Des del Puigmarí: les paraules no moren.

Publicat per jbravo | 7 Nov, 2019

    letterA la plaça torna a fer una mica de fred: es aquest Seré que ens pentina les idees, ens eixuga els ànims i ens esquinça la pell. Dalt, a la serra, avui no treu el cap la gitana, que aquest hivern ens ha visitat amb tolerada insistència, com ho fa d’aquella manera quan s’acosta lentament, baixant la serra amb dolça contundència, tan fràgil que ens captiva, com la nata que vesa d’una vella cassoleta de llauna cremant la llet al foc de la xemeneia. Quant hi ha Seré, no hi és, la gitana; això ho saben els més vells del poble. La primavera truca a la porta, i ho fa impacient, perquè ens vol portar la seva calmada inquietud, la ansietat tranquil·la de qui ha estat molt de temps amagada, esperant el seu torn per mostrar-nos totes les seves facetes, i portar-nos aigua i sol, com les dues cares d’una mateixa moneda. Les darreries de març, doncs, empenyen l’hivern, que enguany, vençut per la mandra, no ha despertat sinó quan ja era l’hora dels adéus.

    Al poble regna la calma, aquell matí assolellat i fred, una quietud silenciosa només trencada pel soroll d’algú que escombra al carrer, amb una simfonia continuada i parsimoniosa que, de lluny, el motor d’un cotxe, vol esguerrar impertinentment, però sols ho espatlla uns segons, derrotat pel seu propi temps. L’home continua escombrant. Aprofitant la claror que, desvergonyidament, entra pel finestral i cau sobre la vella taula de fusta desgastada, deixo caure algunes paraules sobre el full, com qui ordena petites formigues per tal que no surtin de la filera. Ai, les paraules! Quan costa guanyar-se la seva amistat! Que difícil es arrencar-les i desunir-les de la seva supèrbia quan les demanem l’ajut que ens cal per treure de dins allò que volem compartir! De vegades, però, les paraules es deixen estimar, volen que festegis amb elles i, a canvi, t’ofereixen la frescor de les seves lletres, com qui recull l’aigua amb les mans volent veure cadascuna de les seves gotes, i posa els dits prou junts perquè l’aigua no marxi i s’esvaeixi l’encanteri. I és així, quan les paraules son generoses, que el teu amor per elles es tan gran com és de gratificant la seva reacció –regalant-te el millor dels seus textos- i és per això que les vols compartir amb altres enamorats de les lletres, perquè també les puguin gaudir en tota la seva frescor. I si tens l’oportunitat de deixar les teves paraules a l’abast de qui vulgui, com si fossin les teves empremtes digitals, llavors l’idil·li entre elles i els teus sentiments es indescriptible.

    Però avui les paraules son esquerpes. Vull ordenar-les sobre el paper, però elles es resisteixen, protesten, refusen el vincle que els atorgo. Les hauré de treure del paper, escombrant-les com l’home del carrer fa amb les fulles caigudes dels arbres davant casa seva, al llindar de la porta. No sé com fer per tal que les paraules siguin obedients als meus desitjos i s’avinguin a col·locar-se en una filera màgica de sentiments. Em distreu un altre cotxe que, al seu pas, trenca sorollosament la meva pau, ja prou ofesa per la reticència rebel d’aquests mots orgullosos. L’automòbil s’atura, més endavant, al costat del cementiri. Una dona baixa de l’auto amb un petit ram de flors blanques a la mà i, empentant la reixa d’entrada –que sembla resistir l’escomesa amb el plor esfereïdor de les seves velles i oxidades frontisses- desapareix dins el recinte. Deu portar flors per algú que ja no hi és, per algú a qui la parca ha deslligat l’anima del cos i se l’en dut, deixant només les despulles. Allà, al cementiri, hi ha només despulles; això també ho saben els més vells del poble. I ho sap aquell home que continua escombrant, ara sota l’ampit de la finestra, fulles saltirones que sembla que no vulguin marxar, com ho fan ara les meves paraules, ja espatarrades sobre el full i que, disposades una al costat de l’altre, em diuen que som a les darreries del text, com si també s’arrambés la deessa que talla el fil de la vida per tallar el fil del tema.

    Ja hem acabat. Finalment, les paraules i jo hem trobat el nostre niu d’amor, el nostre paradís de paper, tot ple de fileres de petites formigues, per fer un humil homenatge a un grup de dones que es mereixen la més respectuosa de les meves admiracions. Rellegeixo, satisfet: “Ara fa uns anys, unes persones enamorades de les lletres van voler omplir de sentiments estampats amb paraules, com fileres de petites formigues, les llargues pàgines d’una publicació a l’abast de la gent del poble. Hauríem d’admetre i, per tant, d’entendre, que el primer esforç va ser el menys costós -tot i que força enrevessat-  ajudades per la força i la empenta que et dona la il·lusió, però es inqüestionable que mantenir aquest esperit durant tants anys sí que es una gran feinada, només reservada a les més valentes: les dones que han donat vida a la revista que porta el nom del poble. Tot i que, al començar, poques portes es van obrir per elles (algú les va fer córrer, cua entre cames, recordant que som al món digital) i que, en aquest nefast invent de societat que ens xucla la més ferma de les sensibilitats, sempre son necessaris els diners per fer real qualsevol idea (malauradament, també, per no ser qualsevol, encara que no tinguis ni idea) no només van aconseguir fer-ho, sinó que han aconseguit, també, mantenir viva la flama i la il·lusió durant molt de temps. Aquelles dones han demostrat que el sexe dèbil som nosaltres: elles han escrit una petita immensitat dins la història d’un immens poble petit; nosaltres, només hem llegit el que elles escriuen. Toca esperar, doncs, amb el desig del cor, que això no sigui un final, sinó un parèntesi, que el que ja s’ha fet siguin només les despulles d’unes ànimes que tornaran a remoure paraules, que aquest darrer full sigui el primer del següent i que, al final, les coses surtin bé i, si no ho fan, serà perquè no és el final”. Punt i seguit. Gràcies. Punt i a part. Continuarà. Punts suspensius.

     

    (dedicat a les dones que van fer possible la Revista de Duesaigües)  

     



Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Capital de Tarragona Província: