava més aviat alè que no pas les forces que ja se li consumien i, amb ferma decisió, es va tornar a submergir cap al fons. En trobar-lo, amb la seva mà dreta el va agafar per la cintura i, traient les darreres forces, remuntà cap a la superfície.

   A dalt, només amb el cap fora de l’aigua, va tombar la mirada cap a la ribera i va veure dotzenes d’ulls mirant-lo, en un murmuri silenciós, en un infinit intercanvi de mirades encongides pel desconcert i espremudes pel pessimisme. Sense dir res, en Bartomeu començà a nedar, lenta i suaument, cap a ells, agafant els petits pantalons i, amb ells, el nen inert, quiet, ocult sota les aigües, provocant un dubte entre la gent, un interrogant que anava creixent a mesura que tots ells s’adonaven que només nedava amb una mà i, es clar, alguna cosa duia a l’altra. Amb dolorosa cautela, s’apropà fins a la vora. Allà, una dona arrencava a plorar, alguns altres es lamentaven amb por, molts s’amagaven per temor d’allò que veien inevitable. En arribar, en Bartomeu s’agafà amb la mà esquerra del roc on encara hi havia la canya de pescar i, veient que ningú no se li acostava, amb l’altra mà va fer un darrer esforç i va treure el cos del nen i el va dipositar sobre la terra humida, davant la desesperada exclamació dels presents. Incrèduls, desconsolats, impotents i vençuts, els homes es lamentaven i les dones ploraven, tots davant l’esquena nua del cos del nen, mullat, immòbil, mort, buit i llunyà, que romania, encara cap avall, sobre el terra. Alguns cridaven, altres maleïen, tots ploraven, i un dolorós silenci es va anar estenent fins que només se sentien els planys d’una mare agenollada al costat de l’esquena nua del nen.

En Bartomeu s’encongia d’esquenes, com justificant una disculpa que no li pertocava i, a poc a poc, s’allunyà del grup. Maleint entre les dents i ofegant un lament que molts anys desprès encara li grataria l’ànima quan en pensava i m’ho explicava, tenia un agre regust de culpabilitat per no haver arribat a temps, per no poder fer res més i per la injustícia del destí. Renegava. Sabia que no era culpa seva, però renegava. Potser així, la ràbia de les seves paraules podia alleugerir la pena de cada racó de la seva ànima. Enmig del desànim, un home se li acostà. Era el metge del poble. Havia examinat el cos del nen i volia donar-li les gràcies per haver-lo trobat. Poc o molt, havia ajudat en el desconsol dels pares.

Després d’algunes nits d’insomni i dies de tristor, amb una malenconia que els anys no esborrarien, es va adonar que, d’aquell petit nen, només recordava la seva esquena nua, doncs mai no li va veure el rostre.

(Homenatge a Bartomeu Llebaria Grau. Text corregit d'un article meu publicat a Revista Duesaigües) 

A la plaça torna a fer una mica de fred: es aquest Seré que ens pentina les idees, ens eixuga els ànims i ens esquinça la pell. Dalt, a la serra, avui no treu el cap la gitana, que aquest hivern ens ha visitat amb tolerada insistència, com ho fa d’aquella manera quan s’acosta lentament, baixant la serra amb dolça contundència, tan fràgil que ens captiva, com la nata que vesa d’una vella cassoleta de llauna cremant la llet al foc de la xemeneia. Quant hi ha Seré, no hi és, la gitana; això ho saben els més vells del poble. La primavera truca a la porta, i ho fa impacient, perquè ens vol portar la seva calmada inquietud, la ansietat tranquil·la de qui ha estat molt de temps amagada, esperant el seu torn per mostrar-nos totes les seves facetes, i portar-nos aigua i sol, com les dues cares d’una mateixa moneda. Les darreries de març, doncs, empenyen l’hivern, que enguany, vençut per la mandra, no ha despertat sinó quan ja era l’hora dels adéus.

