En lo cotidiano

Diu la llegenda que Bob Geldof va escriure “I don’t like Mondays” quan va llegir una notícia a la premsa d’una nena que s’havia suïcidat perquè no li agradaven els dilluns, quan havia de tornar a l’escola. Segurament, al fons d’aquesta història hi havia més condicionants que no pas el rebuig d’anar a l’escola, però la cançò de Geldof ja queda bé així. Aquesta setmana he conegut la notícia d’una dona molt propera al meu entorn que també va decidir triar un dilluns. No havia fet encara els quaranta. La raó, segons em van dir, va ser un desengany amorós. La veritat es que un no s’acaba de creure mai com una persona pot triar per fugir definitivament perquè ja no l’interessa la única cosa que tenim, la vida. El més segur és que, de vegades, quan la vida et fa passar al costat del pou de la tristor, hi ha gent que cau i no surt. Sí, hi ha gent que mira a dins, hi ha gent que gira la cara, hi ha gent que hi rellisca, hi ha gent que hi fica un peu. Però hi ha gent que cau. I quan caus, algú t’ha d’ajudar amb la ma per sortir si tu no tens prou força. Però, de vegades, hi ha algú que quan li estenen la ma per ajudar-lo, no vol agafar aquesta ma, perquè ja està tocat per la indiferència, la desgana i el desengany i tria la seva opció. Jo vaig viure aquesta sensació fa uns anys i ell va triar per no agafar-se. “Es mi vida”, em va dir. I tant que la teva vida es teva. Però, si bé la propietat et correspon, els altres hi tenim un dret si t’estimem. Però tant se val. A la fi, ell va triar. Com la nena del Geldof. I es van emportar les seves vides, perquè eren propietat d’ells. El que no van poder emportar-se van ser els nostres drets, el drets d’estimarlos.

Descansi en pau, Iolanda.

Bueno, parece que ya terminaron las vacaciones para muchos de nosotros, aunque hay otros que aun esperaran al proximo lunes. Dicen los periodicos estos dias que las personas sufrimos un sindrome post-vacacional que nos dura unos veinte dias despues de incorporarnos al puesto de trabajo. Mentira podrida. Dura veinte semanas, las que faltan hasta las vacaciones de navidad. El unico consuelo que uno encuentra por medio es repasar una y otra vez el calendario que tenemos sobre la mesa de la oficina buscando donde hay un puente o un dia de fiesta por ahi suelto. Cuando lo encuentras, empiezas a pensar en lo que haras esos dias: tu cabeza concede un breve permiso para que tu imaginacion te lleve lejos, los pies se separan del suelo en una extrana sensacion de no estar aqui ni alli, y tus ojos dejan de mirar los papeles de tu mesa aunque los mantengas abiertos. Luego, en un estado semi-euforico, empiezas a navegar compulsivamente por la red, entre esas paginas de vuelos de bajo coste, encontrando el chollo de tu vida que te arranque unos dias de la mesa del despacho. Viajes a Paris por treinta euros! Esta es la mia. Si, pero, no. Entras en el buscador de vuelos y, obviamente, esos dias de fiesta el avion te cuesta un huevo (con perdon) porque la oferta de treinta euros es para salir un miercoles laboral a las seis de la manana desde el aeropuerto de la provincia de al lado, a mas de cien kilometros. Mi gozo en un pozo. Mis pies vuelven a tocar el suelo, la imaginacion se recoge en mi cerebro como el agua que se pierde por el desague de un lavabo y mis ojos vuelven a contemplar hojas y hojas de documentos. En fin. Solamente faltan veinte semanas. A lo mejor el ano que viene si puedo ir a Menorca. Quien sabe...

Al camp de Tarragona hi ha un indret molt especial per a mi que es diu Duesaigues...

Aquesta es la imagte del pont de la via, una tarda d'estiu, amb el paisatge que puc veure des de la meva habitacio. Veritat que es un lloc ideal per agafar un llibre i posar-te a llegir? La foto es una mica fosca, pero segur que us dona una petita idea de l'encant que te.