La Cynthia i en David són una parella d’Australians que han passat per Catalunya camí de Granada, on tenen una filla que hi estudia. Han volgut aturar-se uns dies a casa nostra per conèixer una altra part del “territori espanyol”. No cal dir que, per a ells,  ha estat una sorpresa la descoberta catalana. Com fa la gran majoria, ells van planificar el seu viatge confiant que cinc dies serien suficients per visitar allò més important del nord-est d’Espanya i s’estressen en comprovar que amb això tot just podran passejar Barcelona. En adonar-se’n, ells com d’altres, renuncien a la capital per aprofundir en la descoberta de les zones d’interior. Desperta especial interès les permanents reivindicacions catalanes i el fet que ens comuniquem en una llengua diferent de l’espanyola. Lliures de prejudicis, entenen les nostres diferències com un important atractiu afegit i els resulta especialment interessant les nostres, potser un xic, apassionades explicacions sobre la nostra terra.

  En realitat, les guies turístiques no expliquen res que diferenciï Catalunya de la resta d’Espanya. De les més de cinc-centes pàgines que pot tenir una guia de la península, mitja dotzena poden estar dedicades a Catalunya, de les quals un parell a tot el territori tarragoní. Els turistes, encara avui, arriben a casa nostra pensant en toros i en sevillanes i els sorprèn descobrir, per exemple, que Valls és bressol de castells (de fet, sovint, només poden descobrir el fenomen casteller o la gastronomia catalana si no es limiten a visitar Barcelona). Això, per una part, constata la magnitud de la tragèdia: la dificultat que la nostra història, la nostra cultura, les nostres inquietuds puguin ser conegudes més enllà dels Pirineus. Tanmateix confirma la necessitat de doblar esforços i no defallir si volem aconseguir-ho.

  Vinguts d’un país on els edificis tenen una història de 200 anys, els nostres convidats, es meravellen davant de l’aqüeducte romà del Pont d’Armentera i del columbari de Vila-rodona i baden imaginant la història de les nombroses construccions defensives repartides pel nostre territori. Després, contemplant alguns cellers de la comarca, tot just comencen a intuir, tal vegada comprendre, la tenacitat i la perseverança del tarannà català, capaç d’inventar i gestionar un moviment cooperatiu per afrontar les dificultats agràries de començaments del segle XX. Els sorprèn, també, que les nostres festes s’omplin de diables en comptes de braus o que una llesca de pa sucat amb una tomaca sigui, aquí, un àpat més popular que la turística paella.

  Per altra banda, mostrar alguns indrets de la comarca als visitants ens fa redescobrir la seva importància, menystinguda sovint pel fet de viure-hi cada dia. El nostre paisatge, emmirallat als seus ulls, sembla un nou paisatge. La incredulitat de les seves boques obertes davant d’una cabana de pedra seca desperta en nosaltres un desconegut orgull patrimonial. Les seves continues preguntes sobre la història de la nostra llengua, sobre les nostres festes i els nostres costums o sobre la nostra gastronomia ens obliguen a fer una repàs que aconsegueix reactivar sentiments, tal vegada, abaltits.