En lo cotidiano

No era un artista com els altres; ell ho sabia. No tenia una disciplina diària de feina, ni seguia una rutina sistemàtica o cap mètode, ni tampoc treballava les seves aquarel·les només per presentar noves col·leccions o futures exposicions. Ell només pintava quan necessitava fer-ho, quan alguna cosa dins seu li furtava la mandra i el feia anar a col·locar el paper Arches de 300g sobre el taulell de pintar, una taula d’estudi tan blanca com els seus cabells, com el paper. Es posava el tamboret ben a prop, col·locava un llum intens de flexo sobre el paper, sense fer ombres i, a la seva dreta, ordenava una modesta paradeta de pintures i pinzells. També, un petit assecador manual per jugar amb l’aigua, i eixugar-la o deixar-la córrer sobre el paper. Al final, sempre s’adonava que es passava més temps dret que assegut, i es mirava cada traçada des de dos o tres perspectives, de més a prop o més lluny, fins que quedava convençut, que eren les poques vegades. En ell es barrejava la estranya contradicció entre la vanitat de l’artista i la inseguretat de l’home. Sovint necessitava la opinió d’ella, la seva dona, amable, condescendent, comprensiva, però també exigent. I si ella creuava el gest, ell remenava entre la seva minsa col·lecció de velles pintures, les tornava a ofegar a l’aigua per treure tonalitats increïbles fins que, amb dues traçades, aconseguia el somriure indulgent d’ella.

Hi va haver èpoques més creatives i, d’altres, no tant. No sempre es dedicava a fer aquarel·les: de vegades, dedicava setmanes al muntatge de maquetes d’enormes vaixells i, també de vegades, es passava hores eternes escrivint poemes, fent-los i desfent-los alhora. Altres vegades sortia ben d’hora a caminar, buscant inspiració a les seves passejades, respirant la muntanya i sentint l’aroma de la farigola que collia. Sovint, cuidava del seu jardí, amb les flors i les plantes més agraïdes del món. Però, quan recarregava les idees i les muses l’empenyien, rescatava les pintures i el manat de pinzells que havia netejat amb aigua -i rematat amb una llepada, perquè deia que així es conservaven millor- i col·locava un altre Arches sobre l’enorme taula blanca com els seus cabells, i tornava a barrejar colors i fer córrer l’aigua pel paper. L’aigua. Ell sempre pensava que pintar aquarel·les no era cap secret, si sabies fer córrer l’aigua pel paper, però també era molt exigent amb sí mateix. Era enemic de la correcció i només es permetia, alguna vegada, utilitzar reserves als llocs on volia deixar entreveure el blanc del paper. Si cometia un error, per molt avançada que estigués l’aquarel·la, el dibuix anava a la paperera, trencant-lo sorollosament amb un remugar que semblava més un retret que no una queixa. Com qualsevol aquarel·lista, era molt dolgut amb les crítiques, i molt crític amb els altres aquarel·listes, perquè sempre pensava que ningú com ell cercava la perfecció, perquè, per ell, la perfecció en una aquarel·la no era insinuar una forma o buscar incansable un realisme, sinó saber interpretar un paisatge, una marina o els carrers de qualsevol petit poble.

Era molt selectiu amb el que pintava i també per a segons qui pintava, si era un encàrrec. Fins i tot, un cop es va negar a pintar la casa d’un homenet que presumia de diners, però amb qui no combregava, excusant cínicament que la seva magnífica mansió no tenia perspectiva. Ironies a banda, moltes famílies tenen avui una aquarel·la seva penjada al menjador de casa, doncs va voler compartir la seva obra, de la que presumia a les exposicions i aconseguia vendre amb gran satisfacció i molt bona traça comercial, que d’això en sabia. La seva pintura, com ell, va anar evolucionant. Si, al principi, muntava el cavallet davant el carrer o paisatge que volia pintar, posteriorment, amb la seva vella càmera fotogràfica treia instantànies d’allò que volia pintar i ho feia des de tots els angles. Això li permetia reconstruir el paisatge amb una perspectiva impossible, aportant un pessic més de creativitat a la realitat del que pintava. Seguint el procés creatiu d’una obra, era sorprenent com un paper blanc es tornava una imatge, a través de la que qualsevol es podia perdre en un mon diferent al real. També va viure un moment creatiu on, per dir-ho d’alguna manera, humanitzava la seva obra, introduint persones caminant pels carrers o pels paisatges que dibuixava. Però, tot i que el seu primer reconeixement fou un premi a un retrat, mai no es va sentir còmode pintant persones o animals. Per ell, l’animació o el moviment dels seus quadres l’havien de donar la fragilitat dels núvols, els gronxar dels arbres, els cels eterns o els camins infinits.

Als darrers moments, va voler compartir també els seus poemes i escrits, fets amb la seva petita màquina d’escriure portàtil que tenia tants anys com ell. Teclejava i teclejava, amb quatre dits, unes frases que ja portava al cap rodant i rodant pels seus pensaments: quan dibuixava podia improvisar; quan escrivia, no. Un home com ell, ple d’anècdotes, vivències, històries i viatges, havia de treure els seus pensaments d’alguna manera i va triar expressar-los amb la seva obra. Amb el pas del temps, crec sincerament que Llebaria Grau fou realment un gran artista, més honest que reconegut, i un gran creador d’aquarel·les i poemes, però també un home sensible i, moltes vegades, inquiet fins a la intransigència. Inclús m’atreviria a dir que, en realitat, Llebaria Grau, sense saber-ho, descrivia paisatges i dibuixava poemes.

(*) “Serà el destí, rodar i rodar?” es el darrer vers del seu poema “Arribant als roquers” (Nadal 1998)

Escrit amb motiu de la publicació del llibre digital “BARTOMEU LLEBARIA, entre el Seré i el Garbí”, nascut de la feina de Lena Paüls, amb pintures del mateix artista i textos de diversos autors: https://bit.ly/2WTe82k

Escolto Heart of gold mentre miro per la finestra, agafant la tassa de cafè amb les dues mans, buscant l’escalfor que he perdut en sortir del llit. La nit ha estat molt freda, però el dia és preciós avui. Plou amb ganes i quasi bé no encerto a veure les cases del davant.  El vapors del cafè embafen el vidre i, amb els dits, dibuixo un ninot. Ara, encaixo els seus ulls amb els meus, i veig que soc jo, el ninot. M’agrada fer el ximple.

I want to live, I want to give

I've been a miner for a heart of gold. 

Neil Young era un pretensiós, o no? Potser només era un il·lús que cantava aquesta cançó d’amor per a losers d’anhels escampats. O potser només la va escriure per a justificar la pèrdua que havia d’esdevenir o per anunciar la fi d’allò que ja era mort. Com diu Lena Paüls, “escriure és retardar la imperfecció que vindrà silent, inodora, imperceptible”.

I've been to Hollywood, I've been to Redwood

I crossed the ocean for a heart of gold.

  No el trobaràs, aquest lloc, Neil. No el trobaràs ni que creuis l’oceà o pugis la muntanya més esquerpa. No el trobaràs perquè l’únic hearth of gold és dins teu. Pots buscar-lo allà on vulguis, que només faràs que caminar equivocadament al teu voltant, i perdràs el temps esgarrapant minuts a l’absurd, fins que, de tant running in circles, els teus ulls tant sols vegin el teu propi clatell.

I've been in my mind, It’s such a fine line

That keeps me searching for a heart of gold.

El sol empeny els núvols, maltractant-los amb el seu enlluernament excessiu, fins i tot exagerat, fins i tot orgullós, fins que tot és blau, allà dalt. Ja es veuen les cases a l’altre banda del carrer. L’agulla s’aixeca del vinil, com si hagués enllestit la feina, com un metge aixeca l’agulla desprès de suturar la ferida. Neil ja ha marxat i jo em quedo amb les meves ferides, mirant com es desdibuixa el ninot del vidre, com si fos jo qui s’esvaeix. M’agrada fer el ximple, perquè em faig vell.

And I'm getting old.

I've been a miner for a heart of gold.

      Hay mucho escéptico por ahí, diciendo que, cuando toda esta epidemia acabe, volveremos a ser tan egoístas como antes. Pues yo, no. Yo, como muchos otros, también voy a cambiar mi forma de ver la vida y de vivirla.

     Cuando vuelva a ver a mi médico, para mí será como ir ver a Messi: una estrella, ¡un crack! No malgastaré dinero en idioteces de Amazon que no necesito para nada, sino en ir a ver conciertos, obras de teatro, espectáculos y exposiciones, y así devolveré a los artistas y a los músicos todo lo que nos han dado estos días con su alegría, que ha sido brutal. Seguiré comprando en las tiendas de mi barrio o mi pueblo, y agradeceré a los vendedores su amabilidad y su dedicación. Saludaré a mis vecinos cuando me los encuentre en la escalera o por la calle y reconoceré el trabajo de quienes se esfuerzan para que mi entorno sea mejor, porque su trabajo es tan importante como lo pueda ser el mío. Reservaré parte de mi tiempo para tomar unas cañas con los amigos, pero con los de verdad; a los demás, los dejaré ahí en su mundo de ignorantes, tan ajenos a mí como yo a ellos. Si me dejan mis alergias, volveré a tener un perro, pero no para cuidarlo y sacarlo a la calle, sino para que viva conmigo y sea parte de mi familia. Buscaré tiempo para ocuparlo en mi familia, le diré más veces a mi madre que la quiero e intentaré ser el mejor padre que merecen mis hijos.

     Leeré más libros, escribiré poemas, reiré y lloraré más veces, haré el payaso sin preocuparme si alguien mira y, esta vez sí, me tomaré muy en serio aprender a tocar el piano. Cuando vaya al trabajo, lo haré con la satisfacción de tener un trabajo, de tener unos compañeros y de tener un salario que me permita vivir, pero sin grandes pretensiones, y rezaré para que todo el mundo pueda conseguir un trabajo. Pero rezaré a Dios, como cuando hice el Camino, no a las iglesias de estos tipos que ni saben respetar la Palabra que predican. No permitiré que la política, la religión o la raza me ponga fronteras y no juzgaré ni dejaré que me juzguen. Cuidaré mi cuerpo, que me ha traído hasta esta etapa de la vida y me ha de llevar hasta el final. No me preocupare si tengo unos kilos de más o si llevo una ropa bonita: me preocuparé más en cuidar como soy por dentro.

