Joan Clave Morell

   Avui a Vila-seca no hi ha ningú a qui pugui atribuir-se-li aquesta mena de càrrec i encara, del meu record, ben pocs. Segons les normes gramaticals, un majordom és aquella persona que fa, com si diguéssim, d’encarregat de totes les persones que estan al servei d’una família, que naturalment és molt adinerada. Al nostre poble en dèiem majordom a aquella persona de confiança d’una família hisendada que no vivien al poble, i que tenia cura tant de la casa, on generalment també hi vivia, com de les finques, sense que necessàriament fos ell qui les treballés. D’en Siscu Gavaldà, tothom deia que era el majordom de ca Virgili.

   Ca Virgili era una casa del carrer Major, que ara ja ha desaparegut, de les que en podíem dir senyorials i que a més tenien bastantes finques. Una situació semblant podem dir que tenia el Castell, ca Folch, cal Passamaner, l’Hort del Colomí o l’Hort del Pep, (les dues primeres es conserven i les altres tres han desaparegut) en que els propietaris solien habitar les cases unes poques setmanes a l’any, generalment a l’estiu, les terres dels quals solien tenir-les a parceria. A ca Córdova els amos no venien mai. Aquestes cases tenien un encarregat o persona de confiança que vivia al mateix edifici, al que també hauríem pogut dir-los majordom, però no els hi dèiem.

   Altres cases, com a ca Sampons/Miret, ca Gustavo, ca Barenys, ca Baldrich, ca Baló, tenien directament parcers o mitgers sense que cap d’ells visqués a la mateixa casa, i amb els que s’entenien i passaven comptes directament. Finalment, un altre grup que tenien masies allunyades del poble on hi havien masovers com al Mas de Miret, al Mas de l’Albanés,  Mas de Guardiola, l’Hort de Torrell, els quals vivien sempre als respectius masos.

   En canvi la majordona, no hi tenia res a veure. Segons el diccionari és la dona que porta el pòndol de la casa d’un capellà. Del record de la meva generació n’hem conegut unes quantes i hem vist com els nous temps, han portat nous costums i les majordones pràcticament han desaparegut. Vam conèixer a la senyora Maria que ho era del seu germà Mn. Miró, després va venir Mn. Batlle que tenia una majordona que vingué com ell del Pla de Cabra i a la que va acomiadar perquè es veu que no podia pagar-li el sou. Mn. Cabré també vingué amb una majordona de Vinyols però que tampoc hi va ser massa temps, tancant així l’existència de majordones al nostre poble.

   Tot això m’ha vingut a la clepsa, amb motiu de la mort de la tieta Antonieta Cardona que va ser majordona de son cosí, el tiet Mn. Anton Morell, a qui va seguir en tot el seu recorregut per les parròquies del Serrallo, Perafort, Barberà de la Conca, Sarral i finalment a Torredembarra.

   Tasques i persones que ja només queden en el record.

Em refereixo a la persona que treballava per compte d’un amo, al nostre cas pagès, i no pas a l’andròmina que servia per aixecar un costat del carro, per tal de poder treure’n una roda per greixar el fuell i evitar el reticent grinyol, que feia als carros la mateixa funció que fa el gat o cric als cotxes.

   El mosso en una casa de pagès, era un treballador que vivia a ca l’amo, al contrari dels treballadors per compte aliena normals, que eren del poble o de la vora i vivien cadascun a casa seva. El mosso venia d’un altre poble més proper o més llunya, però que feia impossible desplaçar-s’hi per anar cada dia de casa a la feina.

   Generalment, el mosso solia començar el contracte molt jovenet, i en general se’l considerava com un membre més de la família amb tots els ets i uts. Es clar que hi havien excepcions i en aquest cas se’l mantenia a distància, com passava amb els “veremadors” que, per venir tota una família sencera se’ls donava sostre per a dormir, i tot el demés anava al marge de la vida familiar, encara que any rere any vingués la mateixa família a la mateixa casa, com solia passar amb els del Mas de Barberans que venien al poble a plegar avellanes i a veremar.

   A Vila-seca, el treball assalariat a la pagesia, quasi sempre era esporàdic o de temporada, com el cas dels “veremadors” que venien a l’avellana i a veremar. Per altres feines normalment de collita, es llogava personal, quasi sempre femení, per anar a la garrofa, oliva... i també els hortolans que també llogaven dones als moments punta dels conreus de verdures i hortalisses. En algunes cases, poques, hi havien treballadors amb caràcter fix.

   De mossos no n’hi havien gaires a Vila-seca, però dels pocs que vaig conèixer, a més de fer vida familiar, s’amistançaven amb els joves de la mateixa edat, i feien el mateix. Alguns fins i tot, s’hi van casar. Arribat a aquest punt, havien de canviar de casa i de feina o forma de fer-la. En altres cassos, en tornar de la mili ho deixaven córrer, tornant als seus orígens, o anant a les ciutats a la recerca de millors oportunitats.

