En lo cotidiano

Hola amor.

En realitat no sé perquè escric aquestes paraules. Dubto que mai les puguis arribar a llegir i, si ho fas, ja haurà passat el temps, i potser llavors no les entenguis o no vegis que son per a tu. Però les tenia a dins, van sortir ahir per la tarda, d’una passejada vora el mar i, desprès d’ordenar-les, si elles volen, et diran el que sento.

Vas desaparèixer de la meva vida tal i com vas irrompre en ella: de manera sobtada, sense dir res i amb tota la empenta i la força que sempre portes dins teu. No t’he tornat a veure més, però sé que estàs be. Jo vaig fent, es tot el que puc dir de mi, ara per ara. Les coses que em vas retornar encara son a casa: aquella guitarra, les darreres flors, les fotos, els records, tot. Vas voler esborrar de la teva vida tot allò que tenia a veure amb mi. Vas voler oblidar els llocs, els petons, les mirades. Has volgut oblidar-me a mi també. Ho entenc. Però no pots. Em vas estimar tant que es impossible que em puguis esborrar de la teva vida. Amb el pas del temps, tornaràs a somriure quan pensis en mi. Com jo també ho faré, mes endavant, quan marxin las darreres llàgrimes, companyes insistents tot aquest temps. Aquest temps, que tot ho esborra i, al final, només deixarà els records, els bons moments.

Ja ningú toca la guitarra, les flors es van marcir i la teva foto viu amagada entre les darreres pàgines d’un llibre que mai no tornaré a llegir. Pensaré sovint en el teu amor, continuaré somiant amb els teus ulls, els teus llavis, amb tu i amb tot el que em recordi a tu. Potser, fins i tot, tornaré a Marrakesh. I tu, amor meu, tu et quedaràs amb la única cosa que no em pots retornar: l’amor sincer que em sortia del cor i que ara es teu, un amor intens com mai ho havia sentit abans. Al teu costat vaig saber que era viu. Gràcies per estimar-me; gràcies per deixar-me estimar-te.  

 

Adéu amor.

Volver a empezar. Parece como si las cosas se repitieran en ciclos interminables. Empieza un nuevo año y volvemos a desear lo mismo que en el anterior, teniendo los mismos propósitos incumplidos que arrastramos como sombras de pequeñas frustraciones. Pero, en el fondo, seguimos teniendo la misma ilusión que antes. Eso es lo que nos empuja interiormente hacia la búsqueda de un momento mejor, ignorando, a veces, que ese momento es el que, precisamente, estamos viviendo. Es el ahora y no el después el que nos alimenta. El pasado nos ha hecho como somos y el futuro no nos corresponde. Es donde estamos ahora, quienes somos, qué queremos, qué hacemos, como vivimos y como nos sentimos, lo que realmente importa.

Hay un algo interior que nos conmueve y nos acompaña en cada momento. Esa sensación de sentirse vivos, de mirar a los ojos de otra persona, de percibir el aire que respiramos, de reír con los amigos, de querer a tus hijos. Todo ello forma parte de ese misterio que nos da la fuerza interior y la pasión por cada instante que transcurre.

Yo también –como mucha otra gente- hice mi lista de propósitos: dejar de fumar, viajar, conseguir un empleo mejor y, así, hasta completar una larga relación de intenciones que, al final, en su mayoría, quedarán en el camino, otro año más. Pero lo que no puse en mi lista son todas aquellas sensaciones que, en realidad, son las que quiero. Porque todas esas pequeñas pero grandes cosas sé que las voy a encontrar y las viviré. Son los buenos momentos y los instantes increíbles que, uno tras otro, se van sucediendo en el día a día de mi vida, en lo cotidiano. Y con ellos ya cuento, porque, mientras viva, los voy a disfrutar. Quedan muchos de esos grandes y pequeños momentos, queda mucho aun por sentir, respirar, sonreír y disfrutar. Y, si caminas a mi lado, estaré encantado de compartirlos contigo.  