   Y viviré la vida como he querido hacerlo hasta ahora. Sin recelos, rencores ni envidias. Miraré cada día al cielo y respiraré el aire que nos han regalado. Me equivocaré otra vez, pero por error, y seré responsable de mis fallos. No volveré a quedarme encerrado en mi mundo. Me esforzaré en todo ello, porque esta corta vida es única, así que mejor aprovechar la oportunidad de vivirla de un modo mejor, con los demás y conmigo mismo. Y lo voy a hacer ya: no voy a esperar a que Borges me lo vuelva a recordar, porque quizá, la próxima vez, sea demasiado tarde. A partir de ahora, cada momento suma.

A principios de septiembre de 1986, yo terminaba con GREC nuestra gira de verano. Ya nos disponíamos a grabar nuestro disco “SOC”, cuando hicimos un último concierto en Sant Sadurní d’Anoia, si mal no recuerdo. En nuestra breve carrera, coincidiríamos con muchas bandas ya conocidas (Gabinete Caligari, Toreros Muertos, Pau Riba, Plateria, Salseta o Gato Pérez) y con otras que lo serían (Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets) pero, esa tarde de un verano agitado, la suerte nos pondría a compartir escena con el gran Luis Eduardo Aute, a quien acompañaba una jovencísima Mónica Molina, que luego haría carrera en solitario. Recuerdo a nuestro técnico de sonido explicándonos los detalles del espectáculo que ofrecía Aute, haciendo hincapié en el modernísimo efecto de voz que utilizaba -primicia entonces que había copiado de Phil Collins- y que, no obstante, tenía el riesgo de acentuar las desafinaciones en la entonación. En su banda, la mayoría eran componentes de Suburbano, por lo que supongo que la batería que yo miré -y probé, modesta y disimuladamente- con sana envidia, era la del increíble maestro Tino di Geraldo.

  Aute llegó después con Mónica y se mostró amable y cercano con los que allí estábamos (actuaba alguna otra banda, creo que La Vella Dixieland) aunque casi no llegamos a coincidir, ni en el backline ni en los camerinos. Luego, Aute inició la prueba de sonido, sin haber calentado la voz, poniendo una sonrisa maliciosa en la cara de nuestro técnico, a modo de “lo que os decía ¿eh?”

  Mucha gente acudió al concierto -para ver a Aute, claro está- y el genial cantautor nos ofreció una de sus mejores facetas artísticas, dando un repaso a sus grandes éxitos. Recientemente, había sacado al mercado su recopilatorio “20 poemas de amor y una canción desesperada” (su título homenajea a Neruda) en el que, entre otras perlas, estaba mi favorita. Cuando estaba en escena y cantó “Al alba”, no pude evitar un estremecimiento: “parece que adivinaran, que el día que se avecina, viene con hambre atrasada…”. Piel de gallina. Se fue el artista, queda su arte.

Quan el pare va anar a recollir-lo a l’escola, el tutor li va explicar tot: el professor de llengua castellana li suspenia el trimestre per haver-li dit que el comentari de text l’havia fet ell quan, en realitat, era el mateix que el d’un altre alumne. Era evident que ho havia copiat tot. El professor estava més ofès per la mentida que no pas per l’engany. El pare va mirar al seu fill, en silenci.

  Tornaven cap a casa, un al costat de l’altre, sense dir res. De tant en tant, ell mirava al pare, esperant un retret o l’anunci d’algun càstig. Però no. Res. En arribar, el pare li va assenyalar el tronc que hi havia al jardí, amb un gest que, com d’altres vegades, el convidava a seure-hi i xerrar. Abans que el pare prengués la paraula, ell es va avançar:

- Jo no he dit cap mentida, pare!.

- De vegades diem mentides i, d’altres, no diem la veritat. I això, fet i fet, és el mateix. La mentida, fill, segons com la utilitzem, amaga les nostres pors o les nostres mancances. També ens defensa dels atacs o serveix per esmicolar les ofenses d’altres però, sempre, ens manté en una dignitat fictícia que desllueix la perspectiva i la opinió que els altres tenen de tu.

- Però, es que el professor no vol atendre a raons i, directament, diu que soc un mentider. Primer hauria d’escoltar i, desprès, opinar, no? La mare també en diu de mentides, i no passa res.

- La mare? Hi ha moments que el que diem és per apaivagar la tristor d’un altre, per compadir-nos d’aquella persona o per no fer-li més mal del que ja té: son les mentides piadoses, com les anomena la mare. Quan tu l’has enxampat alguna malifeta de paraula, ha estat perquè la teva mare és d’aquelles persones que, abans de fer mal a algú que estima, tria el consol o la compassió.

- Jo no he volgut fer cap mal i, encara que molts companys també ho han fet, el mestre s’ha capficat amb mi.

- Perquè, d’alguna manera, tu ets important per al teu mestre.

- Important? Si m’ha suspès!

- Ho ha fet per tu. És una lliçó que hauràs d’aprendre tu mateix, tot sol. Has d’entendre que, no dir la veritat, és triar un camí que no porta enlloc, no és cap mitjà que justifiqui la finalitat que cerquem, perquè a través d’una mentida només podrem arribar a un altra mentida.

- No entenc res. Perquè dius que soc important pel mestre de castellà?

- Perquè la teva estratagema li ha ferit més que la dels altres. A tots els altres, segons m’ha dit el tutor, també els ha suspès, però per fer trampes; a tu, en canvi, ho ha fet perquè has traït la seva confiança i això només es pot fer quan, lògicament, algú confia en un altre. El teu professor confia en tu per alguna raó que només ell sap, ja sigui perquè connecta més amb tu, perquè és una manera de correspondre la teva dedicació i cura amb les tasques escolars o perquè, ves a saber, ell veu en tu l’alumne que ell va ser -o volia ser- de jove.

