Fa uns dies mantenia una conversa amb un veí sobre la situació política actual i les dificultats que mantenen enquistades les negociacions sobre el finançament català. Un tema que, per repetit, malauradament s’està convertint en recorrent, com qui parla del temps o s’interessa per la família com a inici de qualsevol conversa. Què? Com ho tenim? Se’n sortiran amb el finançament?. La tertúlia, però, va anar creixent en nombre, amb la incorporació d’algun veí que aturava per un moment la seva passejada, i l’ambient era distès i respectuós cap a totes les sensibilitats. Opinions van haver de tots colors. Totes àmpliament conegudes i repetides: Que si sempre és el mateix, que si els polítics això, que si els polítics allò, que si no s’aconseguirà res, que si quedarem com uns xitxarel·los, que si al final faran el que voldran, que si el desencís ...    

 

Però enmig de tot aquell garbuix de comentaris n’hi va haver un que em va sorprendre: “no s’ha d’afluixar”. És clar que la sorpresa no la va despertar la frase sinó qui la pronunciava. És tracta d’una d’aquelles persones que sempre intenten mantenir-se al marge de polèmiques i que acostumen a fugir de pronunciaments concloents. Fins i tot podria dir-se que les seves tendències no han estat mai catalanistes. En canvi manifestava amb claredat que el finançament era la clau del futur de Catalunya i que no es podia claudicar en un tema tan important.  

No recordo ben bé com, la conversa va derivar cap al futur model d’estat (espanyol, és clar) i el mateix veí va exposar que cada cop hi ha més gent a Catalunya que aposta per una opció federal. Vaig entendre que feia referència a gent com ell. Persones que fa uns anys ni tan sols es plantejaven el federalisme i que ara se’l miren com una fórmula necessària per aconseguir més “autonomia”.

 

Això ens va fer pensar: Si, tal com diuen les enquestes, estan creixent les opinions que aposten obertament per l’independentisme, aquestes noves incorporacions deuen correspondre a persones que fa uns anys ja tenien assumit, com a mínim, el model federal i que vistes les possibilitats reals actuals no els ha estat difícil convèncer-se de la necessitat de fer una passa més enllà. Potser, si es valora la teoria d’aquest veí, s’incorpora gent nova al corrent federalista però aquest corrent no està augmentant. Això voldria dir que també en perd, d’adeptes. I no és difícil imaginar que la deserció sigui a favor de posicions més contundents, la qual cosa refermaria la teoria de l’increment de les preferències sobiranistes.  

 

Bé, hipòtesis al cap i a la fi. Conjectures de tertulians al bell mig de qualsevol plaça, una tarda assolellada d’aquesta benvinguda primavera.