Joan Clave Morell

Sent com és avui, el dia de la dona treballadora, i de la dona en general, treballi o no, i tenint present, com he fet esment en els anteriors escrits, als papers relatius a Vila-seca durant la 2ª República, m’ha vingut a la memòria el nom de la vila-secana Rosa Casas Ferré, que va ser la primera dona regidora de l’Ajuntament. Això va ser l’any 1936, i no hi tornar a haver-hi una dona regidora fins el 1979 que ho va ser la Fina Satorras. Hi havia una diferència entre les dues, que aquesta segona podia votar, en canvi la Rosa i les demés dones del país no podien votar.

   De fet però, la Rosa Casas no va accedir a l’Ajuntament per la via d’unes eleccions tot i que, en aquells temps se’n feien d’eleccions municipals, i de fet, durant la 2ª República ja se n’havíen fet dues convocatòries.

   El 1936, després de les eleccions generals del febrer, que va guanyar el Front Popular, es va decretar que la Corporació sorgida de les eleccions municipals del gener de 1934, i que havia sigut arrambada durant el bienni negre, tornés a fer-se càrrec de l’Ajuntament.

   Però va durar poc, talment com si aquesta Corporació tingués una maledicció, va ser arrambada altre cop, al marge de les urnes. Ho fou per decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya, de 9 d’octubre de 1936, en virtut del qual, es constituiria el Consell Municipal, amb la mateixa proporcionalitat de Partits i Sindicats, que al Consell Executiu de la Generalitat, és a dir que a Vila-seca, hi corresponien 3 regidors a ERC, 3 a la CNT, 2 al PSUC, i un a cadascun dels ens POUM, Unió de Rabassaires i Acció Catalana Republicana.

   La Rosa Casas, va ser regidora per la quota corresponent a la CNT, prenent possessió el 19 d’octubre, i assumint la responsabilitat de l’Economia i Finances municipals.

   Però, ves quina casualitat, tanmateix com la Fina Satorras, que era mestra, la Rosa Casas tampoc va acabar el mandat, va plegar abans d’hora, en concret el 20 de gener de 1937. Ella també era mestra, i des del Departament de la Generalitat corresponent, si li va demanar que accedís a ser directora d’una escola de Reus i es va veure obligada a deixar l’Ajuntament, perquè en aquells temps, anar a treballar a Reus era molt més complicat que no pas ara.

   Un cop acabada la guerra, amb el franquisme, a la Rosa Casas se li va prohibir l’exercici del magisteri, no fos cas que contaminés les generacions de “flechas i pelayos” i com que era una dona espavilada, de les que en el dia d’avui mereixen un reconeixement, es va preparar acuradament i va fer-se llevadora, i els de la nostra generació la vam conèixer com Donya Rosita, és a dir que tot i sent llevadora se li va conservar, el tractament de quan era mestra.

   Ara ja queden molts pocs Vila-secans que ho sàpiguen. Perquè Donya Rosita, quan va deixar d’ajudar a portar vila-secans al món, se n’anà a viure a Salou, al costat de la Torre Vella on hi tenia casa i terra. Els pagesos del veïnat, si que ho sabíem perquè a la vora de la casa, en Pepito de Mas Calbó, hi feia planter, i alguns hi anàvem a proveir.

   Aquesta és una modestíssima aportació a conservar-ne el seu record.

   En el meu escrit anterior, deixava dit que els Comitès Antifeixistes sovint s’atribuïren competències distintes a les que originaren la seva creació, que no era altre de la de donar suport a les milícies. Podríem pensar que es tractava d’un altre estament el conegut com “Comitè local de Control” constituït per les mateixes bases polític-sindicals, però tampoc és el cas, ja que a Vila-seca l’Ajuntament seguia fent la seva tasca, amb més o menys connivència amb el Comitè Antifeixista, que al menys a nivell legal, fou dissolt per la Generalitat que l’havia creat, el 27 de setembre de 1936.

   Així que al nostre terme municipal es van crear dos Comitès de Milícies Antifeixistes, un a Vila-seca i un altre a Salou. Aquest Comitè salouenc constituït el 22 de juliol de 1936 (just l’endemà de que la Generalitat els va crear) i el mateix dia que van cremar l’església, al cap d’un mes, el van dissoldre per a constituir-ne una nova edició propiciant una mobilització voluntària de veïns que es puguin inscriure per anar al front.

   Per comptes d’això, el 24 d’agost proclamen la independència de Salou, en el ben entès, que el comitè farà d’Ajuntament en qualitat de “junta veïnal” sota la presidència d’Andreu Pamies d’ERC, amb quatre vocals un de cadascun dels ens POUM, UGT, CNT i PSUC.  i tot seguit es demana a la Direcció General d’Administració Local que reconegui el submunicipi de Salou. Se’n dona compte a l’Ajuntament de Vila-seca, que reunit aquell mateix dia va acordar:

S’ha rebut un escrit del Comitè Antifeixista de Salou, comunicant que s’havien constituït en municipi independent, assumint les funcions d’Ajuntament, del qual ja se n’ha donat comptes al President de la Generalitat, al Conseller de Governació i al Comissari delegat de la Generalitat a Tarragona.

