L'esquena nua

16 Desembre, 2019 19:39
Publicat per jbravo, Duesaigües

BartomeuEra un migdia assolellat, aquell de les darreries dia de juliol del 1964. En Bartomeu tornava cap a Duesaigües, conduint el seu cotxe, vora allà quarts de tres del migdia, trencant els tombs del pantà de Riudecanyes. En un revolt, va trobar un nombrós grup de gent, prop del lloc anomenat de “les tauletes”, on en aquell temps hi havia una caseta de begudes, que regentava un matrimoni de Barcelona, i que ja feia uns anys que estiuejava al poble. “S’ha perdut un nen”, li van dir. Era un nen d'uns déu anys, fill d’aquell matrimoni, i feia una estona que no el trobaven. El cercaven dins el bosc, amb desesperació, nervis i angoixa. Hi havia molta gent, molta, tant de Riudecanyes com de Duesaigües, i el temps passava i la por creixia entre els presents. També s’havia començat la recerca dins el pantà, amb una petita barca de la Comunitat de Regants, que anava drenant el fons per si el nen hagués caigut a l’aigua. En Bartomeu va aturar el cotxe i es va afegir a la recerca, oferint-te per bussejar a prop de la vora del pantà. Darrera uns matolls, es va despullar, demanant també que la barca s’allunyés de la vora, doncs aixecava massa fang, i no es veia gaire, dins l’aigua tèrbola. Es va llençar suaument a l’aigua, relliscant gairebé, i va començar a rastrejar el fons. En Bartomeu era una home fort i bon nedador. Bussejava des de la vora en direcció al centre de la llacuna, una i altre vegada. Quan se li acabava l’aire, sortia a la superfície, una dotzena de metres més enllà, girava cua i nedava fins a la vora, i tornava a repetir la immersió, un cop i un altre. Els nervis i l’angoixa anaven minvant els ànims entre els que esperaven i els que es desesperaven, dempeus més enllà, a la vora de l’aigua, que temien el pitjor. El temps passava, i els intents d’en Bartomeu eren en va. No trobava el nen. Va buscar consol en pensar que era possible que el nen s’hagués perdut pel bosc i estiguessin cercant-lo al lloc equivocat. Però la gent ja havia deixat de buscar entre els arbres: ara tothom estava pendent de la recerca al pantà.

Va ser llavors, en treure el cap per agafar aire, que el van cridar uns homes des de lluny, a mig centenar de metres d’on era. Nedant fins allà va veure com assenyalaven un indret: una roca on hi havia a sobre una petita canya de pescar i alguns estris que, sens dubte, pertanyien al nen. Els nervis, la por o l’ànsia que allò acabés d’una vegada -ves a saber el què- van estrènyer les seves cames, tot preparant una nova immersió en aquell lloc. Ja feia massa estona que havien perdut el nen i les esperances de trobar-lo sa i estalvi s’havien esvaït. Des de la vora, junt a la roca, es va tornar a llançar a l’aigua, lliscant suaument pel perfil del fons del pantà, amb els ulls a pocs centímetres del fang, examinant tot el que trobava al seu pas, bussejant cap el centre de la llacuna. A pocs metres, va entreveure un objecte blanquinós, diferent a tot allò que havia anat trobant abans sota les aigües brutes, enfangades i fosques. Entre la sorpresa i els nervis, emergí ràpidament per la seva vertical fins a la superfície, buscant un altre cop d’alè, i girant sobre sí mateix, es va llençar en picat fins al fons. Un rumor desesperat va escampar-se entre la gent que l’observava. Maleint la foscor que el fang drenat havia deixat entre les aigües, que no li deixava veure més allà d’un pam o dos, i quan ja pensava que xocaria contra el fons i les pedres, es topà de morros contra aquell objecte blanc i lluent. Reculant per l’ensurt, el seu cor es va accelerar a mil per hora, en veure que aquella claror era l’esquena del nen, immòbil sobre el fons, cara avall i amb les cames cap a la vora. Només el va veure dos segons, però es va fixar que anava sense samarreta i amb uns petits pantalons curts. En Bartomeu no dubtava del que havia vist, però tenia una estranya incertesa que allò no fos un cadàver doncs, per a ell, continuava sent un nen. No n’era conscient –o no en volia ser- que aquell menut fos mort. Va pujar ràpidament a prendre una nova glopada d’aire, cercava més aviat alè que no pas les forces que ja se li consumien i, amb ferma decisió, es va tornar a submergir cap al fons. En trobar-lo, amb la seva mà dreta el va agafar per la cintura i, traient les darreres forces, remuntà cap a la superfície.