Això és tant cert com dir que la llet és blanca. Ja fa temps que porto al cap fer una publicació local al poble on visc. Doncs bé, tenia la idea de fer una revista d'entreteniment i informació. Per alguns és així com s'ha de fer; per d'altres, no fer ús d'una publicació local per denunciar les coses mal fetes és perdre una gran oportunitat. Ara ja no sé que haig de fer. Desprès vaig pensar que m'agradaria fer un hort. "És el que et toca fer", em van dir uns; "no saps el que dius", deien els altres. Vaig creure, en un altre moment, que vivint al poble tinc el compromís moral de fer un cop de ma i ajudar a les entitats locals i, sense dubtar-ho, em vaig introduir a la directiva del club de fútbol. "Mira aquest, acaba d'arribar i ja vol manar", deien uns mentre que els altres m'ho agraien. En el grup de teatre, també m'hi vaig ficar: "ja era hora" em deien els altres actors; "vols dir que no fas masses coses?" deien els altres. Si a tot això afegim que formo part del grup musical del poble, que sòc de la junta de l'Ateneu, que treballo en dos llocs diferents, que haig de fer mil coses a casa desprès de la mudança, i sobretot, que tinc una familia, potser sí que tot plegat és massa. El cas és que vaig vindre amb molts dubtes, amb la il·lusió de fugir de l'estrés de la ciutat, i ara tinc més dubtes i més estrés. Potser m'hauria de desentendre de tot això i anar a la meva. Qué trist, no?

Quan un arriba a certa edat, creu que totes les emocions i sentiments que es poden tenir ja les ha gaudit. Es clar que m'equivocava. El que vaig experimentar divendres al vespre retrobant-me amb els companys de l'escola, que feia vint-i-cinc anys que no veia, és molt difícil d'expressar amb paraules. Hi ha una barreja de sentiments i sensacions tant estranya que no saps com pair-la. Vaig arribar a quarts de vuit a l'entrada i, de cop, era com si tornés a classe un dia més. Hi havia els companys, els mestres i les aules. Quan ens varem veure -desprès, això sí, de fer un exercici mental per reconèixer qui era qui- tot eren abraçades i riallades. Algú volia deixar anar alguna llàgrima, però s'ho va amagar, que ja som grans i els homes no ploren (diuen). La passejada pels passadissos de l'escola la varem fer molt a poc a poc, barrejant la tremolor de les cames amb un nus a la gola que no ens marxava. Desprès, al pati (quantes hores de felicitat hi vam deixar allà tants anys!) vam fer un sopar fred, mentre anàvem d'un a altre explicant la teva vida i escoltant la dels altres. Vint-i-cinc anys de vida de quaranta companys resumits en unes poques hores.

Tant de bo ho tornem a repetir. Allà, jo hi tenia molts amics i, desprès de les emocions, veig que encara ho som, d'amics. D'aquells que fa temps que no veus, però hi son. Ho veiem als ulls, uns i altres, amb aquelles mirades que volen dir-te alguna però enmudeixen perquè el pas del temps hi posa barreres de prudència. Tant de bo es torni a repetir.

Dicen que es más fácil escribir cuando uno está invadido por la tristza. Hoy, quizá, me pasa a mí. Hace mucho que dejé arrinconado este bloc y, desde que nació Alba, han sido tantas las emociones y alegrías (aquí no cabrían las palabras) que olvidé completamente escribir unas líneas. Y es hoy, precisamente, cuando el cielo en Barcelona nos está llorando, el día que escojo para retomar mi afición. Precisamente hoy, que se cumplen ocho años desde que Alfredo se marchó. No es cierto que el tiempo todo lo borra, ni mucho menos, pero sí es verdad que te ayuda mucho a superar los momentos difíciles. A mí me costó mucho -un mundo- al principio, pero me enfrenté de cara, no aislé mis sentimientos ni arrinconé el dolor, al contrario, lo saqué fuera de mí tanto como pude, y eso me dejó un vacío tremendo que, primero, llené de buenos recuerdos e historias vividas. Luego, de orgullo y satisfacción por él. Y ahora, de sentimiento, mucho amor, y la alegría de seguir viviendo con mi familia. Clara está, con Alba todo ha sido más fácil. Y es verdad. Si la conocieráis, me comprenderíais. Es lo más que puede desear un padre. Y si antes ya tuve esa enorme sensación cuando nació Pol, os podéis imaginar como me siento ahora con mis dos hijos. Ahora, miro hacia adelante y alrededor mío. Y ahí está Anna, con los niños, y el resto de mi familia y mis amigos. Y Alfredo. El también está ahí. Estoy seguro. Creo que tengo mucha suerte. Tendré que aprovechar y, como dije al principio de este bloc, seguir el consejo de Borges y vivir cada momento.