- Però, pare, jo no he fet res perquè ell s’ho prengui així.

- Mira fill, la mentida, com la confiança, son atributs dels humans. Els animals poden estimar les seves cries o menystenir altres animals, però no menteixen ni tampoc confien en altres animals. Això només ho fem els homes, per bo o dolent que sigui. Però, per sobre de tot, per sobre de la veritat i de la confiança, hi ha la dignitat de cadascú. I per dignitat, per la teva dignitat i per la del teu professor, has d’agrair aquesta confiança que ell té dipositada en tu, no la pots trair.

- Està bé, pare. Demà parlaré amb el professor...i li diré la veritat. Gràcies, pare.

Els cons de sàndal no s’encenen, estan massa humits. Els vaig guardar en una capseta de plàstic i estan com suats, han deixat anar tota la seva resina. I ara que faig? Em ve de gust escriure unes línies, algun pensament o, potser, un poema. Però necessito una mica d’ambient. Ja tinc la finestra al davant, la llum de mitja tarda amb el plugim que cau i el paper, impacient, sobre la taula. Em falta el sàndal. És com un ritual que m’inspira. Hauré d’encendre una mica d’encens, però només en tinc de pàtxuli i el seu aroma em desconcentra. Em fa recordar quan, ja fa molts anys, a casa dels pares, vam acollir una cosina d’Extremadura que havia vingut a estudiar a Barcelona i que era una fervent seguidora del guru hindú Maharishi Mahesh Yogi, el pare espiritual de la doctrina de la meditació transcendental, el mateix guru que els Beatles idolatraven fins que, segons diu la llegenda, el van enxampar empaitant una dona. La meva cosina, per meditar, s’asseia al llit, tapada amb una petita manta i amb els colzes sobre una fusta, amb l’encens encès i el llum tancat. El meu pare estava a punt d’esclatar, tot ell seriós i rigorós com era i, com que la mare intercedia per ella, doncs s’engegava més i vet-ho aquí que li va agafar una ràbia que li hauria de durar tota la vida. A mi no em desagradava pas, aquella olor. Casa nostra era un petit pis de l’eixample, on vivíem set persones, a sobre d’un forn de pa (dels d’abans, aquells on es feia el pa durant tota la nit, fermentant la farina i coent les barres) i amb totes aquelles olors que ens arribaven de totes les cuines del veïns pel pati de llums, doncs, amb la calor del forn, havíem de tenir sempre les finestres oberts. En aquest ambient, una mica d’encens aromàtic em portava una pau difícil de trobar entre tant rebombori.

Ara no trobo l’encens. Tornaré a intentar encendre el sàndal. Res, no hi ha manera. Es com calar foc a la llenya quan està humida. Mi-te’l, l’encens, ja l’he trobat: “Incienso Fragancia Patchouli”. Em ve al cap la cançó de l’Al Stewart, quan diu allò de “she comes in incense and patchouli”. Estàvem pendents quan arribés l’estrofa per cantar-ho, com si fos un pecat anti-franquista d’aquells que es feien d’amagat, amb la boca petita. L’any del gat, és deia. Sí, aquella que parlava del Bogart. El Humphrey, el gat i el pàtxuli, quina combinació. Només en queden dues, de varetes, però en tinc prou per ambientar-me i escriure un parell de fulls. Ja m’hi puc posar. Llàstima que ha deixat de ploure i es quasi bé de nit. Remeno el bolígraf entre els dits: no m’agrada escriure de nit. Per a mi, cada cosa té el seu moment, i la nit no és per escriure. Escriure és com respirar. I es respira més profundament quan és de dia, amb la llum del sol o la olor de la pluja. És quan es respira millor. De nit, no. No és el meu moment, és com si em faltés l’aire.

Potser demà m’hi poso. 

Aquestes dies estic llegint més del que és freqüent en mi -com tothom, suposo- i me’n adono que els meus ulls també s’estan fent vells, com jo. Molts ens passem el dia llegint, ja sigui per plaer, per feina, per necessitat (els prospectes dels medicaments) o per curiositat, aquesta gran virtut de l’home dispers. I tantes hores de lectura, al final, passen factura. El pitjor és quan comences a veure les teves mancances visuals i et trobes perdent el temps -el camí per on passa la vida, tant ràpidament- en escrits, llibres o texts que no t’omplen, gens ni mica. No em refereixo als missatges, escrits o notes que reps d’algú o que es pengen en aquests grups virtuals o xarxes socials (socials?) plenes de faltes d’ortografia que et colpegen directament la teva dignitat i et deixen amb aquella cara de ximple que tant bé descrivia en Serrat quan ens cantava “xuclant un pal asseguts sobre una carabassa” (la traducció és meva). No em refereixo a aquests, que són de jutjat de guàrdia i que, de tant en tant, fan sonar l’alarma per avisar-te de qui son els teus amics virtuals. El pitjor no és això, sinó quan llegeixes un text o un llibre -recomanat per algú que sí sap llegir, o per la teva pròpia intuïció- i tens aquell sentiment de pèrdua absoluta de temps perquè, desprès de dedicar la teva màxima concentració a les primeres pàgines, et sents completament desconnectat de tot el que algú completament aliè als teus pensaments ha escrit d’una manera que trobes desencertada, feta amb desgana o inclús violenta amb les paraules.