   A dalt, només amb el cap fora de l’aigua, va tombar la mirada cap a la ribera i va veure dotzenes d’ulls mirant-lo, en un murmuri silenciós, en un infinit intercanvi de mirades encongides pel desconcert i espremudes pel pessimisme. Sense dir res, en Bartomeu començà a nedar, lenta i suaument, cap a ells, agafant els petits pantalons i, amb ells, el nen inert, quiet, ocult sota les aigües, provocant un dubte entre la gent, un interrogant que anava creixent a mesura que tots ells s’adonaven que només nedava amb una mà i, es clar, alguna cosa duia a l’altra. Amb dolorosa cautela, s’apropà fins a la vora. Allà, una dona arrencava a plorar, alguns altres es lamentaven amb por, molts s’amagaven per temor d’allò que veien inevitable. En arribar, en Bartomeu s’agafà amb la mà esquerra del roc on encara hi havia la canya de pescar i, veient que ningú no se li acostava, amb l’altra mà va fer un darrer esforç i va treure el cos del nen i el va dipositar sobre la terra humida, davant la desesperada exclamació dels presents. Incrèduls, desconsolats, impotents i vençuts, els homes es lamentaven i les dones ploraven, tots davant l’esquena nua del cos del nen, mullat, immòbil, mort, buit i llunyà, que romania, encara cap avall, sobre el terra. Alguns cridaven, altres maleïen, tots ploraven, i un dolorós silenci es va anar estenent fins que només se sentien els planys d’una mare agenollada al costat de l’esquena nua del nen.

En Bartomeu s’encongia d’esquenes, com justificant una disculpa que no li pertocava i, a poc a poc, s’allunyà del grup. Maleint entre les dents i ofegant un lament que molts anys desprès encara li grataria l’ànima quan en pensava i m’ho explicava, tenia un agre regust de culpabilitat per no haver arribat a temps, per no poder fer res més i per la injustícia del destí. Renegava. Sabia que no era culpa seva, però renegava. Potser així, la ràbia de les seves paraules podia alleugerir la pena de cada racó de la seva ànima. Enmig del desànim, un home se li acostà. Era el metge del poble. Havia examinat el cos del nen i volia donar-li les gràcies per haver-lo trobat. Poc o molt, havia ajudat en el desconsol dels pares.

Després d’algunes nits d’insomni i dies de tristor, amb una malenconia que els anys no esborrarien, es va adonar que, d’aquell petit nen, només recordava la seva esquena nua, doncs mai no li va veure el rostre.

(Homenatge a Bartomeu Llebaria Grau. Text corregit d'un article meu publicat a Revista Duesaigües) 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Des del Puigmarí: les paraules no moren.

07 Novembre, 2019 11:43
Publicat per jbravo, Duesaigües

A la plaça torna a fer una mica de fred: es aquest Seré que ens pentina les idees, ens eixuga els ànims i ens esquinça la pell. Dalt, a la serra, avui no treu el cap la gitana, que aquest hivern ens ha visitat amb tolerada insistència, com ho fa d’aquella manera quan s’acosta lentament, baixant la serra amb dolça contundència, tan fràgil que ens captiva, com la nata que vesa d’una vella cassoleta de llauna cremant la llet al foc de la xemeneia. Quant hi ha Seré, no hi és, la gitana; això ho saben els més vells del poble. La primavera truca a la porta, i ho fa impacient, perquè ens vol portar la seva calmada inquietud, la ansietat tranquil·la de qui ha estat molt de temps amagada, esperant el seu torn per mostrar-nos totes les seves facetes, i portar-nos aigua i sol, com les dues cares d’una mateixa moneda. Les darreries de març, doncs, empenyen l’hivern, que enguany, vençut per la mandra, no ha despertat sinó quan ja era l’hora dels adéus.

