La Nàdia és una nena que ja té 9 anys. Neta d’immigrants arribats a Catalunya la dècada dels seixanta, la Nàdia ha viscut sempre a Sant Andreu de la Barca, una ciutat que, tot i quedar a 40 quilòmetres de Barcelona, ja forma part de la seva àrea metropolitana. Fa uns 40 anys era un petit poble que vivia de la pagesia. Les necessitats, però, del fenomen migratori d’aleshores va anar reduint els camps de fruiters i l’horta als enjardinats espais públics actuals i aquell petit poble es va convertir en una de tantes grans ciutats industrials. Actualment hi viuen més de vint-i-cinc mil persones i quan passeges pels seus carrers costa trobar algú que enraoni en català.

 

Tot i l’entorn social i les arrels lingüístiques familiars, la mare de la Nàdia intenta conversar amb ella en aquesta llengua, perquè vol que l’entengui com a pròpia i pateix en adonar-se que la seva filla no té accés a la normalitat lingüística tan predicada des de les institucions catalanes. La seva filla s’educa en castellà.

 

Malgrat el que es digui a les espanyes, malgrat el que es digui des del Departament d’Educació, milers d’infants i adolescents, sobretot de les diferents àrees metropolitanes de Catalunya, reben les seves classes en castellà. Alguns professors s’excusen amb l’argument còmode de les majories castellanoparlants, encara que no sigui cert. D’altres claudiquen al·legant que es fa difícil ensenyar matemàtiques i català alhora. Per la raó que sigui, en moltes, masses, escoles catalanes es continuen impartint les classes només en castellà.

 

Amb la importància que cadascun vulgui donar a aquest fet, la Nàdia, com la gran majoria de nens i nenes escolaritzats, entén el català perfectament, però la falta d’hàbit fa que li costi expressar-se en aquesta llengua i, per tant, el seu subconscient no la contempla a l’hora de relacionar-se amb els seus amics i amb els professors. Una anormalitat que, ni tan sols, té res a veure amb el bilingüisme que defensen aquells que es consideren catalans i espanyols alhora.

 

Les estadístiques menteixen. Les espanyoles i les catalanes. Ni es prohibeix el castellà enlloc, ni s’educa en català arreu. Hi ha qui es queixa de no poder educar els seus fills en castellà. De ben segur que se’ls podria proporcionar un ampli llistat d’escoles publiques de Catalunya on aconseguir-ho, a més, per descomptat, de disposar de centenars de centres educatius a la resta del territori peninsular.