Potser, en realitat, que qui ha desconnectat o qui està llegint amb desgana soc jo. Es possible. Però també es possible que, amb l’edat, el teu nivell d’exigència s’hagi incrementat de manera notable. Ja no ets tolerant segons amb quines coses, li treus importància a d’altres o gires cua davant d’allò que no t’interessa una merda. Jo tinc una teoria que ho explica i té a veure amb els ulls. Els ulls, quan es fan vells, es cansen i comencen a donar errades. Ho pots corregir amb ulleres, sí, però eventualment. Cada cop la distància amb allò que has de llegir es fa més curta (o més llarga) i és per això que valores molt més el fet de llegir. Ja no és una qüestió mecànica ni automàtica, es un fet voluntari, desitjat i estimat. Dediques a llegir amb plaer tot allò que no tens que empassar-te per obligació. Però els teus ulls treballen igualment, sigui o no per plaer. I a mida que vas perdent la capacitat visual -aquesta és la meva teoria!- la teva sensibilitat i espiritualitat augmenta proporcionalment. A mida que van caient les diòptries, vas perdent aquelles pells sobreposades que t’han acompanyat tota la vida: la irritabilitat és torna indiferència, la resignació canvia per intolerància i els confins del teu món s’obren de bat a bat i veus més enllà de la teva finestra particular de la vida que t’envolta. Tinc proves de la meva teoria, com bon científic. A mida que perds aptituds visuals, guanyes actituds vitals. Es desenvolupa dins teu una major sensibilitat, una gran espiritualitat i somrius més a la vida. I la prova és aquesta: el somriure. Cada vegada que parleu amb alguna persona que ha perdut la vista, us adoneu que el primer que fa, en sentir que les vostres paraules son per ell, és somriure? Heu vist mai una persona discapacitada visual enfadada? No! Sempre riuen. Mireu Stevie Wonder o José Feliciano, sempre riuen. I si no ho fan, és perquè estan pendents de no caure. Aquesta és la meva teoria. Perds vista però també tolerància. No es cap pecat deixar un llibre a mitges. No ho feu amb les cançons o les pel·lícules de TV? Perquè, quan menys veus, més somrius, i ets més feliç. Això crec. Si més no, em serveix per consolar-me. Ara, quan veig una pel·lícula en VO i no puc llegir els subtítols, m’entra per riure. És una manera de veure la vida. O de no veure-la.

Era un migdia assolellat, aquell de les darreries dia de juliol del 1964. En Bartomeu tornava cap a Duesaigües, conduint el seu cotxe, vora allà quarts de tres del migdia, trencant els tombs del pantà de Riudecanyes. En un revolt, va trobar un nombrós grup de gent, prop del lloc anomenat de “les tauletes”, on en aquell temps hi havia una caseta de begudes, que regentava un matrimoni de Barcelona, i que ja feia uns anys que estiuejava al poble. “S’ha perdut un nen”, li van dir. Era un nen d'uns déu anys, fill d’aquell matrimoni, i feia una estona que no el trobaven. El cercaven dins el bosc, amb desesperació, nervis i angoixa. Hi havia molta gent, molta, tant de Riudecanyes com de Duesaigües, i el temps passava i la por creixia entre els presents. També s’havia començat la recerca dins el pantà, amb una petita barca de la Comunitat de Regants, que anava drenant el fons per si el nen hagués caigut a l’aigua. En Bartomeu va aturar el cotxe i es va afegir a la recerca, oferint-te per bussejar a prop de la vora del pantà. Darrera uns matolls, es va despullar, demanant també que la barca s’allunyés de la vora, doncs aixecava massa fang, i no es veia gaire, dins l’aigua tèrbola. Es va llençar suaument a l’aigua, relliscant gairebé, i va començar a rastrejar el fons. En Bartomeu era una home fort i bon nedador. Bussejava des de la vora en direcció al centre de la llacuna, una i altre vegada. Quan se li acabava l’aire, sortia a la superfície, una dotzena de metres més enllà, girava cua i nedava fins a la vora, i tornava a repetir la immersió, un cop i un altre. Els nervis i l’angoixa anaven minvant els ànims entre els que esperaven i els que es desesperaven, dempeus més enllà, a la vora de l’aigua, que temien el pitjor. El temps passava, i els intents d’en Bartomeu eren en va. No trobava el nen. Va buscar consol en pensar que era possible que el nen s’hagués perdut pel bosc i estiguessin cercant-lo al lloc equivocat. Però la gent ja havia deixat de buscar entre els arbres: ara tothom estava pendent de la recerca al pantà.