Al poble regna la calma, aquell matí assolellat i fred, una quietud silenciosa només trencada pel soroll d’algú que escombra al carrer, amb una simfonia continuada i parsimoniosa que, de lluny, el motor d’un cotxe, vol esguerrar impertinentment, però sols ho espatlla uns segons, derrotat pel seu propi temps. L’home continua escombrant. Aprofitant la claror que, desvergonyidament, entra pel finestral i cau sobre la vella taula de fusta desgastada, deixo caure algunes paraules sobre el full, com qui ordena petites formigues per tal que no surtin de la filera. Ai, les paraules! Quan costa guanyar-se la seva amistat! Que difícil es arrencar-les i desunir-les de la seva supèrbia quan les demanem l’ajut que ens cal per treure de dins allò que volem compartir! De vegades, però, les paraules es deixen estimar, volen que festegis amb elles i, a canvi, t’ofereixen la frescor de les seves lletres, com qui recull l’aigua amb les mans volent veure cadascuna de les seves gotes, i posa els dits prou junts perquè l’aigua no marxi i s’esvaeixi l’encanteri. I és així, quan les paraules son generoses, que el teu amor per elles es tan gran com és de gratificant la seva reacció –regalant-te el millor dels seus textos- i és per això que les vols compartir amb altres enamorats de les lletres, perquè també les puguin gaudir en tota la seva frescor. I si tens l’oportunitat de deixar les teves paraules a l’abast de qui vulgui, com si fossin les teves empremtes digitals, llavors l’idil·li entre elles i els teus sentiments es indescriptible.

Però avui les paraules son esquerpes. Vull ordenar-les sobre el paper, però elles es resisteixen, protesten, refusen el vincle que els atorgo. Les hauré de treure del paper, escombrant-les com l’home del carrer fa amb les fulles caigudes dels arbres davant casa seva, al llindar de la porta. No sé com fer per tal que les paraules siguin obedients als meus desitjos i s’avinguin a col·locar-se en una filera màgica de sentiments. Em distreu un altre cotxe que, al seu pas, trenca sorollosament la meva pau, ja prou ofesa per la reticència rebel d’aquests mots orgullosos. L’automòbil s’atura, més endavant, al costat del cementiri. Una dona baixa de l’auto amb un petit ram de flors blanques a la mà i, empentant la reixa d’entrada –que sembla resistir l’escomesa amb el plor esfereïdor de les seves velles i oxidades frontisses- desapareix dins el recinte. Deu portar flors per algú que ja no hi és, per algú a qui la parca ha deslligat l’anima del cos i se l’en dut, deixant només les despulles. Allà, al cementiri, hi ha només despulles; això també ho saben els més vells del poble. I ho sap aquell home que continua escombrant, ara sota l’ampit de la finestra, fulles saltirones que sembla que no vulguin marxar, com ho fan ara les meves paraules, ja espatarrades sobre el full i que, disposades una al costat de l’altre, em diuen que som a les darreries del text, com si també s’arrambés la deessa que talla el fil de la vida per tallar el fil del tema.

