En lo cotidiano

Els cons de sàndal no s’encenen, estan massa humits. Els vaig guardar en una capseta de plàstic i estan com suats, han deixat anar tota la seva resina. I ara que faig? Em ve de gust escriure unes línies, algun pensament o, potser, un poema. Però necessito una mica d’ambient. Ja tinc la finestra al davant, la llum de mitja tarda amb el plugim que cau i el paper, impacient, sobre la taula. Em falta el sàndal. És com un ritual que m’inspira. Hauré d’encendre una mica d’encens, però només en tinc de pàtxuli i el seu aroma em desconcentra. Em fa recordar quan, ja fa molts anys, a casa dels pares, vam acollir una cosina d’Extremadura que havia vingut a estudiar a Barcelona i que era una fervent seguidora del guru hindú Maharishi Mahesh Yogi, el pare espiritual de la doctrina de la meditació transcendental, el mateix guru que els Beatles idolatraven fins que, segons diu la llegenda, el van enxampar empaitant una dona. La meva cosina, per meditar, s’asseia al llit, tapada amb una petita manta i amb els colzes sobre una fusta, amb l’encens encès i el llum tancat. El meu pare estava a punt d’esclatar, tot ell seriós i rigorós com era i, com que la mare intercedia per ella, doncs s’engegava més i vet-ho aquí que li va agafar una ràbia que li hauria de durar tota la vida. A mi no em desagradava pas, aquella olor. Casa nostra era un petit pis de l’eixample, on vivíem set persones, a sobre d’un forn de pa (dels d’abans, aquells on es feia el pa durant tota la nit, fermentant la farina i coent les barres) i amb totes aquelles olors que ens arribaven de totes les cuines del veïns pel pati de llums, doncs, amb la calor del forn, havíem de tenir sempre les finestres oberts. En aquest ambient, una mica d’encens aromàtic em portava una pau difícil de trobar entre tant rebombori.

Ara no trobo l’encens. Tornaré a intentar encendre el sàndal. Res, no hi ha manera. Es com calar foc a la llenya quan està humida. Mi-te’l, l’encens, ja l’he trobat: “Incienso Fragancia Patchouli”. Em ve al cap la cançó de l’Al Stewart, quan diu allò de “she comes in incense and patchouli”. Estàvem pendents quan arribés l’estrofa per cantar-ho, com si fos un pecat anti-franquista d’aquells que es feien d’amagat, amb la boca petita. L’any del gat, és deia. Sí, aquella que parlava del Bogart. El Humphrey, el gat i el pàtxuli, quina combinació. Només en queden dues, de varetes, però en tinc prou per ambientar-me i escriure un parell de fulls. Ja m’hi puc posar. Llàstima que ha deixat de ploure i es quasi bé de nit. Remeno el bolígraf entre els dits: no m’agrada escriure de nit. Per a mi, cada cosa té el seu moment, i la nit no és per escriure. Escriure és com respirar. I es respira més profundament quan és de dia, amb la llum del sol o la olor de la pluja. És quan es respira millor. De nit, no. No és el meu moment, és com si em faltés l’aire.

Potser demà m’hi poso.