Va ser llavors, en treure el cap per agafar aire, que el van cridar uns homes des de lluny, a mig centenar de metres d’on era. Nedant fins allà va veure com assenyalaven un indret: una roca on hi havia a sobre una petita canya de pescar i alguns estris que, sens dubte, pertanyien al nen. Els nervis, la por o l’ànsia que allò acabés d’una vegada -ves a saber el què- van estrènyer les seves cames, tot preparant una nova immersió en aquell lloc. Ja feia massa estona que havien perdut el nen i les esperances de trobar-lo sa i estalvi s’havien esvaït. Des de la vora, junt a la roca, es va tornar a llançar a l’aigua, lliscant suaument pel perfil del fons del pantà, amb els ulls a pocs centímetres del fang, examinant tot el que trobava al seu pas, bussejant cap el centre de la llacuna. A pocs metres, va entreveure un objecte blanquinós, diferent a tot allò que havia anat trobant abans sota les aigües brutes, enfangades i fosques. Entre la sorpresa i els nervis, emergí ràpidament per la seva vertical fins a la superfície, buscant un altre cop d’alè, i girant sobre sí mateix, es va llençar en picat fins al fons. Un rumor desesperat va escampar-se entre la gent que l’observava. Maleint la foscor que el fang drenat havia deixat entre les aigües, que no li deixava veure més allà d’un pam o dos, i quan ja pensava que xocaria contra el fons i les pedres, es topà de morros contra aquell objecte blanc i lluent. Reculant per l’ensurt, el seu cor es va accelerar a mil per hora, en veure que aquella claror era l’esquena del nen, immòbil sobre el fons, cara avall i amb les cames cap a la vora. Només el va veure dos segons, però es va fixar que anava sense samarreta i amb uns petits pantalons curts. En Bartomeu no dubtava del que havia vist, però tenia una estranya incertesa que allò no fos un cadàver doncs, per a ell, continuava sent un nen. No n’era conscient –o no en volia ser- que aquell menut fos mort. Va pujar ràpidament a prendre una nova glopada d’aire, cercava més aviat alè que no pas les forces que ja se li consumien i, amb ferma decisió, es va tornar a submergir cap al fons. En trobar-lo, amb la seva mà dreta el va agafar per la cintura i, traient les darreres forces, remuntà cap a la superfície.

   A dalt, només amb el cap fora de l’aigua, va tombar la mirada cap a la ribera i va veure dotzenes d’ulls mirant-lo, en un murmuri silenciós, en un infinit intercanvi de mirades encongides pel desconcert i espremudes pel pessimisme. Sense dir res, en Bartomeu començà a nedar, lenta i suaument, cap a ells, agafant els petits pantalons i, amb ells, el nen inert, quiet, ocult sota les aigües, provocant un dubte entre la gent, un interrogant que anava creixent a mesura que tots ells s’adonaven que només nedava amb una mà i, es clar, alguna cosa duia a l’altra. Amb dolorosa cautela, s’apropà fins a la vora. Allà, una dona arrencava a plorar, alguns altres es lamentaven amb por, molts s’amagaven per temor d’allò que veien inevitable. En arribar, en Bartomeu s’agafà amb la mà esquerra del roc on encara hi havia la canya de pescar i, veient que ningú no se li acostava, amb l’altra mà va fer un darrer esforç i va treure el cos del nen i el va dipositar sobre la terra humida, davant la desesperada exclamació dels presents. Incrèduls, desconsolats, impotents i vençuts, els homes es lamentaven i les dones ploraven, tots davant l’esquena nua del cos del nen, mullat, immòbil, mort, buit i llunyà, que romania, encara cap avall, sobre el terra. Alguns cridaven, altres maleïen, tots ploraven, i un dolorós silenci es va anar estenent fins que només se sentien els planys d’una mare agenollada al costat de l’esquena nua del nen.

En Bartomeu s’encongia d’esquenes, com justificant una disculpa que no li pertocava i, a poc a poc, s’allunyà del grup. Maleint entre les dents i ofegant un lament que molts anys desprès encara li grataria l’ànima quan en pensava i m’ho explicava, tenia un agre regust de culpabilitat per no haver arribat a temps, per no poder fer res més i per la injustícia del destí. Renegava. Sabia que no era culpa seva, però renegava. Potser així, la ràbia de les seves paraules podia alleugerir la pena de cada racó de la seva ànima. Enmig del desànim, un home se li acostà. Era el metge del poble. Havia examinat el cos del nen i volia donar-li les gràcies per haver-lo trobat. Poc o molt, havia ajudat en el desconsol dels pares.

Després d’algunes nits d’insomni i dies de tristor, amb una malenconia que els anys no esborrarien, es va adonar que, d’aquell petit nen, només recordava la seva esquena nua, doncs mai no li va veure el rostre.

(Homenatge a Bartomeu Llebaria Grau. Text corregit d'un article meu publicat a Revista Duesaigües) 

A la plaça torna a fer una mica de fred: es aquest Seré que ens pentina les idees, ens eixuga els ànims i ens esquinça la pell. Dalt, a la serra, avui no treu el cap la gitana, que aquest hivern ens ha visitat amb tolerada insistència, com ho fa d’aquella manera quan s’acosta lentament, baixant la serra amb dolça contundència, tan fràgil que ens captiva, com la nata que vesa d’una vella cassoleta de llauna cremant la llet al foc de la xemeneia. Quant hi ha Seré, no hi és, la gitana; això ho saben els més vells del poble. La primavera truca a la porta, i ho fa impacient, perquè ens vol portar la seva calmada inquietud, la ansietat tranquil·la de qui ha estat molt de temps amagada, esperant el seu torn per mostrar-nos totes les seves facetes, i portar-nos aigua i sol, com les dues cares d’una mateixa moneda. Les darreries de març, doncs, empenyen l’hivern, que enguany, vençut per la mandra, no ha despertat sinó quan ja era l’hora dels adéus.