   Només recordo un cas en que un mosso, va acabar la seva vida laboral i real a la casa dels amos, i m’hi ha fet pensar el llegir una crònica de la vida rural en que la mort d’un mosso envellit en una masia va ser atentament tractat en la seva llarga malaltia talment com un avi propi a qui s’estimaven de veritat, fent evident allò de que el tracte i contacte entre les persones uneix molt més que ells llaços de consanguinitat. 

Abans, parlant dels regals dels Reixos de la meva infància, he fet esment al material escolar que formava part del contingut del paquet. Per això m’ha vingut a la clepsa el canvi que hi ha hagut en relació al material escolar que jo havia emprat a l’escola “nacional graduada de niños”, i la que estan emprant avui els meus nets.

   Potser abans he de dir, que el material escolar bàsic que emprava jo, era pràcticament el mateix que havien utilitzat els meus pares, fins i tot el meu avi, i només diferia amb l’emprat pel meu besavi, del que en tinc mostra, en que el paper que empraven, era una mena de paper de barba com apergaminat, per fer-ho entendre, i relligat de forma bastant matussera.

   Em refereixo doncs, al material que jo havia emprat, entre el que era optatiu, atès que, els llibres i quaderns de cal·ligrafia o de comptes ens l’assenyalava el mestre. Podíem triar les llibretes d’escriure en brut o en net. Les primeres eren poc gruixudes i així i tot, acabaven amb unes orelles que Déu n’hi do, cosa que ens obligava a planxar-les a casa, posant-les sobre la taula del menjador amb una fusta plana al damunt i amb l’ajut de quelcom pesant. Aquest problema s’evitava a les llibretes en net, que tenien les tapes fortes. Vet-ho aquí que, aquesta mena de quaderns encara es troben i per tant, s’empren avui, fins i tot amb el mateix disseny.

   El plumier, i tot el que hi anava dins, era el més propi dels regals reials. N’hi havia d’un o de dos pisos, aquests tenien la tapadora corredissa, i els d’un sol calaix la podien tenir amb frontisses amb un gafet de tanca o també amb la tapa fina que lliscava entre dues ranures. Encara hi havia un altre tipus de plumier més gran, que servia d’estoig per una renglera de tinters petits i quadrats de tots els colors de tinta xina pelikan, i a la part davantera, el compartiment per les eines pròpies de l’escriptura i llurs complements.

   El llapis era l’eina bàsica de l’escriptura un cop deixàvem el parvulari, on compartíem la pissarra (amb guix o pissarrí) amb el llapis. Aquests, generalment eren de color de fusta clara i cilíndrics, el envernissats de colors i de secció hexagonal es van generalitzar després. El llapis de major ús era de mina negra, però també n’hi havien de tots els colors, que se solien vendre en capsetes on hi havia una dotzena de llapis de distints colors, en capses de mida llarga o curta i excepcionalment amb dues dotzenes, uns i altres, sempre de la marca Alpino. Hi havien maquinetes de fer punxa encara que estava més generalitzat l’ús de les fulles d’afaitar dels pares, segurament per estalviar. El llapis tenia un complement indispensable, la goma esborradora per corregir les nombroses errades que fèiem a l’escriure, moltes d’aquelles gomes duien escrit Milan. També hi havien gomes d’esborrar l’escrit amb tinta que, sovint esborraven tant que estripaven el paper.  

   A la llibreta en net, escrivíem en tinta, els texts de color blau, però els títols en tintes de tots els colors. Els tinters que les contenien eren envasos tipus botella petita i xata que es compraven per aquest fi, tant l’envàs com el contingut, o bé la tinta la preparàvem nosaltres tirant al tinter ple d’aigua, una pastilleta del color adient superconcentrat, el tap solia anar roscat o amb un simple tap de suro. A les taules hi havia una mena de rebaix a la fusta per encaixar-hi el tinter. Això no era necessari quan s’empraven els tinters arrenglerats al plumier exprés, que no calia treure’ls de la capsa. Els últims anys de ser jo a l’escola varen aparèixer uns tinters esfèrics de plexiglàs transparent que, al caure no es vessava la tinta ja que tenia el broc cap dins, així si queia al terra no solament no es trencava sinó que a més no es perdia la tinta i per tant, no tacava. El plexiglàs va ser el primer plàstic que vam conèixer.

   L’escriptura en tinta es feia mercè a les plomes, que al seu dia van substituir el plomes animals, i les que nosaltres empràvem, consistien d’un mànec, que en dèiem mango al que al extrem més gruixut hi havia una ranura circular on si acoblava el tremp, i també hi havien mangos que disposaven d’una palanca exterior que movia un ganxet que pressionava el tremp i així no queia mai. Teníem diferents tipus de temps, sempre corbats per retenir la tinta i amb un tall que anava des de la meitat, fins a la punta, que podia tenir o no una mena de boleta que facilitava el contacte amb el paper. Un dels tipus més senzill eren els que no acabaven en punta sinó amb un tall transversal que li deixava una amplada d’uns dos o tres mil·límetres, i servia per escriure amb lletra gòtica.

