En lo cotidiano

Quan un arriba a certa edat, creu que totes les emocions i sentiments que es poden tenir ja les ha gaudit. Es clar que m'equivocava. El que vaig experimentar divendres al vespre retrobant-me amb els companys de l'escola, que feia vint-i-cinc anys que no veia, és molt difícil d'expressar amb paraules. Hi ha una barreja de sentiments i sensacions tant estranya que no saps com pair-la. Vaig arribar a quarts de vuit a l'entrada i, de cop, era com si tornés a classe un dia més. Hi havia els companys, els mestres i les aules. Quan ens varem veure -desprès, això sí, de fer un exercici mental per reconèixer qui era qui- tot eren abraçades i riallades. Algú volia deixar anar alguna llàgrima, però s'ho va amagar, que ja som grans i els homes no ploren (diuen). La passejada pels passadissos de l'escola la varem fer molt a poc a poc, barrejant la tremolor de les cames amb un nus a la gola que no ens marxava. Desprès, al pati (quantes hores de felicitat hi vam deixar allà tants anys!) vam fer un sopar fred, mentre anàvem d'un a altre explicant la teva vida i escoltant la dels altres. Vint-i-cinc anys de vida de quaranta companys resumits en unes poques hores.

Tant de bo ho tornem a repetir. Allà, jo hi tenia molts amics i, desprès de les emocions, veig que encara ho som, d'amics. D'aquells que fa temps que no veus, però hi son. Ho veiem als ulls, uns i altres, amb aquelles mirades que volen dir-te alguna però enmudeixen perquè el pas del temps hi posa barreres de prudència. Tant de bo es torni a repetir.