Cada primavera redescobreixo el meu jardí. Un discret espai situat a l’esquena de casa. Un racó que desperta de la letargia quan el bon temps ens permet obrir els finestrals de bat a bat. Aleshores fem la primera passejada, contemplant les restes del que en altre temps va arribar a ser un jardí florit. Sorprenentment sempre n’hi queden de plantes supervivents i sempre són les mateixes: un romaní, dos espígols i un llorer que no vol créixer. També hi és el llimoner ocupa, que porta tres anys plantat sense pagar renda. La resta dels espais enjardinables els han cobert una munió de plantes desconegudes, sense permís de residència.        

 

Uns convidats estrangers, molt estrangers, que van passar per casa no fa gaire, tot contemplant les quatre plantes enmig d’aquell mar de pedretes van preguntar “és un jardí japonès?”. En un anglès deficient els vaig respondre: “No, és un jardí de secà”. Però com que em va semblar que esperaven una explicació més detallada no vaig gosar decebre’ls i vaig afegir: “típic d’aquesta zona de Catalunya”.   

 

Bé, anècdotes apart, aquest jardí és una ruïna. Sí, s’ha d’admetre que tenir un jardinet pot ser el somni de qualsevol que hagi viscut en el quart pis d’un bloc de vuit plantes, envoltat d’asfalt. També és cert que la majoria que aconsegueixen fer realitat aquest somni acaben asfaltant (o enrajolant) l’estimat jardinet per evitar els disgustos primaverals que comporta mantenir-lo: des de la neteja i la recomanada oxigenació del terreny (que no és altra cosa que agafar l’aixada i suar la cansalada cavant) fins a la visita al “garden” per omplir aquell enorme espai de terra que el llarg hivern ha buidat.  

 

Això sí, després d’un parell o tres caps de setmana d’intensiva dedicació, durant els quals t’hauràs retrobat amb les oblidades tiretes i amb la lumbàlgia dels inexperts, podràs prendre’t una cervesa fresca mentre gaudeixes d’aquell bé de déu de jardí, plantat amb les teves pròpies mans, i que no tornarà a veure una aixada fins l’any que ve.