Vaig saber que aquest petit tros de platja es deia “La Porquerola” no fa gaire temps. La veritat és que no ho acabava d’entendre, un lloc tant maco dir-se així. Els pocs que la coneixem sabem que és un petit paradís que es troba al terme de Montroig del Camp, poc més enllà del encreuament amb la carretera nacional. Ja fa més de vint anys que algú me’n va parlar de la seva existència; un lloc molt tranquil només envaït pels pescadors aficionats que a les tardes hi van a passar les estones. Inclòs a l’estiu, quan anar a la platja i estirar la tovallola és una tasca més difícil del que sembla, la petita platja sempre ens rep buida, tranquil·la i serena. Per això, des de fa vint anys, l’Anna i jo hem anat molts estius. De fet, aquest indret és una mica màgic per nosaltres, perquè ens ha vist joves i solters, més grans, casats, amb un fill, amb la família, amb els amics, amb els veïns que hem conegut allà...I pensàvem que ens veuria també a la nostra maduresa i, qui sap, a la nostra jubilació també. Però crec que això serà més complicat perquè la nostra petita platja ha sofert tant o més que nosaltres el pas dels anys. Abans, eren metres i metres de sorra, entre les roques i les primeres cases del càmping, amb els arbres a l’esquena. Poc a poc, el mar, aquest mar meravellós però informal, ha anat mossegant bocins de terra –malaurat canvi climàtic- fins a deixar un passadís estret i la actitud incivilitzada d’alguns ha fet la resta: escombraries, llaunes, cigarretes, vidres i, fins i tot, merda de gos, molta merda de gos. A sobre, l’aigua del mar tampoc és el que era: quan no hi ha meduses o algues, és plena d’oli, gasoil i merda.

Diu la llegenda que Bob Geldof va escriure “I don’t like Mondays” quan va llegir una notícia a la premsa d’una nena que s’havia suïcidat perquè no li agradaven els dilluns, quan havia de tornar a l’escola. Segurament, al fons d’aquesta història hi havia més condicionants que no pas el rebuig d’anar a l’escola, però la cançò de Geldof ja queda bé així. Aquesta setmana he conegut la notícia d’una dona molt propera al meu entorn que també va decidir triar un dilluns. No havia fet encara els quaranta. La raó, segons em van dir, va ser un desengany amorós. La veritat es que un no s’acaba de creure mai com una persona pot triar per fugir definitivament perquè ja no l’interessa la única cosa que tenim, la vida. El més segur és que, de vegades, quan la vida et fa passar al costat del pou de la tristor, hi ha gent que cau i no surt. Sí, hi ha gent que mira a dins, hi ha gent que gira la cara, hi ha gent que hi rellisca, hi ha gent que hi fica un peu. Però hi ha gent que cau. I quan caus, algú t’ha d’ajudar amb la ma per sortir si tu no tens prou força. Però, de vegades, hi ha algú que quan li estenen la ma per ajudar-lo, no vol agafar aquesta ma, perquè ja està tocat per la indiferència, la desgana i el desengany i tria la seva opció. Jo vaig viure aquesta sensació fa uns anys i ell va triar per no agafar-se. “Es mi vida”, em va dir. I tant que la teva vida es teva. Però, si bé la propietat et correspon, els altres hi tenim un dret si t’estimem. Però tant se val. A la fi, ell va triar. Com la nena del Geldof. I es van emportar les seves vides, perquè eren propietat d’ells. El que no van poder emportar-se van ser els nostres drets, el drets d’estimarlos.

Descansi en pau, Iolanda.

