La veritat i la mentida
Publicat per jbravo | 4 Abr, 2020
Quan el pare va anar a recollir-lo a l’escola, el tutor li va explicar tot: el professor de llengua castellana li suspenia el trimestre per haver-li dit que el comentari de text l’havia fet ell quan, en realitat, era el mateix que el d’un altre alumne. Era evident que ho havia copiat tot. El professor estava més ofès per la mentida que no pas per l’engany. El pare va mirar al seu fill, en silenci.
Tornaven cap a casa, un al costat de l’altre, sense dir res. De tant en tant, ell mirava al pare, esperant un retret o l’anunci d’algun càstig. Però no. Res. En arribar, el pare li va assenyalar el tronc que hi havia al jardí, amb un gest que, com d’altres vegades, el convidava a seure-hi i xerrar. Abans que el pare prengués la paraula, ell es va avançar:
- Jo no
he dit cap mentida, pare!.
- De vegades
diem mentides i, d’altres, no diem la veritat. I això, fet i fet, és el mateix.
La mentida, fill, segons com la utilitzem, amaga les nostres pors o les nostres
mancances. També ens defensa dels atacs o serveix per esmicolar les ofenses d’altres
però, sempre, ens manté en una dignitat fictícia que desllueix la perspectiva i
la opinió que els altres tenen de tu.
- Però,
es que el professor no vol atendre a raons i, directament, diu que soc un
mentider. Primer hauria d’escoltar i, desprès, opinar, no? La mare també en diu
de mentides, i no passa res.
- La mare?
Hi ha moments que el que diem és per apaivagar la tristor d’un altre, per
compadir-nos d’aquella persona o per no fer-li més mal del que ja té: son les
mentides piadoses, com les anomena la mare. Quan tu l’has enxampat alguna
malifeta de paraula, ha estat perquè la teva mare és d’aquelles persones que, abans
de fer mal a algú que estima, tria el consol o la compassió.
- Jo no
he volgut fer cap mal i, encara que molts companys també ho han fet, el mestre
s’ha capficat amb mi.
- Perquè,
d’alguna manera, tu ets important per al teu mestre.
- Important?
Si m’ha suspès!
- Ho ha
fet per tu. És una lliçó que hauràs d’aprendre tu mateix, tot sol. Has d’entendre
que, no dir la veritat, és triar un camí que no porta enlloc, no és cap mitjà
que justifiqui la finalitat que cerquem, perquè a través d’una mentida només podrem
arribar a un altra mentida.
- No entenc
res. Perquè dius que soc important pel mestre de castellà?
- Perquè
la teva estratagema li ha ferit més que la dels altres. A tots els altres,
segons m’ha dit el tutor, també els ha suspès, però per fer trampes; a tu, en
canvi, ho ha fet perquè has traït la seva confiança i això només es pot fer
quan, lògicament, algú confia en un altre. El teu professor confia en tu per
alguna raó que només ell sap, ja sigui perquè connecta més amb tu, perquè és
una manera de correspondre la teva dedicació i cura amb les tasques escolars o
perquè, ves a saber, ell veu en tu l’alumne que ell va ser -o volia ser- de
jove.
- Però,
pare, jo no he fet res perquè ell s’ho prengui així.
- Mira fill,
la mentida, com la confiança, son atributs dels humans. Els animals poden estimar
les seves cries o menystenir altres animals, però no menteixen ni tampoc
confien en altres animals. Això només ho fem els homes, per bo o dolent que
sigui. Però, per sobre de tot, per sobre de la veritat i de la confiança, hi ha
la dignitat de cadascú. I per dignitat, per la teva dignitat i per la del teu
professor, has d’agrair aquesta confiança que ell té dipositada en tu, no la
pots trair.
- Està bé,
pare. Demà parlaré amb el professor...i li diré la veritat. Gràcies, pare.