Ja hem acabat. Finalment, les paraules i jo hem trobat el nostre niu d’amor, el nostre paradís de paper, tot ple de fileres de petites formigues, per fer un humil homenatge a un grup de dones que es mereixen la més respectuosa de les meves admiracions. Rellegeixo, satisfet: “Ara fa uns anys, unes persones enamorades de les lletres van voler omplir de sentiments estampats amb paraules, com fileres de petites formigues, les llargues pàgines d’una publicació a l’abast de la gent del poble. Hauríem d’admetre i, per tant, d’entendre, que el primer esforç va ser el menys costós -tot i que força enrevessat-  ajudades per la força i la empenta que et dona la il·lusió, però es inqüestionable que mantenir aquest esperit durant tants anys sí que es una gran feinada, només reservada a les més valentes: les dones que han donat vida a la revista que porta el nom del poble. Tot i que, al començar, poques portes es van obrir per elles (algú les va fer córrer, cua entre cames, recordant que som al món digital) i que, en aquest nefast invent de societat que ens xucla la més ferma de les sensibilitats, sempre son necessaris els diners per fer real qualsevol idea (malauradament, també, per no ser qualsevol, encara que no tinguis ni idea) no només van aconseguir fer-ho, sinó que han aconseguit, també, mantenir viva la flama i la il·lusió durant molt de temps. Aquelles dones han demostrat que el sexe dèbil som nosaltres: elles han escrit una petita immensitat dins la història d’un immens poble petit; nosaltres, només hem llegit el que elles escriuen. Toca esperar, doncs, amb el desig del cor, que això no sigui un final, sinó un parèntesi, que el que ja s’ha fet siguin només les despulles d’unes ànimes que tornaran a remoure paraules, que aquest darrer full sigui el primer del següent i que, al final, les coses surtin bé i, si no ho fan, serà perquè no és el final”. Punt i seguit. Gràcies. Punt i a part. Continuarà. Punts suspensius.

 

(dedicat a les dones que van fer possible la Revista de Duesaigües)  

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Carta oblidada a un amor perdut

17 Març, 2015 14:08
Publicat per jbravo, General

Marrakesh 

Hola amor.

En realitat no sé perquè escric aquestes paraules. Dubto que mai les puguis arribar a llegir i, si ho fas, ja haurà passat el temps, i potser llavors no les entenguis o no vegis que son per a tu. Però les tenia a dins, van sortir ahir per la tarda, d’una passejada vora el mar i, desprès d’ordenar-les, si elles volen, et diran el que sento.

Vas desaparèixer de la meva vida tal i com vas irrompre en ella: de manera sobtada, sense dir res i amb tota la empenta i la força que sempre portes dins teu. No t’he tornat a veure més, però sé que estàs be. Jo vaig fent, es tot el que puc dir de mi, ara per ara. Les coses que em vas retornar encara son a casa: aquella guitarra, les darreres flors, les fotos, els records, tot. Vas voler esborrar de la teva vida tot allò que tenia a veure amb mi. Vas voler oblidar els llocs, els petons, les mirades. Has volgut oblidar-me a mi també. Ho entenc. Però no pots. Em vas estimar tant que es impossible que em puguis esborrar de la teva vida. Amb el pas del temps, tornaràs a somriure quan pensis en mi. Com jo també ho faré, mes endavant, quan marxin las darreres llàgrimes, companyes insistents tot aquest temps. Aquest temps, que tot ho esborra i, al final, només deixarà els records, els bons moments.

Ja ningú toca la guitarra, les flors es van marcir i la teva foto viu amagada entre les darreres pàgines d’un llibre que mai no tornaré a llegir. Pensaré sovint en el teu amor, continuaré somiant amb els teus ulls, els teus llavis, amb tu i amb tot el que em recordi a tu. Potser, fins i tot, tornaré a Marrakesh. I tu, amor meu, tu et quedaràs amb la única cosa que no em pots retornar: l’amor sincer que em sortia del cor i que ara es teu, un amor intens com mai ho havia sentit abans. Al teu costat vaig saber que era viu. Gràcies per estimar-me; gràcies per deixar-me estimar-te.  

 

Adéu amor.

 

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El mar, les muntanyes i ella.

19 Gener, 2014 10:03
Publicat per jbravo, General

El dia es lleva, poc a poc. Des de la meva finestra, veig com la boira encara dorm sobre el cim de les muntanyes, dalt a la serra, aferrada com qui agafa el coixí mig adormit pensant que, si el deixes anar, s’acaba l’encanteri del somni que t’ha deixat un lleu somriure als llavis. Torno a tancar els ulls i, encara mig adormit, allargo el braç, per sentir que ella no hi es al llit. Torno a estar sol.

Em llevo i busco el consol d’un cafè ben calent mentre observo, des del balcó, com el mar desperta amb els primers llums del matí, esborrant la peresa d’una nit quieta. Els mateixos llums espanten la boira, que es torna a amagar darrera les muntanyes. Les muntanyes i el mar. No em puc queixar d’haver trobat aquest indret on viure i on sentir el mar, a una banda, i les muntanyes, a l’altre. Només em falta ella, que no hi es. Torno a estar sol.

