En lo cotidiano

No era un artista com els altres; ell ho sabia. No tenia una disciplina diària de feina, ni seguia una rutina sistemàtica o cap mètode, ni tampoc treballava les seves aquarel·les només per presentar noves col·leccions o futures exposicions. Ell només pintava quan necessitava fer-ho, quan alguna cosa dins seu li furtava la mandra i el feia anar a col·locar el paper Arches de 300g sobre el taulell de pintar, una taula d’estudi tan blanca com els seus cabells, com el paper. Es posava el tamboret ben a prop, col·locava un llum intens de flexo sobre el paper, sense fer ombres i, a la seva dreta, ordenava una modesta paradeta de pintures i pinzells. També, un petit assecador manual per jugar amb l’aigua, i eixugar-la o deixar-la córrer sobre el paper. Al final, sempre s’adonava que es passava més temps dret que assegut, i es mirava cada traçada des de dos o tres perspectives, de més a prop o més lluny, fins que quedava convençut, que eren les poques vegades. En ell es barrejava la estranya contradicció entre la vanitat de l’artista i la inseguretat de l’home. Sovint necessitava la opinió d’ella, la seva dona, amable, condescendent, comprensiva, però també exigent. I si ella creuava el gest, ell remenava entre la seva minsa col·lecció de velles pintures, les tornava a ofegar a l’aigua per treure tonalitats increïbles fins que, amb dues traçades, aconseguia el somriure indulgent d’ella.

Hi va haver èpoques més creatives i, d’altres, no tant. No sempre es dedicava a fer aquarel·les: de vegades, dedicava setmanes al muntatge de maquetes d’enormes vaixells i, també de vegades, es passava hores eternes escrivint poemes, fent-los i desfent-los alhora. Altres vegades sortia ben d’hora a caminar, buscant inspiració a les seves passejades, respirant la muntanya i sentint l’aroma de la farigola que collia. Sovint, cuidava del seu jardí, amb les flors i les plantes més agraïdes del món. Però, quan recarregava les idees i les muses l’empenyien, rescatava les pintures i el manat de pinzells que havia netejat amb aigua -i rematat amb una llepada, perquè deia que així es conservaven millor- i col·locava un altre Arches sobre l’enorme taula blanca com els seus cabells, i tornava a barrejar colors i fer córrer l’aigua pel paper. L’aigua. Ell sempre pensava que pintar aquarel·les no era cap secret, si sabies fer córrer l’aigua pel paper, però també era molt exigent amb sí mateix. Era enemic de la correcció i només es permetia, alguna vegada, utilitzar reserves als llocs on volia deixar entreveure el blanc del paper. Si cometia un error, per molt avançada que estigués l’aquarel·la, el dibuix anava a la paperera, trencant-lo sorollosament amb un remugar que semblava més un retret que no una queixa. Com qualsevol aquarel·lista, era molt dolgut amb les crítiques, i molt crític amb els altres aquarel·listes, perquè sempre pensava que ningú com ell cercava la perfecció, perquè, per ell, la perfecció en una aquarel·la no era insinuar una forma o buscar incansable un realisme, sinó saber interpretar un paisatge, una marina o els carrers de qualsevol petit poble.

Era molt selectiu amb el que pintava i també per a segons qui pintava, si era un encàrrec. Fins i tot, un cop es va negar a pintar la casa d’un homenet que presumia de diners, però amb qui no combregava, excusant cínicament que la seva magnífica mansió no tenia perspectiva. Ironies a banda, moltes famílies tenen avui una aquarel·la seva penjada al menjador de casa, doncs va voler compartir la seva obra, de la que presumia a les exposicions i aconseguia vendre amb gran satisfacció i molt bona traça comercial, que d’això en sabia. La seva pintura, com ell, va anar evolucionant. Si, al principi, muntava el cavallet davant el carrer o paisatge que volia pintar, posteriorment, amb la seva vella càmera fotogràfica treia instantànies d’allò que volia pintar i ho feia des de tots els angles. Això li permetia reconstruir el paisatge amb una perspectiva impossible, aportant un pessic més de creativitat a la realitat del que pintava. Seguint el procés creatiu d’una obra, era sorprenent com un paper blanc es tornava una imatge, a través de la que qualsevol es podia perdre en un mon diferent al real. També va viure un moment creatiu on, per dir-ho d’alguna manera, humanitzava la seva obra, introduint persones caminant pels carrers o pels paisatges que dibuixava. Però, tot i que el seu primer reconeixement fou un premi a un retrat, mai no es va sentir còmode pintant persones o animals. Per ell, l’animació o el moviment dels seus quadres l’havien de donar la fragilitat dels núvols, els gronxar dels arbres, els cels eterns o els camins infinits.

Als darrers moments, va voler compartir també els seus poemes i escrits, fets amb la seva petita màquina d’escriure portàtil que tenia tants anys com ell. Teclejava i teclejava, amb quatre dits, unes frases que ja portava al cap rodant i rodant pels seus pensaments: quan dibuixava podia improvisar; quan escrivia, no. Un home com ell, ple d’anècdotes, vivències, històries i viatges, havia de treure els seus pensaments d’alguna manera i va triar expressar-los amb la seva obra. Amb el pas del temps, crec sincerament que Llebaria Grau fou realment un gran artista, més honest que reconegut, i un gran creador d’aquarel·les i poemes, però també un home sensible i, moltes vegades, inquiet fins a la intransigència. Inclús m’atreviria a dir que, en realitat, Llebaria Grau, sense saber-ho, descrivia paisatges i dibuixava poemes.

(*) “Serà el destí, rodar i rodar?” es el darrer vers del seu poema “Arribant als roquers” (Nadal 1998)

Escrit amb motiu de la publicació del llibre digital “BARTOMEU LLEBARIA, entre el Seré i el Garbí”, nascut de la feina de Lena Paüls, amb pintures del mateix artista i textos de diversos autors: https://bit.ly/2WTe82k