En lo cotidiano

      Hay mucho escéptico por ahí, diciendo que, cuando toda esta epidemia acabe, volveremos a ser tan egoístas como antes. Pues yo, no. Yo, como muchos otros, también voy a cambiar mi forma de ver la vida y de vivirla.

     Cuando vuelva a ver a mi médico, para mí será como ir ver a Messi: una estrella, ¡un crack! No malgastaré dinero en idioteces de Amazon que no necesito para nada, sino en ir a ver conciertos, obras de teatro, espectáculos y exposiciones, y así devolveré a los artistas y a los músicos todo lo que nos han dado estos días con su alegría, que ha sido brutal. Seguiré comprando en las tiendas de mi barrio o mi pueblo, y agradeceré a los vendedores su amabilidad y su dedicación. Saludaré a mis vecinos cuando me los encuentre en la escalera o por la calle y reconoceré el trabajo de quienes se esfuerzan para que mi entorno sea mejor, porque su trabajo es tan importante como lo pueda ser el mío. Reservaré parte de mi tiempo para tomar unas cañas con los amigos, pero con los de verdad; a los demás, los dejaré ahí en su mundo de ignorantes, tan ajenos a mí como yo a ellos. Si me dejan mis alergias, volveré a tener un perro, pero no para cuidarlo y sacarlo a la calle, sino para que viva conmigo y sea parte de mi familia. Buscaré tiempo para ocuparlo en mi familia, le diré más veces a mi madre que la quiero e intentaré ser el mejor padre que merecen mis hijos.

     Leeré más libros, escribiré poemas, reiré y lloraré más veces, haré el payaso sin preocuparme si alguien mira y, esta vez sí, me tomaré muy en serio aprender a tocar el piano. Cuando vaya al trabajo, lo haré con la satisfacción de tener un trabajo, de tener unos compañeros y de tener un salario que me permita vivir, pero sin grandes pretensiones, y rezaré para que todo el mundo pueda conseguir un trabajo. Pero rezaré a Dios, como cuando hice el Camino, no a las iglesias de estos tipos que ni saben respetar la Palabra que predican. No permitiré que la política, la religión o la raza me ponga fronteras y no juzgaré ni dejaré que me juzguen. Cuidaré mi cuerpo, que me ha traído hasta esta etapa de la vida y me ha de llevar hasta el final. No me preocupare si tengo unos kilos de más o si llevo una ropa bonita: me preocuparé más en cuidar como soy por dentro.

   Y viviré la vida como he querido hacerlo hasta ahora. Sin recelos, rencores ni envidias. Miraré cada día al cielo y respiraré el aire que nos han regalado. Me equivocaré otra vez, pero por error, y seré responsable de mis fallos. No volveré a quedarme encerrado en mi mundo. Me esforzaré en todo ello, porque esta corta vida es única, así que mejor aprovechar la oportunidad de vivirla de un modo mejor, con los demás y conmigo mismo. Y lo voy a hacer ya: no voy a esperar a que Borges me lo vuelva a recordar, porque quizá, la próxima vez, sea demasiado tarde. A partir de ahora, cada momento suma.

A principios de septiembre de 1986, yo terminaba con GREC nuestra gira de verano. Ya nos disponíamos a grabar nuestro disco “SOC”, cuando hicimos un último concierto en Sant Sadurní d’Anoia, si mal no recuerdo. En nuestra breve carrera, coincidiríamos con muchas bandas ya conocidas (Gabinete Caligari, Toreros Muertos, Pau Riba, Plateria, Salseta o Gato Pérez) y con otras que lo serían (Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets) pero, esa tarde de un verano agitado, la suerte nos pondría a compartir escena con el gran Luis Eduardo Aute, a quien acompañaba una jovencísima Mónica Molina, que luego haría carrera en solitario. Recuerdo a nuestro técnico de sonido explicándonos los detalles del espectáculo que ofrecía Aute, haciendo hincapié en el modernísimo efecto de voz que utilizaba -primicia entonces que había copiado de Phil Collins- y que, no obstante, tenía el riesgo de acentuar las desafinaciones en la entonación. En su banda, la mayoría eran componentes de Suburbano, por lo que supongo que la batería que yo miré -y probé, modesta y disimuladamente- con sana envidia, era la del increíble maestro Tino di Geraldo.

