En lo cotidiano

Aquestes dies estic llegint més del que és freqüent en mi -com tothom, suposo- i me’n adono que els meus ulls també s’estan fent vells, com jo. Molts ens passem el dia llegint, ja sigui per plaer, per feina, per necessitat (els prospectes dels medicaments) o per curiositat, aquesta gran virtut de l’home dispers. I tantes hores de lectura, al final, passen factura. El pitjor és quan comences a veure les teves mancances visuals i et trobes perdent el temps -el camí per on passa la vida, tant ràpidament- en escrits, llibres o texts que no t’omplen, gens ni mica. No em refereixo als missatges, escrits o notes que reps d’algú o que es pengen en aquests grups virtuals o xarxes socials (socials?) plenes de faltes d’ortografia que et colpegen directament la teva dignitat i et deixen amb aquella cara de ximple que tant bé descrivia en Serrat quan ens cantava “xuclant un pal asseguts sobre una carabassa” (la traducció és meva). No em refereixo a aquests, que són de jutjat de guàrdia i que, de tant en tant, fan sonar l’alarma per avisar-te de qui son els teus amics virtuals. El pitjor no és això, sinó quan llegeixes un text o un llibre -recomanat per algú que sí sap llegir, o per la teva pròpia intuïció- i tens aquell sentiment de pèrdua absoluta de temps perquè, desprès de dedicar la teva màxima concentració a les primeres pàgines, et sents completament desconnectat de tot el que algú completament aliè als teus pensaments ha escrit d’una manera que trobes desencertada, feta amb desgana o inclús violenta amb les paraules.

Potser, en realitat, que qui ha desconnectat o qui està llegint amb desgana soc jo. Es possible. Però també es possible que, amb l’edat, el teu nivell d’exigència s’hagi incrementat de manera notable. Ja no ets tolerant segons amb quines coses, li treus importància a d’altres o gires cua davant d’allò que no t’interessa una merda. Jo tinc una teoria que ho explica i té a veure amb els ulls. Els ulls, quan es fan vells, es cansen i comencen a donar errades. Ho pots corregir amb ulleres, sí, però eventualment. Cada cop la distància amb allò que has de llegir es fa més curta (o més llarga) i és per això que valores molt més el fet de llegir. Ja no és una qüestió mecànica ni automàtica, es un fet voluntari, desitjat i estimat. Dediques a llegir amb plaer tot allò que no tens que empassar-te per obligació. Però els teus ulls treballen igualment, sigui o no per plaer. I a mida que vas perdent la capacitat visual -aquesta és la meva teoria!- la teva sensibilitat i espiritualitat augmenta proporcionalment. A mida que van caient les diòptries, vas perdent aquelles pells sobreposades que t’han acompanyat tota la vida: la irritabilitat és torna indiferència, la resignació canvia per intolerància i els confins del teu món s’obren de bat a bat i veus més enllà de la teva finestra particular de la vida que t’envolta. Tinc proves de la meva teoria, com bon científic. A mida que perds aptituds visuals, guanyes actituds vitals. Es desenvolupa dins teu una major sensibilitat, una gran espiritualitat i somrius més a la vida. I la prova és aquesta: el somriure. Cada vegada que parleu amb alguna persona que ha perdut la vista, us adoneu que el primer que fa, en sentir que les vostres paraules son per ell, és somriure? Heu vist mai una persona discapacitada visual enfadada? No! Sempre riuen. Mireu Stevie Wonder o José Feliciano, sempre riuen. I si no ho fan, és perquè estan pendents de no caure. Aquesta és la meva teoria. Perds vista però també tolerància. No es cap pecat deixar un llibre a mitges. No ho feu amb les cançons o les pel·lícules de TV? Perquè, quan menys veus, més somrius, i ets més feliç. Això crec. Si més no, em serveix per consolar-me. Ara, quan veig una pel·lícula en VO i no puc llegir els subtítols, m’entra per riure. És una manera de veure la vida. O de no veure-la.