En lo cotidiano

Aquesta setmana ha estat una mica estranya, per no dir trista, doncs he hagut d'anar a dos funerals d'amics de la meva edad, un per malaltía, l'altre per accident. Desprès de passar una mala estona, surts al carrer, respiras fons, i penses, "vinga, noi, una día mes". I es que al cap i a la fí, les coses son així. Passen el dies i passa el temps i el més important es l'avui, el que fas ara i amb qui estàs ara. Suposo que per allò de qui perd alguna cosa per una banda la vol recuperar per un altre, m'he deixat seduir (finalment, desprès de molts amics insistents) per la voràgine del feisbuc (no s'hauria d'escriure així, com guguel?) no sé, potser per trobar vells amics ara que veig que es comencen a perdre. La veritat, tot s'ha de dir, es que soprén molt tot aquest mon virtual. Recordo que als GREC vam fer una cançó ("petits deus") que deia "fins que tots ens comuniquem per mitjà dels ordinadors". No fa tant de temps, home, no cal que rieu d'aquesta manera. Us juro que quan ho vem gravar el commodore era l'aparell més car a la NASA. Ningú en tenia, de PC, i menys, ningú no hagués dit que, avui, estic escrivint per qui vulgui al meu blog, o penjo fotos pels amics al facebook (ara sí, no?) o llegeixo mails de la feina, o xatejo amb la veina, o tinc obert el messenger. Abans, havies de trucar als amics i quedar amb ells i fer una cerveseta. Ara ja no cal. Els hi envies les fotos del cap de setmana a Camprodó i es igual que si els haguèssis convidat a veure-les amb una tassa de café a casa teva. I quedes la mar de bé: mira aquest se'n recorda, de mí. Es molt atent, el Jordi. Es nota que m'estima i em té present.

Jo trobo que es molt lamentable, això. Jo dec ser més clàssic, però a mí m'agrada més anar a fer la cerveseta. I veure la cara del teu amic. I preguntar-li com collons fa per no pensar en la crisis, i com està el seu fill, i com li va a sa mare la recuperació del genoll, i que fa la dona, etc. I si desprès anem un rato a tocar al local algunes cançonetes, doncs millor. Però allà, en directe. Que no sigui com ara, el meu amic Sergi que està gravant el seu disc i totes les colaboracions son per internet. Ja té nassos: "Ei com li va al Vicenç?", "No sé, fa mesos que no el veig", "Però que no va gravar-te la bateria al teu disc?", "Si però ho va gravar a casa seva i desprès m'ho va enviar per mail". I això no és ciencia ficció.