Bueno, parece que ya terminaron las vacaciones para muchos de nosotros, aunque hay otros que aun esperaran al proximo lunes. Dicen los periodicos estos dias que las personas sufrimos un sindrome post-vacacional que nos dura unos veinte dias despues de incorporarnos al puesto de trabajo. Mentira podrida. Dura veinte semanas, las que faltan hasta las vacaciones de navidad. El unico consuelo que uno encuentra por medio es repasar una y otra vez el calendario que tenemos sobre la mesa de la oficina buscando donde hay un puente o un dia de fiesta por ahi suelto. Cuando lo encuentras, empiezas a pensar en lo que haras esos dias: tu cabeza concede un breve permiso para que tu imaginacion te lleve lejos, los pies se separan del suelo en una extrana sensacion de no estar aqui ni alli, y tus ojos dejan de mirar los papeles de tu mesa aunque los mantengas abiertos. Luego, en un estado semi-euforico, empiezas a navegar compulsivamente por la red, entre esas paginas de vuelos de bajo coste, encontrando el chollo de tu vida que te arranque unos dias de la mesa del despacho. Viajes a Paris por treinta euros! Esta es la mia. Si, pero, no. Entras en el buscador de vuelos y, obviamente, esos dias de fiesta el avion te cuesta un huevo (con perdon) porque la oferta de treinta euros es para salir un miercoles laboral a las seis de la manana desde el aeropuerto de la provincia de al lado, a mas de cien kilometros. Mi gozo en un pozo. Mis pies vuelven a tocar el suelo, la imaginacion se recoge en mi cerebro como el agua que se pierde por el desague de un lavabo y mis ojos vuelven a contemplar hojas y hojas de documentos. En fin. Solamente faltan veinte semanas. A lo mejor el ano que viene si puedo ir a Menorca. Quien sabe...

Hoy he tenido la oportunidad de hacer un pequeno viaje en tren, regresando a Barcelona para acudir a mi ultimo dia de trabajo antes de vacaciones. La verdad es que, para los que no nos gusta conducir, es un placer que te lleven, viajar mirando por la ventana, observando a la gente que sube y baja en las estaciones. Eso cuando no hay aglomeracion, claro, pues de otro modo pierde el encanto.

Como es viernes, me gustaria haceros alguna propuesta para el fin de semana; mejor, tres propuestas: una reflexion, un regalo y una sonrisa.

La reflexion: "Agua", de la directora Deepa Mehta. Despues de verla, uno va encogido a trabajar al dia siguente.

Un regalo: "Pa Negre", de Emili Teixidor. Y si ya lo has leido, vuelve a ojearlo, yo estoy en ello.

Una sonrisa: "El sitio de mi recreo", de Antonio Vega. Que cancion. Un mundo de sencillez.

De totes les coses que podem gaudir en aquesta vida, una de les millors -un d'aquells bons moments que us deia ahir- es mirar al cel cada dia al mati i veure'l blau i ple de nuvols. Deixar-te portar per la teva imaginacio, respirar l'aire i percebre un enlluernament pacific del sol als ulls no te preu. Cada mati, quan vaig a treballar, aixeco els ulls cap al cel, omplint-me de llum i aire, i veig les formes dels nuvols, que semblen figures fetes a posta. Sempre penso que son dibuixos que el meu germa Alfredo fa per mi, des d'alla on sigui. No deixeu de mirar al cel cada dia.

Borges me aconsejo un dia -y no hace mucho de esto- que aprendiera a vivir mas livianamente, gozando solamente de buenos momentos, pero cuando me lo dijo me habia comido ya la mitad de esos instantes por el camino. Seguramente, desperte algo tarde. Pero uno siempre encuentra el porque y, a veces, el donde. Yo creo que va a ser aqui, en mi modesto cuaderno de bitacora, donde vivire alguno de esos buenos momentos, y siempre contando con vosotros.

He llamado "en lo cotidiano" a mi blog porque pienso que es ahi, en lo cotidiano, donde reside lo fundamental en nuestra vida, y a veces no nos damos cuenta. Es cierto que lo cotidiano alberga muchas veces la cruda rutina que empuja egoistamente, pero tambien nos ofrece tranquilidad, si la vida nos deja. La tranquilidad de las pequenas cosas.

Mi primer pensamiento en mi cuaderno es para Alba, a la que esperamos encontrar en pocos meses, alle por navidad, cuando Anna salga de cuentas. Para ti Alba, hasta pronto.