Del penya-segat estant

Fins l'any darreries dels anys 60 les tardes de vacances fos Setmana Santa o Estiu anaven molt lligades a l’aparell de televisió de ca la Pauleta, voltat d’un bon nombre de canalla que hi anàvem a veure la peli de la tele, sense ser conscients que començàvem la formació de cinèfils locals.

Per Setmana Santa d'aquella pantalla també sortien imatges de gent encaputxada que es movien rítmicament al so de bandes militars en mig de processons inacabables i de pel·lícules de temàtica obligatòriament religiosa i de to èpic, recordant els grans moments de la història sagrada, vides de sants o comportaments exemplars.

L’equació matemàtica que millor definia aquells dies era Tarda = ca la Pauleta + peli + bossa de moresc. Les hores passaven acompanyats de Quo Vadis, Los diez mandamientos, la Bíblia, La túnica sagrada, Rey de reyes, Barrabás, Ben-Hur, crec recordar que fins i tot varen posar El Cid,no hi apareixia Jesucrist però el tema era igualment èpic: la guerra contra el moro infidel dins una Espanya nacional - catòlica.

Aquest tipus de pel·licules ens agradaven i entretenien, en tot cas no hi havia gaires alternatives, i si hi ha algun mal record, es corresponia més aviat a les de llàgrimes a dojo com 70 veces 7 o Marcelino pan i vino, la resta es prestaven a l’admiració per les aventures que oferia Hollywood amb penalitats, miracles i altres actes sublims que presidien els primers anys del cristianisme, fos seguint la narrativa dels Testaments o altres guions espectaculars.

A l’Estiu la cosa era més lleugera normalment la classificació més personal era: de tirus, d’Indius, d'espases, de pirates o de guerra, aquestes darreres gairebé sempre centrades en episodis del Pacífic, per no crear conflictes polítics ni morals, on els americans eren els bons més bons i els japonesos els dolents més dolents. Molts d'aquests films havien estat filmats en color però els monitors de televisió eren en blanc i negre i només tenien dos canals, el normal i l'UHF.

Resulta curiós com moltes d’aquelles pel·lícules les hem tornat a veure de grans i més enllà del record infantil i les falsedats històriques, hom s’adona que hi havia un cinema extraordinari. Algunes escenes em portarien anys després a Roma i fer un recorregut totalment a peu pel Coloseo, la Via Apia Antica fins l'església del Quo Vadis, però allí ja no hi havia ni el bastó florit de sant Pere, ni la carreta amb Ligia - Deborah Kerr acompanyada de Marcus Vinicius – Robert Tylor per seguir fins les Catacumbes de Sant Calixte. La tornada ja fou en bus. L’altra gran visita es corresponia també a un altra film admirat per la seva carrera de quadrigues i que ens portà a visitar el circ Màxim.

Es fa simpàtic recordar com, al llarg de la dècada dels seixanta del segle passat, en unes cadires de fòrmica grises i amb un pressupost que donava per això que avui en diem llaminadures, però en aquell moment era una bossa de Churruques, marca que comercialitzava el moresc i les pipes, aprenguérem - en uns silencis trencats exclussivament a l'hora des anuncis - a admirar el cinema a través d’una caixa sempre petita i mal anomenada tonta, i també acabat el film intentàvem a la placeta de cal Torres, pels carrers i fonts més properes com la del Blai, reviure les aventures tot imitant els personatges que haviem vist unes hores abans.