L'esquena nua

Publicat per jbravo | 16 Des, 2019

BartomeuEra un migdia assolellat, aquell de les darreries dia de juliol del 1964. En Bartomeu tornava cap a Duesaigües, conduint el seu cotxe, vora allà quarts de tres del migdia, trencant els tombs del pantà de Riudecanyes. En un revolt, va trobar un nombrós grup de gent, prop del lloc anomenat de “les tauletes”, on en aquell temps hi havia una caseta de begudes, que regentava un matrimoni de Barcelona, i que ja feia uns anys que estiuejava al poble. “S’ha perdut un nen”, li van dir. Era un nen d'uns déu anys, fill d’aquell matrimoni, i feia una estona que no el trobaven. El cercaven dins el bosc, amb desesperació, nervis i angoixa. Hi havia molta gent, molta, tant de Riudecanyes com de Duesaigües, i el temps passava i la por creixia entre els presents. També s’havia començat la recerca dins el pantà, amb una petita barca de la Comunitat de Regants, que anava drenant el fons per si el nen hagués caigut a l’aigua. En Bartomeu va aturar el cotxe i es va afegir a la recerca, oferint-te per bussejar a prop de la vora del pantà. Darrera uns matolls, es va despullar, demanant també que la barca s’allunyés de la vora, doncs aixecava massa fang, i no es veia gaire, dins l’aigua tèrbola. Es va llençar suaument a l’aigua, relliscant gairebé, i va començar a rastrejar el fons. En Bartomeu era una home fort i bon nedador. Bussejava des de la vora en direcció al centre de la llacuna, una i altre vegada. Quan se li acabava l’aire, sortia a la superfície, una dotzena de metres més enllà, girava cua i nedava fins a la vora, i tornava a repetir la immersió, un cop i un altre. Els nervis i l’angoixa anaven minvant els ànims entre els que esperaven i els que es desesperaven, dempeus més enllà, a la vora de l’aigua, que temien el pitjor. El temps passava, i els intents d’en Bartomeu eren en va. No trobava el nen. Va buscar consol en pensar que era possible que el nen s’hagués perdut pel bosc i estiguessin cercant-lo al lloc equivocat. Però la gent ja havia deixat de buscar entre els arbres: ara tothom estava pendent de la recerca al pantà.

Va ser llavors, en treure el cap per agafar aire, que el van cridar uns homes des de lluny, a mig centenar de metres d’on era. Nedant fins allà va veure com assenyalaven un indret: una roca on hi havia a sobre una petita canya de pescar i alguns estris que, sens dubte, pertanyien al nen. Els nervis, la por o l’ànsia que allò acabés d’una vegada -ves a saber el què- van estrènyer les seves cames, tot preparant una nova immersió en aquell lloc. Ja feia massa estona que havien perdut el nen i les esperances de trobar-lo sa i estalvi s’havien esvaït. Des de la vora, junt a la roca, es va tornar a llançar a l’aigua, lliscant suaument pel perfil del fons del pantà, amb els ulls a pocs centímetres del fang, examinant tot el que trobava al seu pas, bussejant cap el centre de la llacuna. A pocs metres, va entreveure un objecte blanquinós, diferent a tot allò que havia anat trobant abans sota les aigües brutes, enfangades i fosques. Entre la sorpresa i els nervis, emergí ràpidament per la seva vertical fins a la superfície, buscant un altre cop d’alè, i girant sobre sí mateix, es va llençar en picat fins al fons. Un rumor desesperat va escampar-se entre la gent que l’observava. Maleint la foscor que el fang drenat havia deixat entre les aigües, que no li deixava veure més allà d’un pam o dos, i quan ja pensava que xocaria contra el fons i les pedres, es topà de morros contra aquell objecte blanc i lluent. Reculant per l’ensurt, el seu cor es va accelerar a mil per hora, en veure que aquella claror era l’esquena del nen, immòbil sobre el fons, cara avall i amb les cames cap a la vora. Només el va veure dos segons, però es va fixar que anava sense samarreta i amb uns petits pantalons curts. En Bartomeu no dubtava del que havia vist, però tenia una estranya incertesa que allò no fos un cadàver doncs, per a ell, continuava sent un nen. No n’era conscient –o no en volia ser- que aquell menut fos mort. Va pujar ràpidament a prendre una nova glopada d’aire, cercava més aviat alè que no pas les forces que ja se li consumien i, amb ferma decisió, es va tornar a submergir cap al fons. En trobar-lo, amb la seva mà dreta el va agafar per la cintura i, traient les darreres forces, remuntà cap a la superfície.

   A dalt, només amb el cap fora de l’aigua, va tombar la mirada cap a la ribera i va veure dotzenes d’ulls mirant-lo, en un murmuri silenciós, en un infinit intercanvi de mirades encongides pel desconcert i espremudes pel pessimisme. Sense dir res, en Bartomeu començà a nedar, lenta i suaument, cap a ells, agafant els petits pantalons i, amb ells, el nen inert, quiet, ocult sota les aigües, provocant un dubte entre la gent, un interrogant que anava creixent a mesura que tots ells s’adonaven que només nedava amb una mà i, es clar, alguna cosa duia a l’altra. Amb dolorosa cautela, s’apropà fins a la vora. Allà, una dona arrencava a plorar, alguns altres es lamentaven amb por, molts s’amagaven per temor d’allò que veien inevitable. En arribar, en Bartomeu s’agafà amb la mà esquerra del roc on encara hi havia la canya de pescar i, veient que ningú no se li acostava, amb l’altra mà va fer un darrer esforç i va treure el cos del nen i el va dipositar sobre la terra humida, davant la desesperada exclamació dels presents. Incrèduls, desconsolats, impotents i vençuts, els homes es lamentaven i les dones ploraven, tots davant l’esquena nua del cos del nen, mullat, immòbil, mort, buit i llunyà, que romania, encara cap avall, sobre el terra. Alguns cridaven, altres maleïen, tots ploraven, i un dolorós silenci es va anar estenent fins que només se sentien els planys d’una mare agenollada al costat de l’esquena nua del nen.

En Bartomeu s’encongia d’esquenes, com justificant una disculpa que no li pertocava i, a poc a poc, s’allunyà del grup. Maleint entre les dents i ofegant un lament que molts anys desprès encara li grataria l’ànima quan en pensava i m’ho explicava, tenia un agre regust de culpabilitat per no haver arribat a temps, per no poder fer res més i per la injustícia del destí. Renegava. Sabia que no era culpa seva, però renegava. Potser així, la ràbia de les seves paraules podia alleugerir la pena de cada racó de la seva ànima. Enmig del desànim, un home se li acostà. Era el metge del poble. Havia examinat el cos del nen i volia donar-li les gràcies per haver-lo trobat. Poc o molt, havia ajudat en el desconsol dels pares.

Després d’algunes nits d’insomni i dies de tristor, amb una malenconia que els anys no esborrarien, es va adonar que, d’aquell petit nen, només recordava la seva esquena nua, doncs mai no li va veure el rostre.

(Homenatge a Bartomeu Llebaria Grau. Text corregit d'un article meu publicat a Revista Duesaigües)