Al poble regna la calma, aquell matí assolellat i fred, una quietud silenciosa només trencada pel soroll d’algú que escombra al carrer, amb una simfonia continuada i parsimoniosa que, de lluny, el motor d’un cotxe, vol esguerrar impertinentment, però sols ho espatlla uns segons, derrotat pel seu propi temps. L’home continua escombrant. Aprofitant la claror que, desvergonyidament, entra pel finestral i cau sobre la vella taula de fusta desgastada, deixo caure algunes paraules sobre el full, com qui ordena petites formigues per tal que no surtin de la filera. Ai, les paraules! Quan costa guanyar-se la seva amistat! Que difícil es arrencar-les i desunir-les de la seva supèrbia quan les demanem l’ajut que ens cal per treure de dins allò que volem compartir! De vegades, però, les paraules es deixen estimar, volen que festegis amb elles i, a canvi, t’ofereixen la frescor de les seves lletres, com qui recull l’aigua amb les mans volent veure cadascuna de les seves gotes, i posa els dits prou junts perquè l’aigua no marxi i s’esvaeixi l’encanteri. I és així, quan les paraules son generoses, que el teu amor per elles es tan gran com és de gratificant la seva reacció –regalant-te el millor dels seus textos- i és per això que les vols compartir amb altres enamorats de les lletres, perquè també les puguin gaudir en tota la seva frescor. I si tens l’oportunitat de deixar les teves paraules a l’abast de qui vulgui, com si fossin les teves empremtes digitals, llavors l’idil·li entre elles i els teus sentiments es indescriptible.

Però avui les paraules son esquerpes. Vull ordenar-les sobre el paper, però elles es resisteixen, protesten, refusen el vincle que els atorgo. Les hauré de treure del paper, escombrant-les com l’home del carrer fa amb les fulles caigudes dels arbres davant casa seva, al llindar de la porta. No sé com fer per tal que les paraules siguin obedients als meus desitjos i s’avinguin a col·locar-se en una filera màgica de sentiments. Em distreu un altre cotxe que, al seu pas, trenca sorollosament la meva pau, ja prou ofesa per la reticència rebel d’aquests mots orgullosos. L’automòbil s’atura, més endavant, al costat del cementiri. Una dona baixa de l’auto amb un petit ram de flors blanques a la mà i, empentant la reixa d’entrada –que sembla resistir l’escomesa amb el plor esfereïdor de les seves velles i oxidades frontisses- desapareix dins el recinte. Deu portar flors per algú que ja no hi és, per algú a qui la parca ha deslligat l’anima del cos i se l’en dut, deixant només les despulles. Allà, al cementiri, hi ha només despulles; això també ho saben els més vells del poble. I ho sap aquell home que continua escombrant, ara sota l’ampit de la finestra, fulles saltirones que sembla que no vulguin marxar, com ho fan ara les meves paraules, ja espatarrades sobre el full i que, disposades una al costat de l’altre, em diuen que som a les darreries del text, com si també s’arrambés la deessa que talla el fil de la vida per tallar el fil del tema.

Ja hem acabat. Finalment, les paraules i jo hem trobat el nostre niu d’amor, el nostre paradís de paper, tot ple de fileres de petites formigues, per fer un humil homenatge a un grup de dones que es mereixen la més respectuosa de les meves admiracions. Rellegeixo, satisfet: “Ara fa uns anys, unes persones enamorades de les lletres van voler omplir de sentiments estampats amb paraules, com fileres de petites formigues, les llargues pàgines d’una publicació a l’abast de la gent del poble. Hauríem d’admetre i, per tant, d’entendre, que el primer esforç va ser el menys costós -tot i que força enrevessat-  ajudades per la força i la empenta que et dona la il·lusió, però es inqüestionable que mantenir aquest esperit durant tants anys sí que es una gran feinada, només reservada a les més valentes: les dones que han donat vida a la revista que porta el nom del poble. Tot i que, al començar, poques portes es van obrir per elles (algú les va fer córrer, cua entre cames, recordant que som al món digital) i que, en aquest nefast invent de societat que ens xucla la més ferma de les sensibilitats, sempre son necessaris els diners per fer real qualsevol idea (malauradament, també, per no ser qualsevol, encara que no tinguis ni idea) no només van aconseguir fer-ho, sinó que han aconseguit, també, mantenir viva la flama i la il·lusió durant molt de temps. Aquelles dones han demostrat que el sexe dèbil som nosaltres: elles han escrit una petita immensitat dins la història d’un immens poble petit; nosaltres, només hem llegit el que elles escriuen. Toca esperar, doncs, amb el desig del cor, que això no sigui un final, sinó un parèntesi, que el que ja s’ha fet siguin només les despulles d’unes ànimes que tornaran a remoure paraules, que aquest darrer full sigui el primer del següent i que, al final, les coses surtin bé i, si no ho fan, serà perquè no és el final”. Punt i seguit. Gràcies. Punt i a part. Continuarà. Punts suspensius.

(dedicat a les dones que van fer possible la Revista de Duesaigües)  

Hola amor.

En realitat no sé perquè escric aquestes paraules. Dubto que mai les puguis arribar a llegir i, si ho fas, ja haurà passat el temps, i potser llavors no les entenguis o no vegis que son per a tu. Però les tenia a dins, van sortir ahir per la tarda, d’una passejada vora el mar i, desprès d’ordenar-les, si elles volen, et diran el que sento.