Encenc un cigarret, veient per la finestra als meus veïns com, amb les primeres llums de l’alba, treuen als seus gossos al carrer, El neguit dels animals, que corren i corren, contrasta amb la quietud dels seus amos, impassibles, encara adormits, i pacients. La meva esquena adolorida em recorda aquesta malaltia que, sembla, vulgui acabar amb mi. Ara voldria ser com aquells gossos i poder córrer, perdent l’alè barrejat amb la increïble sensació de la llibertat. A punt de consumir la cigarreta, els gossos i els seus amos ja han marxat. Torno a estar sol.

Quan em rento la cara, el mirall em retorna aquella mirada que tants anys m’acompanya, trista, adormida, vella e inquieta. Ara truquen a la porta. Obro i la veig, amb aquell somriure que em captiva. Ja no hi ha sol, ni mar, ni boira, ni muntanyes. No hi ha res, no hi ha mon. Nomes aquell somriure. Ja no estic sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Los buenos momentos los vivimos a cada instante

03 Gener, 2014 10:01
Publicat per jbravo, General

Volver a empezar. Parece como si las cosas se repitieran en ciclos interminables. Empieza un nuevo año y volvemos a desear lo mismo que en el anterior, teniendo los mismos propósitos incumplidos que arrastramos como sombras de pequeñas frustraciones. Pero, en el fondo, seguimos teniendo la misma ilusión que antes. Eso es lo que nos empuja interiormente hacia la búsqueda de un momento mejor, ignorando, a veces, que ese momento es el que, precisamente, estamos viviendo. Es el ahora y no el después el que nos alimenta. El pasado nos ha hecho como somos y el futuro no nos corresponde. Es donde estamos ahora, quienes somos, qué queremos, qué hacemos, como vivimos y como nos sentimos, lo que realmente importa.

Hay un algo interior que nos conmueve y nos acompaña en cada momento. Esa sensación de sentirse vivos, de mirar a los ojos de otra persona, de percibir el aire que respiramos, de reír con los amigos, de querer a tus hijos. Todo ello forma parte de ese misterio que nos da la fuerza interior y la pasión por cada instante que transcurre.

Yo también –como mucha otra gente- hice mi lista de propósitos: dejar de fumar, viajar, conseguir un empleo mejor y, así, hasta completar una larga relación de intenciones que, al final, en su mayoría, quedarán en el camino, otro año más. Pero lo que no puse en mi lista son todas aquellas sensaciones que, en realidad, son las que quiero. Porque todas esas pequeñas pero grandes cosas sé que las voy a encontrar y las viviré. Son los buenos momentos y los instantes increíbles que, uno tras otro, se van sucediendo en el día a día de mi vida, en lo cotidiano. Y con ellos ya cuento, porque, mientras viva, los voy a disfrutar. Quedan muchos de esos grandes y pequeños momentos, queda mucho aun por sentir, respirar, sonreír y disfrutar. Y, si caminas a mi lado, estaré encantado de compartirlos contigo.  

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La vida enseña.

15 Octubre, 2012 23:34
Publicat per jbravo, General

En mayo de 2010 escribía después de un año de haber venido a vivir a nuestro pueblo, en nuestra casa de ensueño, con nuestros hijos, y de las ilusiones y los proyectos futuros. Pero la vida es como es y no como uno, a veces, pretende vivirla. A veces, las cosas no salen como uno quiere y hay que saber aceptarlo y conformarse. Puede que, incluso, sean acontecimientos dolorosos, capaces de hundirnos. Pero de todo ello siempre hay que salir adelante, porque lo que ha pasado es por algo, porque tiene que ocurrir, y porque nos tiene que dar alguna lección. No hay ningún hecho, por malo que sea, que no nos enseñe algo importante. En la vida, tropezamos muchas veces con piedras en el camino, y algunas de esas piedras nos las ponen otras personas, pero lo importante es saber continuar caminando, ir hacia delante, no guardar rencor a nadie, y seguir con la cabeza bien alta hacia adelante. Uno es demasiado importante como para pararse a menospreciar nada o a entristecerse por lo que ya no será. Siempre hay camino delante. Y siempre habrá gente que nos quiere esperándonos tras el siguiente recodo. Animos. A sonreir y a seguir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Jordi Batiste canta "Why?" amb els Deep Blues