L’escriptura amb ploma de tremp requeria un aprenentatge que passava per foradar uns quants papers i fer diversos aixaragalls de tinta pel damunt de les lletres. L’escriptura en tinta, exigia de forma imprescindible, l’ús del paper secant perquè la tinta no s’escampés.

   Això no passava amb les plomes estilogràfiques que algú en començava a tenir però, no es generalitzava l’ús ja que era normal que les sovintejades caigudes a terra de les plomes, solien malmetre les puntes dels tremps i, mentre amb les tradicionals, amb un ral compràvem un altre tremp, a les estilogràfiques s’havia de portar a un expert per canviar el tremp i sortia molt més car. Cap els últims anys de ser a l’escola, van aparèixer els portamines com a substituts del llapis i els bolígrafs, avui imprescindibles, em comptes de les plomes, i que jo vaig tenir el primer quan ja no era a l’escola. Per cert que encara el conservo.

   Doncs aquests van ser una part dels regals dels Reixos de quan només passaven a la nit. 

Del meu record, i durant els anys que escrivia cartes als Reis Mags d’Orient, aquests, solien arribar de nit quan tothom dormia, i per això no els veiem físicament. Segons va escriure l’Anton Adserías a El Pont de Fusta, el 1945 va ser el primer cop que van arribar a mitja tarda des del fi de la guerra, aquella maleïda contesa que ho condicionava tot. Jo, que tenia poc més d’un any, no ho puc recordar com és natural. La meva remembrança més remota del repartiment per les cases rau quan, recollia un paquet des del balconet de ca l’oncle Siscu Cardona, davant de les cases bombardejades, i per culpa de la proximitat em va semblar que aquell monarca barbut que m’allargava el regal, era l’Anton Ballvé.

   Mestrestant, els altres anys, els Reis passaven a la nit i ens deixaven els regals demanats, si abans havíem posat al balcó una sabata, per cada criatura que havia escrit la carta petitòria, i una senalla de garrofes pels camells, amb que suposàvem que viatjaven els Reixos. Els pares ens deien que les sabates servien per a que, segons la mida, sabien l’edat de nens i nenes, i així poder encertar el regal més escaient per a cada infant, encara que els detalls ja els hi havíem dit a la carta.

   Després d’una nit, mig vetllant, mig dormint, per veure si sentíem l’arribada reial, que no aconseguíem sentir mai, al matí els pares ens despertàvem per anar en comitiva a veure que hi havia al balcó.

   I què hi trobàvem al balcó? Doncs, ben poca cosa. Pel que fa a les joguines, com a màxim una, que podia ser un camió, un carro o una nina, un bressol, segons fos nen o nena, més endavant, als tres o quatre anys, una bicicleta de tres rodes o un patinet, en aquest cas, tant per nenes com nens, o al cicle següent, jocs de fustes d’arquitectura, de parxís i oca, escacs i excepcionalment, un palé, d’allò que ara en diuen monopoly. De jocs més sofisticats, res de res, o potser en alguna casa més benestant, com el cas de bicicletes de dues rodes infantils, que ni havia dues o tres en tot el poble.

   Per no deixar el paquet massa buit, s’aprofitava per a posar-hi alguna peça de roba que es necessitava, i també material escolar que sempre convenia tenir-ne a l’abast. Aquesta rutina amb la tipologia dels regals, no canviava tant si els Reixos passaven a la nit o els primers anys de repartir pel carrer.

   D’aquells primers anys que arribava la cavalcada dels Reixos, no tinc gens clar qui l’organitzava, Adserias va dir que el 1945 ho va organitzar el vicari, però després no sé si ho feia l’Ajuntament o el Frente de Juventudes. El que recordo és que arribaven els tres Reis muntats a cavall, un cavall que havia llaurat tot el dia o com a mínim havia anat enganxat al carro aquella mateixa tarda, i un vestuari llogat a Reus, sense cap altre acompanyament que el camió del Tardiu, que era el recader, i potser l’únic camió que hi havia al poble, guarnit amb un penell de tela-metàl·lica on si enganxaven branquetes de mata i unes quantes flors fetes amb paper fi de colors. A la caixa hi havien tots els paquets, i per veure les adreces es penjava d’una arcada, un petromax, que és un llum de petroli de les barques, que anaven a buscar a un pescador de Salou.

   No cal dir que tota la feina la feia el jovent de forma voluntària. Aquesta vessant, és l’única que s’ha mantingut fins avui. Tot el demés, ni semències.