En lo cotidiano

Diu la llegenda que Bob Geldof va escriure “I don’t like Mondays” quan va llegir una notícia a la premsa d’una nena que s’havia suïcidat perquè no li agradaven els dilluns, quan havia de tornar a l’escola. Segurament, al fons d’aquesta història hi havia més condicionants que no pas el rebuig d’anar a l’escola, però la cançò de Geldof ja queda bé així. Aquesta setmana he conegut la notícia d’una dona molt propera al meu entorn que també va decidir triar un dilluns. No havia fet encara els quaranta. La raó, segons em van dir, va ser un desengany amorós. La veritat es que un no s’acaba de creure mai com una persona pot triar per fugir definitivament perquè ja no l’interessa la única cosa que tenim, la vida. El més segur és que, de vegades, quan la vida et fa passar al costat del pou de la tristor, hi ha gent que cau i no surt. Sí, hi ha gent que mira a dins, hi ha gent que gira la cara, hi ha gent que hi rellisca, hi ha gent que hi fica un peu. Però hi ha gent que cau. I quan caus, algú t’ha d’ajudar amb la ma per sortir si tu no tens prou força. Però, de vegades, hi ha algú que quan li estenen la ma per ajudar-lo, no vol agafar aquesta ma, perquè ja està tocat per la indiferència, la desgana i el desengany i tria la seva opció. Jo vaig viure aquesta sensació fa uns anys i ell va triar per no agafar-se. “Es mi vida”, em va dir. I tant que la teva vida es teva. Però, si bé la propietat et correspon, els altres hi tenim un dret si t’estimem. Però tant se val. A la fi, ell va triar. Com la nena del Geldof. I es van emportar les seves vides, perquè eren propietat d’ells. El que no van poder emportar-se van ser els nostres drets, el drets d’estimarlos.

Descansi en pau, Iolanda.