Jo pertanyo a una generació que quan anava a escola la màquina més complexa que tenia era una calculadora. Una generació que va veure néixer l’ordinador quan tot just s’incorporava al món laboral. Aquell ordinador en format MSDOS, de lletres verdes sobre pantalla negra. Un sistema operatiu que just quan començaves a entendre’l va quedar obsolet, desplaçat per un WINDOWS jove, dinàmic i manejable que ens va ajudar a fer el salt definitiu de l’era del paper a la tecnològica.

Des d’aleshores no hem deixat de pedalar. D’una versió a una altra fins la descoberta d’Internet, que va representar una revolució mai imaginada i que ens va obrir les portes d’un món indomable que creix sense control: el de la comunicació sense límits.

I ara que no tenim vint anys, els que encara tenim forces, ens hem de passar incomptables hores intentant no perdre’ns en l’immens mar d’informació que es genera cada dia. Després de l’invent de l’outlook, que a molts ja ens va semblar tota una odissea, va venir la navegació per aquesta mena d’espai sideral que és l’Internet. I varem començar a gaudir com boixos de tota la informació que descobríem i, també, de la que no érem capaços ni d’imaginar. Va haver-hi moments que, després d’hores i hores d‘obrir pàgines i més pàgines, el descontrol ens obligava a tancar l’ordinador sense recordar què s’havia entrat a buscar.