06 Novembre, 2011 11:31
Publicat per jbravo, la meva musica

No em puc estar de posar aquest enllaç, amb el fantàstic Jordi Batiste. Va ser tot un honor.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Deep Blues al Luz de Gas

06 Novembre, 2011 11:23
Publicat per jbravo, la meva musica

Dilluns 10 d'octubre vaig tenir el plaer de tocar amb la meva banda a la sala Luz de Gas, en un concert benèfic, en que també hi va participar la banda d'Agustí Mas i d'altres convidats, com ara Jordi Batiste, Max Sunyer, Araceli Aiguavives, Sol Baker, Anna Lee, Carla Olaortua, Fiore Ambroggio, Fredy Fresquet i David Prades, entre d'altres. Us adjunto un enllaç d'una de les cançons que varem interpretar.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

GREC: AL FACEBOOK S'HA CREAT UN GRUP QUE DEMANA LA TORNADA DE LA BANDA PIONERA DE ROCK CATALÀ

30 Abril, 2011 12:35
Publicat per jbravo, la meva musica

Ho he sabut per un comentari fet a aquest mateix bloc: hi ha un jove de Terrassa que ha engegat un grup al facebook demanant que tornin els GREC. De fet, el grup es diu "VOLEM QUE TORNIN ELS GREC" i demanen no només veure'ns en directe, si no tambè que fem noves cançons i que la discogràfica PICAP reediti el material de la banda, la major part del qual nomès existeix en vinil i ja no es troba.Ara caldrà veure si, realment, hi ha gent interessada en tornar a escoltar als qui, segons molts, van ser els pioners del nou rock català. Veurem que passa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Viure en un poble

29 Maig, 2010 10:51
Publicat per jbravo, Duesaigües

Aviat fará un any que amb l'Anna i els nens vam decidir vindre a viure al poble. La feina ens ho permetía i la manca d'espai a la ciutat i la sensació d'ofeig ens empeitava. Vam dubtar en donar el pas, però el temps ens ha donat la raó. No hi ha res com viure al poble. No trobem a faltar la ciutat, inclús m'agobio bastant quan hi haig d'anar: tants cotxes, tantes persones, semàfors, busos, contaminació, soroll...No entenc com he pogut aguantar més de quaranta anys allà tancat. Ara, mentre escric aquestes linees, vaig mirant per la finestra i no veig edificis sino muntanyes, no sento el soroll dels cotxes sino el vent que bufa contra els arbres, la olor ja no és a fum sino a natura. Recordo que quan vèrem decidir de vindre, moltes persones pensaven que era boig, que no savia el que feia. Com que sòc un sagitari que, de vegades, viu a un pam de terra, vaig tindre les meves inseguretats i em replantejava la idea una i altre vegada. Ara, des de la perspectiva del temps, m'en adono que això que sembla una decisió trascendental no ho és tant. Viure en un poble, a vint o trenta quilómetres de la feina, i amb les actuals tecnologies de la comunicació, viure en un poble es com viure a les afores de les ciutats. Abans, les afores de les ciutats eren un radi de deu, quinze o vint quilèmetres; ara, el radi arriba molt més lluny. I les comunicacions, doncs ja es veu: des de casa meva escric un text que pot llegir immediatament un xinés o un científic que sigui a l'Antàrtida. Abans, anar al poble de vacances era descobrir un mon diferent, fascinant; ara, es trobar-te amb un grup de gent en un lloc més petit, però amb el mateix entorn de coneixement i informació, o potser més, perquè, de vegades, viure en una ciutat et permet aïllar-te, fins i tot amagar-te, però en un poble tothom està prop teu i si vols amagar-te has d'anar a la ciutat. La meva germana va marxar de la ciutat ja fa bastants anys i quan jo li preguntava com era viure en un poble, ella sempre em contestava que no erem conscients del que ens perdiem. Ara, quan em pregunten a mi com es viu en un poble, responc el mateix: com aquí, enlloc. Aqui no cal mirar cap amunt per buscar el cel, perquè es a tot el teu voltant.