Vas desaparèixer de la meva vida tal i com vas irrompre en ella: de manera sobtada, sense dir res i amb tota la empenta i la força que sempre portes dins teu. No t’he tornat a veure més, però sé que estàs be. Jo vaig fent, es tot el que puc dir de mi, ara per ara. Les coses que em vas retornar encara son a casa: aquella guitarra, les darreres flors, les fotos, els records, tot. Vas voler esborrar de la teva vida tot allò que tenia a veure amb mi. Vas voler oblidar els llocs, els petons, les mirades. Has volgut oblidar-me a mi també. Ho entenc. Però no pots. Em vas estimar tant que es impossible que em puguis esborrar de la teva vida. Amb el pas del temps, tornaràs a somriure quan pensis en mi. Com jo també ho faré, mes endavant, quan marxin las darreres llàgrimes, companyes insistents tot aquest temps. Aquest temps, que tot ho esborra i, al final, només deixarà els records, els bons moments.

Ja ningú toca la guitarra, les flors es van marcir i la teva foto viu amagada entre les darreres pàgines d’un llibre que mai no tornaré a llegir. Pensaré sovint en el teu amor, continuaré somiant amb els teus ulls, els teus llavis, amb tu i amb tot el que em recordi a tu. Potser, fins i tot, tornaré a Marrakesh. I tu, amor meu, tu et quedaràs amb la única cosa que no em pots retornar: l’amor sincer que em sortia del cor i que ara es teu, un amor intens com mai ho havia sentit abans. Al teu costat vaig saber que era viu. Gràcies per estimar-me; gràcies per deixar-me estimar-te.  

 

Adéu amor.

Volver a empezar. Parece como si las cosas se repitieran en ciclos interminables. Empieza un nuevo año y volvemos a desear lo mismo que en el anterior, teniendo los mismos propósitos incumplidos que arrastramos como sombras de pequeñas frustraciones. Pero, en el fondo, seguimos teniendo la misma ilusión que antes. Eso es lo que nos empuja interiormente hacia la búsqueda de un momento mejor, ignorando, a veces, que ese momento es el que, precisamente, estamos viviendo. Es el ahora y no el después el que nos alimenta. El pasado nos ha hecho como somos y el futuro no nos corresponde. Es donde estamos ahora, quienes somos, qué queremos, qué hacemos, como vivimos y como nos sentimos, lo que realmente importa.

Hay un algo interior que nos conmueve y nos acompaña en cada momento. Esa sensación de sentirse vivos, de mirar a los ojos de otra persona, de percibir el aire que respiramos, de reír con los amigos, de querer a tus hijos. Todo ello forma parte de ese misterio que nos da la fuerza interior y la pasión por cada instante que transcurre.

Yo también –como mucha otra gente- hice mi lista de propósitos: dejar de fumar, viajar, conseguir un empleo mejor y, así, hasta completar una larga relación de intenciones que, al final, en su mayoría, quedarán en el camino, otro año más. Pero lo que no puse en mi lista son todas aquellas sensaciones que, en realidad, son las que quiero. Porque todas esas pequeñas pero grandes cosas sé que las voy a encontrar y las viviré. Son los buenos momentos y los instantes increíbles que, uno tras otro, se van sucediendo en el día a día de mi vida, en lo cotidiano. Y con ellos ya cuento, porque, mientras viva, los voy a disfrutar. Quedan muchos de esos grandes y pequeños momentos, queda mucho aun por sentir, respirar, sonreír y disfrutar. Y, si caminas a mi lado, estaré encantado de compartirlos contigo.  

Aviat fará un any que amb l'Anna i els nens vam decidir vindre a viure al poble. La feina ens ho permetía i la manca d'espai a la ciutat i la sensació d'ofeig ens empeitava. Vam dubtar en donar el pas, però el temps ens ha donat la raó. No hi ha res com viure al poble. No trobem a faltar la ciutat, inclús m'agobio bastant quan hi haig d'anar: tants cotxes, tantes persones, semàfors, busos, contaminació, soroll...No entenc com he pogut aguantar més de quaranta anys allà tancat. Ara, mentre escric aquestes linees, vaig mirant per la finestra i no veig edificis sino muntanyes, no sento el soroll dels cotxes sino el vent que bufa contra els arbres, la olor ja no és a fum sino a natura. Recordo que quan vèrem decidir de vindre, moltes persones pensaven que era boig, que no savia el que feia. Com que sòc un sagitari que, de vegades, viu a un pam de terra, vaig tindre les meves inseguretats i em replantejava la idea una i altre vegada. Ara, des de la perspectiva del temps, m'en adono que això que sembla una decisió trascendental no ho és tant. Viure en un poble, a vint o trenta quilómetres de la feina, i amb les actuals tecnologies de la comunicació, viure en un poble es com viure a les afores de les ciutats. Abans, les afores de les ciutats eren un radi de deu, quinze o vint quilèmetres; ara, el radi arriba molt més lluny. I les comunicacions, doncs ja es veu: des de casa meva escric un text que pot llegir immediatament un xinés o un científic que sigui a l'Antàrtida. Abans, anar al poble de vacances era descobrir un mon diferent, fascinant; ara, es trobar-te amb un grup de gent en un lloc més petit, però amb el mateix entorn de coneixement i informació, o potser més, perquè, de vegades, viure en una ciutat et permet aïllar-te, fins i tot amagar-te, però en un poble tothom està prop teu i si vols amagar-te has d'anar a la ciutat. La meva germana va marxar de la ciutat ja fa bastants anys i quan jo li preguntava com era viure en un poble, ella sempre em contestava que no erem conscients del que ens perdiem. Ara, quan em pregunten a mi com es viu en un poble, responc el mateix: com aquí, enlloc. Aqui no cal mirar cap amunt per buscar el cel, perquè es a tot el teu voltant.