La veritat i la mentida

Publicat per jbravo | 4 Abr, 2020

     

    aulaQuan el pare va anar a recollir-lo a l’escola, el tutor li va explicar tot: el professor de llengua castellana li suspenia el trimestre per haver-li dit que el comentari de text l’havia fet ell quan, en realitat, era el mateix que el d’un altre alumne. Era evident que ho havia copiat tot. El professor estava més ofès per la mentida que no pas per l’engany. El pare va mirar al seu fill, en silenci.

      Tornaven cap a casa, un al costat de l’altre, sense dir res. De tant en tant, ell mirava al pare, esperant un retret o l’anunci d’algun càstig. Però no. Res. En arribar, el pare li va assenyalar el tronc que hi havia al jardí, amb un gest que, com d’altres vegades, el convidava a seure-hi i xerrar. Abans que el pare prengués la paraula, ell es va avançar:

    - Jo no he dit cap mentida, pare!.

    - De vegades diem mentides i, d’altres, no diem la veritat. I això, fet i fet, és el mateix. La mentida, fill, segons com la utilitzem, amaga les nostres pors o les nostres mancances. També ens defensa dels atacs o serveix per esmicolar les ofenses d’altres però, sempre, ens manté en una dignitat fictícia que desllueix la perspectiva i la opinió que els altres tenen de tu.

    - Però, es que el professor no vol atendre a raons i, directament, diu que soc un mentider. Primer hauria d’escoltar i, desprès, opinar, no? La mare també en diu de mentides, i no passa res.

    - La mare? Hi ha moments que el que diem és per apaivagar la tristor d’un altre, per compadir-nos d’aquella persona o per no fer-li més mal del que ja té: son les mentides piadoses, com les anomena la mare. Quan tu l’has enxampat alguna malifeta de paraula, ha estat perquè la teva mare és d’aquelles persones que, abans de fer mal a algú que estima, tria el consol o la compassió.

    - Jo no he volgut fer cap mal i, encara que molts companys també ho han fet, el mestre s’ha capficat amb mi.

    - Perquè, d’alguna manera, tu ets important per al teu mestre.

    - Important? Si m’ha suspès!

    - Ho ha fet per tu. És una lliçó que hauràs d’aprendre tu mateix, tot sol. Has d’entendre que, no dir la veritat, és triar un camí que no porta enlloc, no és cap mitjà que justifiqui la finalitat que cerquem, perquè a través d’una mentida només podrem arribar a un altra mentida.

    - No entenc res. Perquè dius que soc important pel mestre de castellà?

    - Perquè la teva estratagema li ha ferit més que la dels altres. A tots els altres, segons m’ha dit el tutor, també els ha suspès, però per fer trampes; a tu, en canvi, ho ha fet perquè has traït la seva confiança i això només es pot fer quan, lògicament, algú confia en un altre. El teu professor confia en tu per alguna raó que només ell sap, ja sigui perquè connecta més amb tu, perquè és una manera de correspondre la teva dedicació i cura amb les tasques escolars o perquè, ves a saber, ell veu en tu l’alumne que ell va ser -o volia ser- de jove.

    - Però, pare, jo no he fet res perquè ell s’ho prengui així.

    - Mira fill, la mentida, com la confiança, son atributs dels humans. Els animals poden estimar les seves cries o menystenir altres animals, però no menteixen ni tampoc confien en altres animals. Això només ho fem els homes, per bo o dolent que sigui. Però, per sobre de tot, per sobre de la veritat i de la confiança, hi ha la dignitat de cadascú. I per dignitat, per la teva dignitat i per la del teu professor, has d’agrair aquesta confiança que ell té dipositada en tu, no la pots trair.

    - Està bé, pare. Demà parlaré amb el professor...i li diré la veritat. Gràcies, pare.


     



Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Capital d'Espanya: