La premsa a la Riba: EL BRUGENT

Posted by j_rius on 10 Juliol, 2013 19:54

Diu una frase apòcrifa que quan s’ajunten dos alemanys munten una fàbrica de cervessa, quan ho fan dos anglesos funden un club i si són dos catalans editen una revista. Independentment de l’encert de la cita, la Riba ha tingut un portaveu informatiu que ha passat per dues etapes ben diferents.

 

La capçalera EL BRUGENT va aparèixer per primera vegada com a portaveu del Foment del Poble de la Riba entre el 25 de juliol de 1920 i el 30 de setembre de 1921, per restar profundament adormit fins el gener de l’any 1980 quan, recuperada la democràcia municipal, tornà a la vida del poble per esdevenir portaveu del poble de la Riba durant 20 anys llargs i 190 números.

El periodisme local era i és el de les persones, era i és periodisme de proximitat. EL BRUGENT feia creure en la possible relació causa - efecte de la notícia, es comentava a la Penya, al bar del Ciquet, a la Pacheca, al pa, al metge, a la botiga  o a la perruqueria. Els mitjans de comunicació locals sempre s’han caracteritzar per uns fets distintius: la identitat i la proximitat.

 

En les dues etapes que, fins aquest moment, ha viscut la publicació no deixà de ser un testimoni de l’evolució del poble, així com de la vida de bona part dels diversos sectors de la població. Sovint, els seus articles analitzaven, des de posicions col·lectives en alguns casos, individuals en altres, el batec del que es cuinava a l’ajuntament, a les distintes associacions i en algun moment esdevingué la única oposició visible al govern municipal.

EL BRUGENT es fornia d’informacions imprescindibles per aprofundir en la vida, en els problemes i també alegries de la vida quotidiana del poble. Les riuades apareixen en les dues èpoques, i també, com és evident, protestes per certes despeses, la manca o endarreriment en la solució de problemes concrets i una certa valentia a l’hora d’expressar alguns reclams i certes opinions.

 

Resulta curiós llegir en els números de la primera època queixes per la mala qualitat de l’aigua en un poble ple de fonts, el debat que generà la contractació de dos envelats amb les orquestres respectives per la Festa Major o la informació d’afers més delicats com el que llegim respecte de l'augment del preu del pa on copiem textualment el que es deia: “amb molt bon acert, la majoria dels patrons s’han obligat a pagar l’augment a tots els seus obrers mentre durin les circunstàncies actuals”.

Aquestes publicacions sigui quina sigui la seva periodicitat i les condicions en les quals sortiren al carrer, han esdevingut una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana del poble en el sentit de col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, els articles, les entrevistes, les opinions, les activitats de les diverses associacions que s’hi publicaven independentment de les consideracions polítiques, socials o literàries no deixà de ser un fidel diari de la vida i l’evolució del poble.

 

Avui EL BRUGENT  i tantes altres publicacions són un pas obligat per resseguir, les festes, bona part de la història, molts detalls referents a la situació econòmica de la vila, a la de l’ensenyament, la cultura, les obres, la sanitat, la religiositat pública, la  visita de personalitats i mil detalls més de tota mena tant referits al passat, com a l’època en què la revista sortia al carrer.

El periodisme local ha estat i de fet encara és com el dia a dia, el cara a cara amb el lector i amb els subjectes de la informació. Menystenir els mitjans de proximitat o no trobar-los a faltar equival a menystenir les dades reals que donen el pols al que preocupa al ciutadà.

 

Avui en el món digital, els costos de generar un tipus de premsa com era EL BRUGENT serien mínims, però caldria una voluntat social i un grup associatiu prou fort, no tant per fer-lo possible a través d’una web com per consolidar-lo en el temps.

 

 

 

Els temps canvien i els esforços que aleshores es dedicaven per generar una publicació periòdica, unes miscel·lànies esporàdiques, una edició facsímil del mensual de la primera època o taules rodones, ara es dediquen a altres activitats igualment necessàries preparant excursions, competicions de BTT, exposicions, jornades musicals o altres activitats col·lectives, si bé, es perdrà el referent informatiu del pols més immediat del que esdevé a la quotidianeitat. 

 

Malgrat l’aparent poca transcendència que semblava tenir el periodisme de proximitat, EL BRUGENT a la Riba i altres mitjans locals coincidien en un objectiu principal: arribar a la ciutadania. No oblidem que la major part de la vida és local i la realitat és aquella amb la que vivim i convivim cada dia.

 

Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Google

technorati tags: , , ,

Information and Links

Join the fray by commenting, tracking what others have to say, or linking to it from your blog.


















Capital de Tarragona Província:



Comentaris

Records des de dins.

Imma | 12/07/2013, 11:55

Mare meua, amb els records que em porta El Brugent del que vaig ser redactora i “treballadora” durant molts anys. Podria explicar mil i unes anècdotes de la base de la revista, des de la galerades ( que era el que més diners se’ns emportava ) , passant per la distribució de les tasques entre nosaltres ( recordo l’apartat d’esports d’en Joan Molina que sempre ho feia al final, ens lliurava els articles minuts abans de portar a imprimir , era desesperant però al final valia la pena doncs ho feia molt be) fins els escrits dels ribetans que ens demanaven que els hi corregissin, tot i ser catalans ( a la meva mare també li passava i curiosament llegia molt però no n’estava segura, com a aquests ribetans ) doncs era la generació de Franco i el català no s’estudiava, tot just quedava en l’àmbit familiar.
Recordo una amiga de tots del Brugent, d’una certa edat ja , que en principi no dic el nom per respecte a la seva família y que era castellano-parlant menys quan li parlàvem en català. Ella de sempre feia un esforç increïble per entendre’l i estudiar-lo però com no, també la època franquista la va aturar. Sempre ens duia un article i molts d’ells eren molt interessants. Recordo haver anat vàries vegades a casa seva a ajudar-la, en Ramón Gavarró ho recordarà segur.
També recordo la continuada polèmica de si acceptar firmes anònimes o acceptar haver de posar el nom de qui escrivia. De fet casi sempre es va fer sota anònims donada la infraestructura laboral de La Riba, la gent preferia queixar-se sense que “ els amos” sabessin qui eren.
Ho vaig haver de deixar pel mateix motiu que vaig haver de deixar de pujar a La Riba i que la meva gent ja sap.
La meva pregunta es, Jordi saps per quines raons, REALS, es va deixar de publicar o per que no es va convertir en pagina web o bloc? Quan va deixar de sortir?
Imma