Analitzant la situació política actual, des d’una perspectiva social, es podria arribar a interpretar que l’evolució democràtica ha passat per tres etapes molt diferenciades. Primer va ser l’anomenada transició, durant la qual el silenci i el conformisme van ser per a alguns un preu més que justificat per aconseguir superar la fase franquista. Després va arribar la renovació de tendències polítiques al govern espanyol, època en que la verborrea de Felipe González aconseguia fer creure a les multituds que la democràcia era real i que els vots de la majoria popular eren tinguts en compte. Anys més tard es constatava que la llibertat d’expressió era una realitat que s’instaurava també a les cambres parlamentaries. Després del mític “váyase señor González” s’obria una nova etapa, la de les dimissions, i es recuperava una estratègia política que ja es va utilitzar per justificar el cop d’estat: desacreditar el govern de torn, fins a aconseguir deslegitimar-lo.

Si les obres de l’AVE tenen problemes tècnics, es demana la dimissió de la ministra de Fomento. Si es considera que unes obres poden fer perillar la Sagrada Família, es demana la dimissió de l’Alcalde i del conseller de Política Territorial. Si un polític vol dialogar amb ETA, es demana la seva dimissió. Si se l’enxampa dialogant se’l destitueix directament. Si uns mossos incorren en abusos d’autoritat, es demana la dimissió del conseller d’Interior. Si són els estudiant qui pinten els mossos i els humilien, també es demana la dimissió del mateix conseller. Si es fan protestes estudiantils contra una llei, es demana la dimissió del conseller d’Educació. Si es considera desorbitada la intenció d’equipar un vehicle oficial, es demana la dimissió del President del Parlament i per un tres per cent d’ofensa verbal es demana la dimissió del mateix President de Catalunya.

La classe política menys tolerant acostuma a tractar les discrepàncies com errors de l’adversari i amb un mimetisme curiós i incomprensible la societat civil ha normalitzat que aquests errors, siguin de la dimensió que siguin, només es poden satisfer amb una dilapidació pública.

Ningú nega que s’han de demanar garanties als nostres polítics. Tanmateix, sembla inversemblant que l’exigència de responsabilitats vagi únicament associada a la destitució del càrrec quan, ben mirat, potser seria més convenient exigir la correcció dels errors que es cometen, fins i tot amb la restitució econòmica que correspongui, abans que deixar marxar algú que deixa una “patata calenta” sense resoldre.

Sembla una etapa difícil per dedicar-se a fer de polític. Les dificultats socials i les frustracions personals estan convertint aquest col·lectiu en l’ase dels cops. Qualsevol actuació és qüestionada per un sector o un altre. Qualsevol defecte de forma arrossega conseqüències. Qualsevol decisió porta associada una manifestació.  Qualsevol badada pot representar una deposició de càrrec.

En la mateixa línia d’incongruències, si per no conèixer el preu d’un cafè es pot demanar la dimissió d’un President d’estat, davant de la crisi mundial que ens arrossega, potser no tardarem gaire a sentir algú disposat a destituir un govern en ple.

 

Publicat a El Pati 3/04/09