Al poble regna la calma, aquell matí assolellat i fred, una quietud silenciosa només trencada pel soroll d’algú que escombra al carrer, amb una simfonia continuada i parsimoniosa que, de lluny, el motor d’un cotxe, vol esguerrar impertinentment, però sols ho espatlla uns segons, derrotat pel seu propi temps. L’home continua escombrant. Aprofitant la claror que, desvergonyidament, entra pel finestral i cau sobre la vella taula de fusta desgastada, deixo caure algunes paraules sobre el full, com qui ordena petites formigues per tal que no surtin de la filera. Ai, les paraules! Quan costa guanyar-se la seva amistat! Que difícil es arrencar-les i desunir-les de la seva supèrbia quan les demanem l’ajut que ens cal per treure de dins allò que volem compartir! De vegades, però, les paraules es deixen estimar, volen que festegis amb elles i, a canvi, t’ofereixen la frescor de les seves lletres, com qui recull l’aigua amb les mans volent veure cadascuna de les seves gotes, i posa els dits prou junts perquè l’aigua no marxi i s’esvaeixi l’encanteri. I és així, quan les paraules son generoses, que el teu amor per elles es tan gran com és de gratificant la seva reacció –regalant-te el millor dels seus textos- i és per això que les vols compartir amb altres enamorats de les lletres, perquè també les puguin gaudir en tota la seva frescor. I si tens l’oportunitat de deixar les teves paraules a l’abast de qui vulgui, com si fossin les teves empremtes digitals, llavors l’idil·li entre elles i els teus sentiments es indescriptible.

Però avui les paraules son esquerpes. Vull ordenar-les sobre el paper, però elles es resisteixen, protesten, refusen el vincle que els atorgo. Les hauré de treure del paper, escombrant-les com l’home del carrer fa amb les fulles caigudes dels arbres davant casa seva, al llindar de la porta. No sé com fer per tal que les paraules siguin obedients als meus desitjos i s’avinguin a col·locar-se en una filera màgica de sentiments. Em distreu un altre cotxe que, al seu pas, trenca sorollosament la meva pau, ja prou ofesa per la reticència rebel d’aquests mots orgullosos. L’automòbil s’atura, més endavant, al costat del cementiri. Una dona baixa de l’auto amb un petit ram de flors blanques a la mà i, empentant la reixa d’entrada –que sembla resistir l’escomesa amb el plor esfereïdor de les seves velles i oxidades frontisses- desapareix dins el recinte. Deu portar flors per algú que ja no hi és, per algú a qui la parca ha deslligat l’anima del cos i se l’en dut, deixant només les despulles. Allà, al cementiri, hi ha només despulles; això també ho saben els més vells del poble. I ho sap aquell home que continua escombrant, ara sota l’ampit de la finestra, fulles saltirones que sembla que no vulguin marxar, com ho fan ara les meves paraules, ja espatarrades sobre el full i que, disposades una al costat de l’altre, em diuen que som a les darreries del text, com si també s’arrambés la deessa que talla el fil de la vida per tallar el fil del tema.

