Després d’un període d’aparent tranquil·litat, durant el qual s’ha aprovat una reforma de l’IRPF que incrementa les aportacions estatals a l’església, la Conferència Episcopal Espanyola torna a ser portada mediàtica. I ho fa amb la presentació d’un entranyable cartell publicitari amb la imatge d’un nen gatejant i un linx. Què tenen en comú? (Segueix)


 

Quan vaig venir a viure al poble vaig començar a assabentar-me dels diferents mots que els vilatants utilitzaven per identificar els nouvinguts: forasters, pixapins, camacos, de cal fanga (vinguessin o no de la capital).Encuriosida per algunes d’aquestes definicions, durant un temps em vaig dedicar a observar si me’n trobava gaires, de visitants arrambats als pins en posició de reg. Em vaig fixar que n’hi havia molts que pixaven cunetes, però regadors d’arbres no en vaig saber veure cap. D’altra banda, i en honor a la veritat, he de confessar que em vaig sentir clarament identificada com a “camaca” i des d’aleshores utilitzo el “que bonic” com expressió habitual de sorpresa.

Ara, ha sortit un terme nou per definir la gent que forma part d’un fenomen migratori que omple masies i pobles. Els diuen “neorurals”  (Segueix)


 
Recentment he llegit una enquesta els resultats de la qual asseguraven que avui dia un 80% dels homes compartien, d’una manera o d’altre, les tasques de la llar. En un primer moment no he fet altra cosa que obrir molt els ulls i tornar-m’ho a rellegir tot més acuradament. Després he suposat que l’estudi s’havia realitzat als Estats Units on segurament el verb “compartir” no té les mateixes connotacions que aquí (ja se sap que amb les traduccions les paraules perden sovint el seu significat). (Segueix)
 
Asseguts davant per davant, prenent dos cafès en qualsevol bar de la nostra comarca, l’Svata m’explica coses del seu país, de la seva vida, del seu futur. Es tracta d’un home fort, d’uns 45 anys, amb la mirada clara que tenen els ciutadans de qualsevol país de l’Est. Parla sempre amb un somriure. No és un somriure alegre. És aquella mena de somriure que fem tots quan ens trobem en terra estranya, tal vegada inhòspita. Un petit gest a cavall entre l’amabilitat i la submissió.Va arribar fa 7 anys i des d’aleshores treballa de mosso en unes granges de cria porcina. Viu a les mateixes instal·lacions, en un espai condicionat per menjar i dormir que li fa d’habitatge. (Segueix)
 
L’Aïda és una nena de cinc anys que, com la majoria dels infants sent passió pels contes. Els pares de l’Aïda alternen la lectura amb els contes que Disney ofereix en format de vídeo. Per a ells aquest és un recurs imprescindible que aconsegueix embadalir i, per tant, neutralitzar la infatigable activitat de la criatura. Durant una hora i mitja (que poden ser tres o quatre i mitja depenent de les vegades que es rebobini la cinta) desapareixen els crits, les corredisses i els plors. De cop el món es converteix en una mena de petit paradís on els pares poden fer els llits, el dinar o simplement rentar-se les dents tranquil·lament. No és difícil, doncs, comprendre que a qualsevol casa hi hagin més vídeos infantils que contes per llegir, oi?. Per la seva banda, l’Aïda està en aquella edat en què la innocència ja no vol sentir històries d’en barrufet, ni dels tres porquets que no saben construir cases, ni d’aneguets lletjos. La seva imaginació vol volar amb personatges humans i amb històries de princeses. (Segueix)
 
Cada vegada són més els requisits que has de complir per mantenir-te al dia. En l’actualitat les noves tecnologies, el culte al cos, la vida sana o la informació ocupen la major part del temps d’oci que tenim, que ja no se li hauria de dir d’oci. Les exigències laborals i personals són tan elevades que ens veiem obligats a utilitzar el nostre temps lliure per reciclar-nos contínuament. No tothom té la mateixa capacitat per assumir el ritme frenètic que una societat competitiva, com ara la nostra, va marcant. No tothom s’adapta als canvis a la mateixa velocitat. Una gran majoria té veritables problemes per mantenir aquest ritme i són els que, poc a poc, van quedant enrere, despenjats, amb poques o cap possibilitat de tornar a reincorporar-se. Són milers i milers les persones que resten al marge de la nostra societat. Però no voldria parlar d’aquestes persones. En aquests moments només voldria fer una reflexió sobre els milers i milers d’infants que neixen en aquests cercles marginals, sense escollir-ho.  (Segueix)
 
Avui estic indignada. Els resultats de les eleccions basques han desencadenat un seguit de comentaris que posen de manifest que hi ha gent que només deu viure per emprenyar-se. Sense racionalitzar arguments. Només escollint aquells que més els convenen per motivar l’emprenyament. Està demostrat que els resultats electorals depenen de múltiples factors que sovint no tenen res a veure amb els pactes, ni amb les actuacions equivocades, ni tant sols amb els desenganys dels votants. Com molt bé diuen, els resultats electorals depenen sobretot de la gestió que es fa dels mitjans de comunicació i dels seus recursos: els articles d’opinió, entre d’altres. ¿Com s’entén sinó que el PP guanyés les eleccions gallegues quan encara corrien per les costes atlàntiques els famosos “hilitos” convertits en enormes galetes?. ¿Con s’entén que les hagin tornat a guanyar enmig d’un caos judicial que implica a dirigents Populars de tota la península? Doncs, per això: perquè d’emprenyats només hi ha a les esquerres. (d’acord, a les esquerres i al Barça).  (Segueix)
 
Les cartutxeres, la panxa i els sacsons són parts de la nostra anatomia que s’entesten a martiritzar-nos així que comença el bon temps. És com si durant l’hivern els miralls no reflectissin els nostres cossos. En pic comencem a despullar els braços comença un rosari de retrets silenciosos cap aquell mirall que, de sobte, ens retorna una imatge blanca, flonja i aparentment desconeguda. I així és com els raigs ultraviolats, els gimnasos i, com no, les dietes miraculoses s’implanten en el nostre dia a dia durant els mesos d’abril a juliol.  (Segueix)
 
«Anterior   1 2 3