   A proposta dels consellers Torrell i Genovès, s’acorda:

            1r. Elevar la més enèrgica protesta a les instàncies superiors per aquest acte fet al marge de la llei.

            2n. Que la segregació no és acceptable atenent que Salou es troba entre les partides de Barenys i dels Emprius, els terrenys de les quals són propietat de pagesos de Vila-seca.

            3r. Atesa la presumpta il·legalitat d’aquesta acció que suposa la usurpació de les atribucions de caràcter municipal de forma il·legal aprofitant les actuals circumstàncies, pel que l’Ajuntament es reserva el dret d’emprendre accions legals quan la situació es normalitzi.

            4t. Es nomena una comissió formada per l’Alcalde, els alcaldes 2n i 3r, i el Secretari  per gestionar tot el que estigui relacionat amb aquest afer davant les autoritats, facultant a l’alcalde per a que signi i faci les despeses que convinguin.

   Segons em va explicar ja fa molts anys, en Josep Maria Canaldas, que aleshores era membre del Comitè de Vila-seca, quan els del Comitè de Salou els hi van fer avinent les seves pretensions, els del Comitè de Vila-seca, els hi van dir, que ja es podien independitzar quan volguessin que ... ja tornarien.

   Efectivament segons consta, el 27 de novembre d’aquell mateix any, van començar la sessió, i ja no la van acabar. El 10 d’abril següent, l’Alcalde i el secretari de l’Ajuntament de Vila-seca en presència de dos testimonis de Salou, van fer inventari dels mobles, instal·lacions, bens i documents de l’Ajuntament de Salou, que tenia el seu emplaçament a l’edifici conegut com Capitania. 

   L’altre dia, per raons que no venen al cas, vaig remenar els fitxers que tinc amb notes del que m’han explicat, i he pogut llegir del que va passar durant la segona República al poble, i he trobat un acord de l’Ajuntament que feia referència a un dels episodis que m’havien explicat a casa relatiu a la detenció i empresonament de l’avi Anton Morell quasi al final de la guerra.

   L’any 1936, tot just va començat la guerra, des de la Generalitat, es va propiciar la creació dels “Comitès antifeixistes” que van ser legalment actius entre juliol i setembre d’aquell any. Es van crear per una finalitat, però a la pràctica, en cada poble, segons els qui manaven, actuaven per lliure, fent el que els hi semblava millor. Quelcom semblant va passar amb les anomenades “Patrulles de control” creades amb la finalitat de perseguir els col·laboradors i simpatitzants de la sublevació feixista, que oficialment van ser dissoltes el juny de 1937.

   Sovint es confonien uns i altres, i en molts pobles, com a Vila-seca, tot era una cosa. Per una part hi havia el “comitè” pròpiament, més o menys ben organitzat amb persones responsables que donaven la cara, i per altre hi havien altres persones que aparentment sota les ordres del comitè, actuaven més o menys com escamots, per lliure.

   Al nostre poble, pel que he pogut escatir, el comitè tingué més feina en controlar el que feien o volien fer els comitès dels municipis veïns, que no pas, el reclutament, control i promoció del moviment antifeixista intern com havia de ser la seva missió.

   En una d’aquestes escomeses, l’any 1938 van ser detinguts i empresonats a Tarragona 9 homes de Vila-seca amb l’acusació de que eren “missaires”, sense que haguessin fet cap acció il·legal del que els poguessin acusar. El delegat d’Ordre Públic de Tarragona havia demanat a l’Ajuntament informació sobre la vida i miracles dels detinguts, per tal de poder-los acusar i si s’esqueia condemnar-los, però l’Ajuntament no ho va fer, tan és així que aquest mandatari de la capital va decretar la detenció de l’Alcalde i la imposició d’una multa.

   A l’acta de la sessió del 8 de juny de 1938 de l’Ajuntament de Vila-seca, sota la presidència de l’Alcalde Anton Llunas García, i amb l’assistència de tots el regidors menys un, hi consta textualment:

Esquerra, vol que es debati sobre els fets transcendentals ocorreguts a la vila:

El Delegat d’Ordre Públic ha decretat la detenció de l’Alcalde i la imposició d’una multa  de 500 ptes si no dona deguda resposta sobre els fets del 16 d’abril en els que sembla ser que no va ser contundent enfront uns emboscats desafectes al règim. Anglès manifesta que no s’oposa a la llibertat dels detinguts, alguns dels quals exerciren càrrecs municipals en temps de la Dictadura i altres formaven part de la junta del Centre Catòlic.

   S’acorda:

1)    Que els detinguts no poden considerar-se desafectes al Règim i no es poden considerar de “dretes” pel sol fet de que fins el 19 de juliol del 1936 eren catòlics.

2)    Per tal es demana al Comissari delegat de la Generalitat, al Fiscal de l’Audiència i a la Delegació d’Ordre Públic de Tarragona que es deixi sense efecte l’ordre de detenció, ja que ser catòlic no suposa ser desafecte al Règim si no es demostra que estan afiliats a un partit polític.

3)    Es traslladarà aquest acord a les autoritats competents.

Els nou detinguts van ser posats llibertat i en prova d’agraïment, acabada la guerra van regalar a la Parròquia el “Sant Cristo gros”. Tinc les meves reserves a creure que també fossin agraïts amb els membres de la Corporació Municipal, al menys en el seu conjunt.