dpalma

La Cynthia i en David són una parella d’Australians que han passat per Catalunya camí de Granada, on tenen una filla que hi estudia. Han volgut aturar-se uns dies a casa nostra per conèixer una altra part del “territori espanyol”. No cal dir que, per a ells,  ha estat una sorpresa la descoberta catalana. Com fa la gran majoria, ells van planificar el seu viatge confiant que cinc dies serien suficients per visitar allò més important del nord-est d’Espanya i s’estressen en comprovar que amb això tot just podran passejar Barcelona. En adonar-se’n, ells com d’altres, renuncien a la capital per aprofundir en la descoberta de les zones d’interior. Desperta especial interès les permanents reivindicacions catalanes i el fet que ens comuniquem en una llengua diferent de l’espanyola. Lliures de prejudicis, entenen les nostres diferències com un important atractiu afegit i els resulta especialment interessant les nostres, potser un xic, apassionades explicacions sobre la nostra terra. (Segueix)

Malauradament, i com passa sovint amb l’excés d’informacions contradictòries, l’incomprensible debat sobre els transgènics lluny de despertar l’interès de la població els acaba provocant un cert tedi. I dic incomprensible perquè quan els arguments es basen en informacions “contrastades” de científics reconeguts que signen manifestos tant a favor com en contra de la manipulació genètica, a la resta dels mortals no ens queda altra cosa a fer que esperar que s’aclareixin els “experts”.

  (Segueix)

Ja tenim aquí un altre dia d’eleccions. Aquestes són les europees. Sembla, per les estadístiques de participació, que són les que menys interès desperten. Tal vegada, com diuen, la distància quilomètrica no ajudi els ciutadans a sentir l’Eurocambra com un òrgan de govern pròxim i decisiu en moltes qüestions que els afecten.

  S'ha d'admetre que resulta difícil entendre què carai poden fer 785 persones assegudes a Brussel·les, totes elles mudades, amb micròfons i auriculars.  (Segueix)

No recordo ben bé com, la conversa va derivar cap al futur model d’estat (espanyol, és clar) i el mateix veí va exposar que cada cop hi ha més gent a Catalunya que aposta per una opció federal. Vaig entendre que feia referència a gent com ell. Persones que fa uns anys ni tan sols es plantejaven el federalisme i que ara se’l miren com una fórmula necessària per aconseguir més “autonomia”.

Bé, hipòtesis al cap i a la fi. Conjectures de tertulians al bell mig de qualsevol plaça, una tarda assolellada d’aquesta benvinguda primavera.

 (Segueix)

Jo pertanyo a una generació que quan anava a escola la màquina més complexa que tenia era una calculadora. Una generació que va veure néixer l’ordinador quan tot just s’incorporava al món laboral. Aquell ordinador en format MSDOS, de lletres verdes sobre pantalla negra. Un sistema operatiu que just quan començaves a entendre’l va quedar obsolet, desplaçat per un WINDOWS jove, dinàmic i manejable que ens va ajudar a fer el salt definitiu de l’era del paper a la tecnològica. (Segueix)

La Nàdia és una nena que ja té 9 anys. Neta d’immigrants arribats a Catalunya la dècada dels seixanta, la Nàdia ha viscut sempre a Sant Andreu de la Barca, una ciutat que, tot i quedar a 40 quilòmetres de Barcelona, ja forma part de la seva àrea metropolitana. Fa uns 40 anys era un petit poble que vivia de la pagesia. Les necessitats, però, del fenomen migratori d’aleshores va anar reduint els camps de fruiters i l’horta als enjardinats espais públics actuals i aquell petit poble es va convertir en una de tantes grans ciutats industrials. Actualment hi viuen més de vint-i-cinc mil persones i quan passeges pels seus carrers costa trobar algú que enraoni en català.

Tot i l’entorn social i les arrels lingüístiques familiars, la mare de la Nàdia intenta conversar amb ella en aquesta llengua, perquè vol que l’entengui com a pròpia i pateix en adonar-se que la seva filla no té accés a la normalitat lingüística tan predicada des de les institucions catalanes. La seva filla s’educa en castellà.  (Segueix)

Diuen que ha sortit una normativa que obliga els bars i restaurants a disposar, com a mínim, d’un treballador que entengui, no que atengui, el català. Cal aclarir que la “normativa” que regula la utilització del català als establiments públics és una llei que data del 1998. Des d’aleshores, els diferents governs han destinat grans recursos a promoure el seu compliment. S’ofereixen cursos gratuïts arreu del territori, s’han fet nombroses campanyes informatives i publicitàries com ara “en català, si us plau”, “parla’m en català” o la més recent “encomana’m el català”, destinades a conscienciar i a convèncer. Després d’onze anys, la valoració dels resultats és la que és:  (Segueix)

Quasi cada setmana se’ns informa que algun col·lectiu vol fer vaga. De vegades, fins i tot, se’n superposen. Quan no en fan els de la Seat, en fan els estibadors, o els docents, o el col·lectiu de metges, o el d’estudiants, o el de jutges, o els pilots. S’han fet tan quotidianes, les vagues, que per a molts és com si sentissin ploure.  No vol dir això que no se li doni importància a una vaga. Quan se sent que algú en convoca una, d’altres aixequen el cap i, fent petar la llengua, comenten “ja hi som” o “que volen aquests ara?”. I és que cada cop hi ha més gent escèptica davant una convocatòria de vaga. Sigui quina sigui i per la raó que sigui.

 (Segueix)