Malauradament, i com passa sovint amb l’excés d’informacions contradictòries, l’incomprensible debat sobre els transgènics lluny de despertar l’interès de la població els acaba provocant un cert tedi. I dic incomprensible perquè quan els arguments es basen en informacions “contrastades” de científics reconeguts que signen manifestos tant a favor com en contra de la manipulació genètica, a la resta dels mortals no ens queda altra cosa a fer que esperar que s’aclareixin els “experts”.

  He d'admetre que dels riscos i dels avantatges de la producció transgènica hi entenc ben poca cosa i que la meva informació sobre el cultiu convencional no va més enllà de saber que de fa molts anys els agricultors tenen prou feina per produir allò que el mercat demanda: fruites i verdures grans, lluents i durables.

 

  És per això que vaig voler assistir a una conferència protagonitzada per convidats amb opinions completament oposades, on cadascun d'ells va poder argumentar àmpliament els seus posicionaments sobre la manipulació genètica dels aliments. Això va permetre als oients rebre informació de primera mà i participar d’un tema tan abastament tractat i amb tanta desinformació alhora.

  Em va semblar que la lluita antitransgènica forma part d’una reivindicació molt més complexa que parteix de la protecció mediambiental, de la recerca i recuperació de cultius convencionals, de l’aposta per una producció variada i sostenible i que es barreja amb la lluita contra els objectius, estrictament econòmics, de multinacionals (com Monsantos, Bayer, Novartis, etc...) de monopolitzar el mercat agrícola implantant cultius extensius de llavors transgèniques patentades.

   Certament, de tot el debat existent, m’ha semblat que el problema més preocupant és que una llavor patentada posi el futur de la producció agrícola en mans d’empreses privades que acabaran per decidir, què, com i quan es cultiva, a quin preu i amb quines condicions hauran de comprar les llavors els pagesos o a quin preu hauran de vendre aquests la producció.    A més sembla que, com diuen, els productes modificats “contaminen” la producció convencional i per tant la impossibiliten. Això dificulta que algú pugui mantenir-se al marge de la xarxa de patents i pot comportar la desaparició de cultius lliures (no de transgènics, sinó lliures de monopolis).   Llegeixo en un foro d’Internet: “Les llavors normals no tenen patent i, no només es tracta de la patent, sinó de tots els productes relacionats amb cada llavor que són propietat exclusiva del que té la patent”“Les excuses de la modificació genètica natural no serveixen: no hi ha cap blat de moro que per naturalesa contingui mataherbes Monsanto”.

  D’altra banda trobo, també a Internet, una opinió que resumiria la meva conclusió després de sentir els conferenciants: “Naturalment que qualsevol cosa que no s'hagi provat exhaustivament pot amagar algun problema, però no hi ha cap motiu especial per pensar que el fet de ser transgènic afecti específicament en aquest sentit. Altra cosa és com comercialitzen les multinacionals les seves llavors —transgèniques o no—, els problemes del monocultiu, pèrdua de varietats locals, ús no sostenible d'adobs i herbicides… però tots aquests punts no tenen res a veure amb el fet de ser transgènic i en tot cas res a veure amb les propietats de seguretat alimentaria”.

  Però no cal patir. Davant d’un dilema entre els interessos particulars i els col·lectius, sempre podem amagar el cap sota l'ala i traslladar a d'altres la responsabilitat de decidir: “alguns agricultors mantenen que, en tot cas, és l'administració qui ha de vetllar per la supervivència de la riquesa genètica”.