3 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Mai plou a gust de tothom

23 Agost, 2009 11:25
Publicat per jbravo, General

Això és tant cert com dir que la llet és blanca. Ja fa temps que porto al cap fer una publicació local al poble on visc. Doncs bé, tenia la idea de fer una revista d'entreteniment i informació. Per alguns és així com s'ha de fer; per d'altres, no fer ús d'una publicació local per denunciar les coses mal fetes és perdre una gran oportunitat. Ara ja no sé que haig de fer. Desprès vaig pensar que m'agradaria fer un hort. "És el que et toca fer", em van dir uns; "no saps el que dius", deien els altres. Vaig creure, en un altre moment, que vivint al poble tinc el compromís moral de fer un cop de ma i ajudar a les entitats locals i, sense dubtar-ho, em vaig introduir a la directiva del club de fútbol. "Mira aquest, acaba d'arribar i ja vol manar", deien uns mentre que els altres m'ho agraien. En el grup de teatre, també m'hi vaig ficar: "ja era hora" em deien els altres actors; "vols dir que no fas masses coses?" deien els altres. Si a tot això afegim que formo part del grup musical del poble, que sòc de la junta de l'Ateneu, que treballo en dos llocs diferents, que haig de fer mil coses a casa desprès de la mudança, i sobretot, que tinc una familia, potser sí que tot plegat és massa. El cas és que vaig vindre amb molts dubtes, amb la il·lusió de fugir de l'estrés de la ciutat, i ara tinc més dubtes i més estrés. Potser m'hauria de desentendre de tot això i anar a la meva. Qué trist, no?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Los Siguientes en concierto. 3 de julio 2009 a las 21 horas en el KGB

11 Juny, 2009 13:00
Publicat per jbravo, la meva musica

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La voràgine de la red

30 Març, 2009 00:19
Publicat per jbravo, la meva musica

Aquesta setmana ha estat una mica estranya, per no dir trista, doncs he hagut d'anar a dos funerals d'amics de la meva edad, un per malaltía, l'altre per accident. Desprès de passar una mala estona, surts al carrer, respiras fons, i penses, "vinga, noi, una día mes". I es que al cap i a la fí, les coses son així. Passen el dies i passa el temps i el més important es l'avui, el que fas ara i amb qui estàs ara. Suposo que per allò de qui perd alguna cosa per una banda la vol recuperar per un altre, m'he deixat seduir (finalment, desprès de molts amics insistents) per la voràgine del feisbuc (no s'hauria d'escriure així, com guguel?) no sé, potser per trobar vells amics ara que veig que es comencen a perdre. La veritat, tot s'ha de dir, es que soprén molt tot aquest mon virtual. Recordo que als GREC vam fer una cançó ("petits deus") que deia "fins que tots ens comuniquem per mitjà dels ordinadors". No fa tant de temps, home, no cal que rieu d'aquesta manera. Us juro que quan ho vem gravar el commodore era l'aparell més car a la NASA. Ningú en tenia, de PC, i menys, ningú no hagués dit que, avui, estic escrivint per qui vulgui al meu blog, o penjo fotos pels amics al facebook (ara sí, no?) o llegeixo mails de la feina, o xatejo amb la veina, o tinc obert el messenger. Abans, havies de trucar als amics i quedar amb ells i fer una cerveseta. Ara ja no cal. Els hi envies les fotos del cap de setmana a Camprodó i es igual que si els haguèssis convidat a veure-les amb una tassa de café a casa teva. I quedes la mar de bé: mira aquest se'n recorda, de mí. Es molt atent, el Jordi. Es nota que m'estima i em té present.

Jo trobo que es molt lamentable, això. Jo dec ser més clàssic, però a mí m'agrada més anar a fer la cerveseta. I veure la cara del teu amic. I preguntar-li com collons fa per no pensar en la crisis, i com està el seu fill, i com li va a sa mare la recuperació del genoll, i que fa la dona, etc. I si desprès anem un rato a tocar al local algunes cançonetes, doncs millor. Però allà, en directe. Que no sigui com ara, el meu amic Sergi que està gravant el seu disc i totes les colaboracions son per internet. Ja té nassos: "Ei com li va al Vicenç?", "No sé, fa mesos que no el veig", "Però que no va gravar-te la bateria al teu disc?", "Si però ho va gravar a casa seva i desprès m'ho va enviar per mail". I això no és ciencia ficció.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Trobada ex alumnes salesians

08 Octubre, 2007 13:10
Publicat per jbravo, General

Quan un arriba a certa edat, creu que totes les emocions i sentiments que es poden tenir ja les ha gaudit. Es clar que m'equivocava. El que vaig experimentar divendres al vespre retrobant-me amb els companys de l'escola, que feia vint-i-cinc anys que no veia, és molt difícil d'expressar amb paraules. Hi ha una barreja de sentiments i sensacions tant estranya que no saps com pair-la. Vaig arribar a quarts de vuit a l'entrada i, de cop, era com si tornés a classe un dia més. Hi havia els companys, els mestres i les aules. Quan ens varem veure -desprès, això sí, de fer un exercici mental per reconèixer qui era qui- tot eren abraçades i riallades. Algú volia deixar anar alguna llàgrima, però s'ho va amagar, que ja som grans i els homes no ploren (diuen). La passejada pels passadissos de l'escola la varem fer molt a poc a poc, barrejant la tremolor de les cames amb un nus a la gola que no ens marxava. Desprès, al pati (quantes hores de felicitat hi vam deixar allà tants anys!) vam fer un sopar fred, mentre anàvem d'un a altre explicant la teva vida i escoltant la dels altres. Vint-i-cinc anys de vida de quaranta companys resumits en unes poques hores. promoció 1981

Tant de bo ho tornem a repetir. Allà, jo hi tenia molts amics i, desprès de les emocions, veig que encara ho som, d'amics. D'aquells que fa temps que no veus, però hi son. Ho veiem als ulls, uns i altres, amb aquelles mirades que volen dir-te alguna però enmudeixen perquè el pas del temps hi posa barreres de prudència. Tant de bo es torni a repetir.

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

De nuevo en lo cotidiano.

03 Octubre, 2007 10:25
Publicat per jbravo, General

Dicen que es más fácil escribir cuando uno está invadido por la tristeza. Hoy, quizá, me pasa a mí. Hace mucho que dejé arrinconado este bloc y, desde que nació Alba, han sido tantas las emociones y alegrías (aquí no cabrían las palabras) que olvidé completamente escribir unas líneas. Y es hoy, precisamente, cuando el cielo en Barcelona nos está llorando, el día que escojo para retomar mi afición. Precisamente hoy, que se cumplen ocho años desde que Alfredo se marchó. No es cierto que el tiempo todo lo borra, ni mucho menos, pero sí es verdad que te ayuda mucho a superar los momentos difíciles. A mí me costó mucho -un mundo- al principio, pero me enfrenté de cara, no aislé mis sentimientos ni arrinconé el dolor, al contrario, lo saqué fuera de mí tanto como pude, y eso me dejó un vacío tremendo que, primero, llené de buenos recuerdos e historias vividas. Luego, de orgullo y satisfacción por él. Y ahora, de sentimiento, mucho amor, y la alegría de seguir viviendo con mi familia. Clara está, con Alba todo ha sido más fácil. Y es verdad. Si la conocieráis, me comprenderíais. Es lo más que puede desear un padre. Y si antes ya tuve esa enorme sensación cuando nació Pol, os podéis imaginar como me siento ahora con mis dos hijos. Ahora, miro hacia adelante y alrededor mío. Y ahí está Anna, con los niños, y el resto de mi familia y mis amigos. Y Alfredo. El también está ahí. Estoy seguro. Creo que tengo mucha suerte. Tendré que aprovechar y, como dije al principio de este bloc, seguir el consejo de Borges y vivir cada momento.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3  Següent»