Ja hem acabat. Finalment, les paraules i jo hem trobat el nostre niu d’amor, el nostre paradís de paper, tot ple de fileres de petites formigues, per fer un humil homenatge a un grup de dones que es mereixen la més respectuosa de les meves admiracions. Rellegeixo, satisfet: “Ara fa uns anys, unes persones enamorades de les lletres van voler omplir de sentiments estampats amb paraules, com fileres de petites formigues, les llargues pàgines d’una publicació a l’abast de la gent del poble. Hauríem d’admetre i, per tant, d’entendre, que el primer esforç va ser el menys costós -tot i que força enrevessat-  ajudades per la força i la empenta que et dona la il·lusió, però es inqüestionable que mantenir aquest esperit durant tants anys sí que es una gran feinada, només reservada a les més valentes: les dones que han donat vida a la revista que porta el nom del poble. Tot i que, al començar, poques portes es van obrir per elles (algú les va fer córrer, cua entre cames, recordant que som al món digital) i que, en aquest nefast invent de societat que ens xucla la més ferma de les sensibilitats, sempre son necessaris els diners per fer real qualsevol idea (malauradament, també, per no ser qualsevol, encara que no tinguis ni idea) no només van aconseguir fer-ho, sinó que han aconseguit, també, mantenir viva la flama i la il·lusió durant molt de temps. Aquelles dones han demostrat que el sexe dèbil som nosaltres: elles han escrit una petita immensitat dins la història d’un immens poble petit; nosaltres, només hem llegit el que elles escriuen. Toca esperar, doncs, amb el desig del cor, que això no sigui un final, sinó un parèntesi, que el que ja s’ha fet siguin només les despulles d’unes ànimes que tornaran a remoure paraules, que aquest darrer full sigui el primer del següent i que, al final, les coses surtin bé i, si no ho fan, serà perquè no és el final”. Punt i seguit. Gràcies. Punt i a part. Continuarà. Punts suspensius.

(dedicat a les dones que van fer possible la Revista de Duesaigües)  

Aviat fará un any que amb l'Anna i els nens vam decidir vindre a viure al poble. La feina ens ho permetía i la manca d'espai a la ciutat i la sensació d'ofeig ens empeitava. Vam dubtar en donar el pas, però el temps ens ha donat la raó. No hi ha res com viure al poble. No trobem a faltar la ciutat, inclús m'agobio bastant quan hi haig d'anar: tants cotxes, tantes persones, semàfors, busos, contaminació, soroll...No entenc com he pogut aguantar més de quaranta anys allà tancat. Ara, mentre escric aquestes linees, vaig mirant per la finestra i no veig edificis sino muntanyes, no sento el soroll dels cotxes sino el vent que bufa contra els arbres, la olor ja no és a fum sino a natura. Recordo que quan vèrem decidir de vindre, moltes persones pensaven que era boig, que no savia el que feia. Com que sòc un sagitari que, de vegades, viu a un pam de terra, vaig tindre les meves inseguretats i em replantejava la idea una i altre vegada. Ara, des de la perspectiva del temps, m'en adono que això que sembla una decisió trascendental no ho és tant. Viure en un poble, a vint o trenta quilómetres de la feina, i amb les actuals tecnologies de la comunicació, viure en un poble es com viure a les afores de les ciutats. Abans, les afores de les ciutats eren un radi de deu, quinze o vint quilèmetres; ara, el radi arriba molt més lluny. I les comunicacions, doncs ja es veu: des de casa meva escric un text que pot llegir immediatament un xinés o un científic que sigui a l'Antàrtida. Abans, anar al poble de vacances era descobrir un mon diferent, fascinant; ara, es trobar-te amb un grup de gent en un lloc més petit, però amb el mateix entorn de coneixement i informació, o potser més, perquè, de vegades, viure en una ciutat et permet aïllar-te, fins i tot amagar-te, però en un poble tothom està prop teu i si vols amagar-te has d'anar a la ciutat. La meva germana va marxar de la ciutat ja fa bastants anys i quan jo li preguntava com era viure en un poble, ella sempre em contestava que no erem conscients del que ens perdiem. Ara, quan em pregunten a mi com es viu en un poble, responc el mateix: com aquí, enlloc. Aqui no cal mirar cap amunt per buscar el cel, perquè es a tot el teu voltant.

Al camp de Tarragona hi ha un indret molt especial per a mi que es diu Duesaigues...

Aquesta es la imagte del pont de la via, una tarda d'estiu, amb el paisatge que puc veure des de la meva habitacio. Veritat que es un lloc ideal per agafar un llibre i posar-te a llegir? La foto es una mica fosca, pero segur que us dona una petita idea de l'encant que te.