En lo cotidiano

Això és tant cert com dir que la llet és blanca. Ja fa temps que porto al cap fer una publicació local al poble on visc. Doncs bé, tenia la idea de fer una revista d'entreteniment i informació. Per alguns és així com s'ha de fer; per d'altres, no fer ús d'una publicació local per denunciar les coses mal fetes és perdre una gran oportunitat. Ara ja no sé que haig de fer. Desprès vaig pensar que m'agradaria fer un hort. "És el que et toca fer", em van dir uns; "no saps el que dius", deien els altres. Vaig creure, en un altre moment, que vivint al poble tinc el compromís moral de fer un cop de ma i ajudar a les entitats locals i, sense dubtar-ho, em vaig introduir a la directiva del club de fútbol. "Mira aquest, acaba d'arribar i ja vol manar", deien uns mentre que els altres m'ho agraien. En el grup de teatre, també m'hi vaig ficar: "ja era hora" em deien els altres actors; "vols dir que no fas masses coses?" deien els altres. Si a tot això afegim que formo part del grup musical del poble, que sòc de la junta de l'Ateneu, que treballo en dos llocs diferents, que haig de fer mil coses a casa desprès de la mudança, i sobretot, que tinc una familia, potser sí que tot plegat és massa. El cas és que vaig vindre amb molts dubtes, amb la il·lusió de fugir de l'estrés de la ciutat, i ara tinc més dubtes i més estrés. Potser m'hauria de desentendre de tot això i anar a la meva. Qué trist, no?