En lo cotidiano

Escolto Heart of gold mentre miro per la finestra, agafant la tassa de cafè amb les dues mans, buscant l’escalfor que he perdut en sortir del llit. La nit ha estat molt freda, però el dia és preciós avui. Plou amb ganes i quasi bé no encerto a veure les cases del davant.  El vapors del cafè embafen el vidre i, amb els dits, dibuixo un ninot. Ara, encaixo els seus ulls amb els meus, i veig que soc jo, el ninot. M’agrada fer el ximple.

I want to live, I want to give

I've been a miner for a heart of gold. 

Neil Young era un pretensiós, o no? Potser només era un il·lús que cantava aquesta cançó d’amor per a losers d’anhels escampats. O potser només la va escriure per a justificar la pèrdua que havia d’esdevenir o per anunciar la fi d’allò que ja era mort. Com diu Lena Paüls, “escriure és retardar la imperfecció que vindrà silent, inodora, imperceptible”.

I've been to Hollywood, I've been to Redwood

I crossed the ocean for a heart of gold.

  No el trobaràs, aquest lloc, Neil. No el trobaràs ni que creuis l’oceà o pugis la muntanya més esquerpa. No el trobaràs perquè l’únic hearth of gold és dins teu. Pots buscar-lo allà on vulguis, que només faràs que caminar equivocadament al teu voltant, i perdràs el temps esgarrapant minuts a l’absurd, fins que, de tant running in circles, els teus ulls tant sols vegin el teu propi clatell.

I've been in my mind, It’s such a fine line

That keeps me searching for a heart of gold.

El sol empeny els núvols, maltractant-los amb el seu enlluernament excessiu, fins i tot exagerat, fins i tot orgullós, fins que tot és blau, allà dalt. Ja es veuen les cases a l’altre banda del carrer. L’agulla s’aixeca del vinil, com si hagués enllestit la feina, com un metge aixeca l’agulla desprès de suturar la ferida. Neil ja ha marxat i jo em quedo amb les meves ferides, mirant com es desdibuixa el ninot del vidre, com si fos jo qui s’esvaeix. M’agrada fer el ximple, perquè em faig vell.

And I'm getting old.

I've been a miner for a heart of gold.

Aquesta setmana ha estat una mica estranya, per no dir trista, doncs he hagut d'anar a dos funerals d'amics de la meva edad, un per malaltía, l'altre per accident. Desprès de passar una mala estona, surts al carrer, respiras fons, i penses, "vinga, noi, una día mes". I es que al cap i a la fí, les coses son així. Passen el dies i passa el temps i el més important es l'avui, el que fas ara i amb qui estàs ara. Suposo que per allò de qui perd alguna cosa per una banda la vol recuperar per un altre, m'he deixat seduir (finalment, desprès de molts amics insistents) per la voràgine del feisbuc (no s'hauria d'escriure així, com guguel?) no sé, potser per trobar vells amics ara que veig que es comencen a perdre. La veritat, tot s'ha de dir, es que soprén molt tot aquest mon virtual. Recordo que als GREC vam fer una cançó ("petits deus") que deia "fins que tots ens comuniquem per mitjà dels ordinadors". No fa tant de temps, home, no cal que rieu d'aquesta manera. Us juro que quan ho vem gravar el commodore era l'aparell més car a la NASA. Ningú en tenia, de PC, i menys, ningú no hagués dit que, avui, estic escrivint per qui vulgui al meu blog, o penjo fotos pels amics al facebook (ara sí, no?) o llegeixo mails de la feina, o xatejo amb la veina, o tinc obert el messenger. Abans, havies de trucar als amics i quedar amb ells i fer una cerveseta. Ara ja no cal. Els hi envies les fotos del cap de setmana a Camprodó i es igual que si els haguèssis convidat a veure-les amb una tassa de café a casa teva. I quedes la mar de bé: mira aquest se'n recorda, de mí. Es molt atent, el Jordi. Es nota que m'estima i em té present.

Jo trobo que es molt lamentable, això. Jo dec ser més clàssic, però a mí m'agrada més anar a fer la cerveseta. I veure la cara del teu amic. I preguntar-li com collons fa per no pensar en la crisis, i com està el seu fill, i com li va a sa mare la recuperació del genoll, i que fa la dona, etc. I si desprès anem un rato a tocar al local algunes cançonetes, doncs millor. Però allà, en directe. Que no sigui com ara, el meu amic Sergi que està gravant el seu disc i totes les colaboracions son per internet. Ja té nassos: "Ei com li va al Vicenç?", "No sé, fa mesos que no el veig", "Però que no va gravar-te la bateria al teu disc?", "Si però ho va gravar a casa seva i desprès m'ho va enviar per mail". I això no és ciencia ficció.

Remenant entre les golfes, he trobat aquesta foto, que va ser la portada del nostre primer disc. Com passa el temps...ja fa mes de vint anys. Érem un grup de rock realment innovador i encara avui en dia se’ns recorda com els pioners del rock català. De fet, crec que és ben cert, perquè recordo que anàvem a les emissores de ràdio i quan el disc-jòquei posava “No som músics com els d’abans” obria els ulls en rodó, sobtat perquè era en català, i a més sonava molt bé. Érem molt bons. Quins temps...Encara em passa, de tant en tant, que algú em pregunta: “tu tocaves als GREC? Éreu boníssims! M’encantava VANITOSA” I jo em quedo ample i satisfet, pensant que dins la petita història del rock a Catalunya, hi va haver una petita aportació d’una banda a la qual jo feia una petita feina tocant la bateria, i això encara dona petites alegries a algú. Juntament amb en Richard, Orland i Ricard, i també abans amb en Francesc, Pepe i Javi, vam passar molt bones estones fent música. Sí, pensàvem que ens menjaríem el mon... i ara escric això des de l’oficina. Però quin bon gust tinc encara quan hi penso i que bé que ens ho passem encara quan anem a tocar amb la banda!

Las palabras vuelan como lluvia incesante sobre un vaso de papel, se escurren mientras, al caer, resbalan a traves del universo. Nada va a cambiar mi mundo. (John Lennon, 194-1980).

Navegando por la red acabo de tener la agradable sorpresa de descubrir que Gerry Beckley (America), Robert Lamm (Chicago) y Carl Wilson (Beach Boys) grabaron juntos un disco en el 2000, poco antes de fallecer este ultimo. Alguien lo ha escuchado y nos puede contar como suena esta joya? Claro esta, es un disco para fans de mi generacion, que nacieron en los sesenta con los chicos de la playa, crecieron escuchando Chicago Transit Authority y viven aun oyendo America. Que pasada, no?