dpalma

No recordo ben bé com, la conversa va derivar cap al futur model d’estat (espanyol, és clar) i el mateix veí va exposar que cada cop hi ha més gent a Catalunya que aposta per una opció federal. Vaig entendre que feia referència a gent com ell. Persones que fa uns anys ni tan sols es plantejaven el federalisme i que ara se’l miren com una fórmula necessària per aconseguir més “autonomia”.

Bé, hipòtesis al cap i a la fi. Conjectures de tertulians al bell mig de qualsevol plaça, una tarda assolellada d’aquesta benvinguda primavera.

El dia del llibre i de la rosa és una festa tradicional que Catalunya viu amb plenitud i exporta de fa temps. Malgrat que el consumisme fa català el dia de Sant Valentí, o de los enamorados que es celebra durant el mes de febrer, el nostre dia per commemorar l’amor, i l’amistat, té lloc a la primavera, el 23 d’abril.

Dissortadament no és festa laboral i cada any hem d’esgarrapar hores d’on sigui per poder passejar l’ambient dels carrers, plens de llibres i roses. Hi ha molta gent contrària a aquesta celebració, per considerar-la consumista. D’altres defensen que consumir cultura és apostar pel futur individual i col·lectiu i que aquesta festivitat serveix per promocionar escriptors i per potenciar l’hàbit per la lectura.

La tradició popular, però, estableix que els homes han de regalar roses i que les dones compraran llibres per obsequiar els homes. Un costum que històricament ha semblat reservar el privilegi de la lectura al gènere masculí i l’únic que ha permès potenciar de la dona són les glàndules olfactives.

 (Segueix)

Jo pertanyo a una generació que quan anava a escola la màquina més complexa que tenia era una calculadora. Una generació que va veure néixer l’ordinador quan tot just s’incorporava al món laboral. Aquell ordinador en format MSDOS, de lletres verdes sobre pantalla negra. Un sistema operatiu que just quan començaves a entendre’l va quedar obsolet, desplaçat per un WINDOWS jove, dinàmic i manejable que ens va ajudar a fer el salt definitiu de l’era del paper a la tecnològica. (Segueix)

Fa un parell d’anys es va publicar un petit llibre dedicat a Santes Creus i a les terres del Gaià. Un treball curós i entranyable on la prosa i la pintura s’agermanen. Josep Santesmases dibuixa les paraules i la imatge l’escriu Joan Cunillera.

Una de les vuitanta-vuit “proses pintades” està dedicada al portal de l’Assumpta de Santes Creus i l’únic que em sap greu és que puc transcriure el text però la imatge no l'he aconseguit afegir (si algú hi està interessat la pot trobar a l'àlbum).

“Si hi ha cel, i el cel tingués porta, seria com jo, la de l’Assumpta: de pedra picada, de motllura ben dibuixada, sense luxe, ni massa guarniment, deixant entreveure als homes la pau que dins s’hi guarda. Viatgers, passeu-me lentament: tinc una, dues i tres portalades per fer més conscient i pausada l’entrada. Que el cervell us retingui el cor ansiós d’obrir els ulls a la plenitud corprenedora que, sense parar, us obro i us tanco.

Si hi hagués cel, i el cel tingués plaça, seria com la que veureu. Entreu i esguardeu: és o no un miratge?” 

Santes Creus i les terres del Gaià. Proses pintades. Arola editors.

Adreces d'interés:

http://www.monestirs.cat/monst/alcamp/ac01creu.htm

La Nàdia és una nena que ja té 9 anys. Neta d’immigrants arribats a Catalunya la dècada dels seixanta, la Nàdia ha viscut sempre a Sant Andreu de la Barca, una ciutat que, tot i quedar a 40 quilòmetres de Barcelona, ja forma part de la seva àrea metropolitana. Fa uns 40 anys era un petit poble que vivia de la pagesia. Les necessitats, però, del fenomen migratori d’aleshores va anar reduint els camps de fruiters i l’horta als enjardinats espais públics actuals i aquell petit poble es va convertir en una de tantes grans ciutats industrials. Actualment hi viuen més de vint-i-cinc mil persones i quan passeges pels seus carrers costa trobar algú que enraoni en català.

Tot i l’entorn social i les arrels lingüístiques familiars, la mare de la Nàdia intenta conversar amb ella en aquesta llengua, perquè vol que l’entengui com a pròpia i pateix en adonar-se que la seva filla no té accés a la normalitat lingüística tan predicada des de les institucions catalanes. La seva filla s’educa en castellà.  (Segueix)

Analitzant la situació política actual, des d’una perspectiva social, es podria arribar a interpretar que l’evolució democràtica ha passat per tres etapes molt diferenciades. Primer va ser l’anomenada transició, durant la qual el silenci i el conformisme van ser per a alguns un preu més que justificat per aconseguir superar la fase franquista. Després va arribar la renovació de tendències polítiques al govern espanyol, època en que la verborrea de Felipe González aconseguia fer creure a les multituds que la democràcia era real i que els vots de la majoria popular eren tinguts en compte. Anys més tard es constatava que la llibertat d’expressió era una realitat que s’instaurava també a les cambres parlamentaries. Després del mític “váyase señor González” s’obria una nova etapa,  (Segueix)

Explica la llegenda que entre la diòcesi de Tarragona i Barcelona existia una extensió de terreny que era motiu de disputa entres les dues institucions eclesiàstiques. Per una banda, el bisbe de Barcelona afirmava que aquell camp era situat dins els límits del castell de l’Albà, el qual el mateix bisbe havia donat en feu i, per tant, el camp en disputa restava dintre la seva jurisdicció.

Per altra banda, el noble Guerau Alamany de Cervelló, senyor de Montagut, mantenia que aquell tros de terra s’esqueia dins dels termes del seu castell. I així, a causa d’aquesta disputa, el camp que ja tothom coneixia com el Camp de la Contrarietat restava erm i sense conrear. (Segueix)