  Aute llegó después con Mónica y se mostró amable y cercano con los que allí estábamos (actuaba alguna otra banda, creo que La Vella Dixieland) aunque casi no llegamos a coincidir, ni en el backline ni en los camerinos. Luego, Aute inició la prueba de sonido, sin haber calentado la voz, poniendo una sonrisa maliciosa en la cara de nuestro técnico, a modo de “lo que os decía ¿eh?”

  Mucha gente acudió al concierto -para ver a Aute, claro está- y el genial cantautor nos ofreció una de sus mejores facetas artísticas, dando un repaso a sus grandes éxitos. Recientemente, había sacado al mercado su recopilatorio “20 poemas de amor y una canción desesperada” (su título homenajea a Neruda) en el que, entre otras perlas, estaba mi favorita. Cuando estaba en escena y cantó “Al alba”, no pude evitar un estremecimiento: “parece que adivinaran, que el día que se avecina, viene con hambre atrasada…”. Piel de gallina. Se fue el artista, queda su arte.

Quan el pare va anar a recollir-lo a l’escola, el tutor li va explicar tot: el professor de llengua castellana li suspenia el trimestre per haver-li dit que el comentari de text l’havia fet ell quan, en realitat, era el mateix que el d’un altre alumne. Era evident que ho havia copiat tot. El professor estava més ofès per la mentida que no pas per l’engany. El pare va mirar al seu fill, en silenci.

  Tornaven cap a casa, un al costat de l’altre, sense dir res. De tant en tant, ell mirava al pare, esperant un retret o l’anunci d’algun càstig. Però no. Res. En arribar, el pare li va assenyalar el tronc que hi havia al jardí, amb un gest que, com d’altres vegades, el convidava a seure-hi i xerrar. Abans que el pare prengués la paraula, ell es va avançar:

- Jo no he dit cap mentida, pare!.

- De vegades diem mentides i, d’altres, no diem la veritat. I això, fet i fet, és el mateix. La mentida, fill, segons com la utilitzem, amaga les nostres pors o les nostres mancances. També ens defensa dels atacs o serveix per esmicolar les ofenses d’altres però, sempre, ens manté en una dignitat fictícia que desllueix la perspectiva i la opinió que els altres tenen de tu.

- Però, es que el professor no vol atendre a raons i, directament, diu que soc un mentider. Primer hauria d’escoltar i, desprès, opinar, no? La mare també en diu de mentides, i no passa res.

- La mare? Hi ha moments que el que diem és per apaivagar la tristor d’un altre, per compadir-nos d’aquella persona o per no fer-li més mal del que ja té: son les mentides piadoses, com les anomena la mare. Quan tu l’has enxampat alguna malifeta de paraula, ha estat perquè la teva mare és d’aquelles persones que, abans de fer mal a algú que estima, tria el consol o la compassió.

- Jo no he volgut fer cap mal i, encara que molts companys també ho han fet, el mestre s’ha capficat amb mi.

- Perquè, d’alguna manera, tu ets important per al teu mestre.

- Important? Si m’ha suspès!

- Ho ha fet per tu. És una lliçó que hauràs d’aprendre tu mateix, tot sol. Has d’entendre que, no dir la veritat, és triar un camí que no porta enlloc, no és cap mitjà que justifiqui la finalitat que cerquem, perquè a través d’una mentida només podrem arribar a un altra mentida.

- No entenc res. Perquè dius que soc important pel mestre de castellà?

- Perquè la teva estratagema li ha ferit més que la dels altres. A tots els altres, segons m’ha dit el tutor, també els ha suspès, però per fer trampes; a tu, en canvi, ho ha fet perquè has traït la seva confiança i això només es pot fer quan, lògicament, algú confia en un altre. El teu professor confia en tu per alguna raó que només ell sap, ja sigui perquè connecta més amb tu, perquè és una manera de correspondre la teva dedicació i cura amb les tasques escolars o perquè, ves a saber, ell veu en tu l’alumne que ell va ser -o volia ser- de jove.

- Però, pare, jo no he fet res perquè ell s’ho prengui així.

- Mira fill, la mentida, com la confiança, son atributs dels humans. Els animals poden estimar les seves cries o menystenir altres animals, però no menteixen ni tampoc confien en altres animals. Això només ho fem els homes, per bo o dolent que sigui. Però, per sobre de tot, per sobre de la veritat i de la confiança, hi ha la dignitat de cadascú. I per dignitat, per la teva dignitat i per la del teu professor, has d’agrair aquesta confiança que ell té dipositada en tu, no la pots trair.

- Està bé, pare. Demà parlaré amb el professor...i li diré la veritat. Gràcies, pare.

Els cons de sàndal no s’encenen, estan massa humits. Els vaig guardar en una capseta de plàstic i estan com suats, han deixat anar tota la seva resina. I ara que faig? Em ve de gust escriure unes línies, algun pensament o, potser, un poema. Però necessito una mica d’ambient. Ja tinc la finestra al davant, la llum de mitja tarda amb el plugim que cau i el paper, impacient, sobre la taula. Em falta el sàndal. És com un ritual que m’inspira. Hauré d’encendre una mica d’encens, però només en tinc de pàtxuli i el seu aroma em desconcentra. Em fa recordar quan, ja fa molts anys, a casa dels pares, vam acollir una cosina d’Extremadura que havia vingut a estudiar a Barcelona i que era una fervent seguidora del guru hindú Maharishi Mahesh Yogi, el pare espiritual de la doctrina de la meditació transcendental, el mateix guru que els Beatles idolatraven fins que, segons diu la llegenda, el van enxampar empaitant una dona. La meva cosina, per meditar, s’asseia al llit, tapada amb una petita manta i amb els colzes sobre una fusta, amb l’encens encès i el llum tancat. El meu pare estava a punt d’esclatar, tot ell seriós i rigorós com era i, com que la mare intercedia per ella, doncs s’engegava més i vet-ho aquí que li va agafar una ràbia que li hauria de durar tota la vida. A mi no em desagradava pas, aquella olor. Casa nostra era un petit pis de l’eixample, on vivíem set persones, a sobre d’un forn de pa (dels d’abans, aquells on es feia el pa durant tota la nit, fermentant la farina i coent les barres) i amb totes aquelles olors que ens arribaven de totes les cuines del veïns pel pati de llums, doncs, amb la calor del forn, havíem de tenir sempre les finestres oberts. En aquest ambient, una mica d’encens aromàtic em portava una pau difícil de trobar entre tant rebombori.

Ara no trobo l’encens. Tornaré a intentar encendre el sàndal. Res, no hi ha manera. Es com calar foc a la llenya quan està humida. Mi-te’l, l’encens, ja l’he trobat: “Incienso Fragancia Patchouli”. Em ve al cap la cançó de l’Al Stewart, quan diu allò de “she comes in incense and patchouli”. Estàvem pendents quan arribés l’estrofa per cantar-ho, com si fos un pecat anti-franquista d’aquells que es feien d’amagat, amb la boca petita. L’any del gat, és deia. Sí, aquella que parlava del Bogart. El Humphrey, el gat i el pàtxuli, quina combinació. Només en queden dues, de varetes, però en tinc prou per ambientar-me i escriure un parell de fulls. Ja m’hi puc posar. Llàstima que ha deixat de ploure i es quasi bé de nit. Remeno el bolígraf entre els dits: no m’agrada escriure de nit. Per a mi, cada cosa té el seu moment, i la nit no és per escriure. Escriure és com respirar. I es respira més profundament quan és de dia, amb la llum del sol o la olor de la pluja. És quan es respira millor. De nit, no. No és el meu moment, és com si em faltés l’aire.

Potser demà m’hi poso.