Joan Clave Morell

L’altre dia, comentant amb una companya de les Aules de la Gent Gran, el llibre que ha editat el Col·legi d’Arquitectes sobre la transformació del casc Antic de Vila-seca, vam constatar que en les fotografies antigues de l’època dels carrers enfangats, no s’hi veia cap de les diferents fonts que aleshores hi havia escampades pel poble i especialment, la de la plaça d’Estudi que era molt bonica.

   Efectivament, quan a Vila-seca no hi havia aigua corrent a les cases, i d’això no en fa tants anys com pot semblar, escampades pel poble hi havien unes quantes fonts. També és cert que hi havien alguns pous a dins les cases els quals, en general, l’aigua era poada amb una corriola i molts pocs tenien un motor elèctric que permetia pujar l’aigua a un dipòsit a la part alta de la casa i així tenir un proveïment semblant a l’actual. L’aigua d’aquests pous però, normalment no s’emprava a la cuina, ja que sovint la seva aigua, tot i no analitzar-la, es sospitava que estava contaminada, ja fos per la proximitat dels dipòsits de comuna, corrals i estables de la mateixa casa, o també perquè es trobaven restes d’animals que hi havien caigut.

   Les fonts doncs, eren la base fonamental del proveïment de l’aigua als domicilis de Vila-seca. Com solia passar en tot el món, segurament que, el poble es va crear a la vora d’una font natural, perquè l’aigua és vida, ja ho sabem.

   Però jo només em vull referir a les fonts que hi havia al poble i he vist rajar durant la meva infància, que eren les següents:

 La Font Vella, que donava nom al carrer, per això, es pot suposar que fou el motiu del primer assentament. L’aigua li venia de la Mina del Poble fins que es va fer la xarxa de proveïment, i aleshores es va reformar. A la seva vora, l’aigua sobrant, alimentava els rentadors i l’abeurador. La font va ser present al seu lloc fins la urbanització de l’espai ocupat pels rentadors i l’abeurador.

 La Font de la plaça de Voltes, dita també de “les Escales” o de “la República”, perquè a la part del darrere hi havia unes escales per baixar a omplir les ferrades, i també perquè durant la segona República si va posar un pedestal al·legòric i que ja vaig explicar temps enrere. L’aigua, també li venia de la mina del Poble. Al llibre ”l’Abans” es veu una fotografia datada el 1934 a la que la font era completament diferent i molt més reduïda que la hem vist en fotografies amb la Republicana i anteriors. Aquesta font va ser traslladada l’any 1950 al final de la façana de l’Ateneu a tocar del carrer de Sant Bernat. El trasllat fou acordat per l’Ajuntament després de tenses reunions i que fou aprovat amb el vot de qualitat de l’Alcalde. La nova font, d’una sola aixeta era baixeta, de ferro colat i fabricada en sèrie. 

La Font de la plaça dels Estudis, dita també de “la Paparreta, situada a tocar de ca la Carme Palacio, i que al costat hi tenia un abeurador, que anava des de la font fins a la cantonada del carrer de Sant Pere. L’aigua també venia de la Mina del Poble. Com que a les escoles, ni a la primera ni segona planta, hi havia aigua corrent, a totes les classes hi havia càntirs per a beure, i per això, ben sovint els nens i nenes anaven a omplir-los a aquesta font. No cal dir que era visita obligada al recreo i alhora objecte de jocs més o menys maliciosos per a mullar a la concurrència i especialment a les nenes. Pels escolars va ser entranyable. La font la composava un pedestal de ferro colat d’on en sortien un parell d’aixetes, i durant un temps, aquest pedestal fou alt, per a posar-hi llum a dalt de tot. Tenia un retxat també de ferro per on s’escolava l’aigua que no entrava pel broc gros del càntir, i feia cap a l’abeurador.

 La Font de la Plaça de les Creus, segons l’Abans, també s’alimentava de la mina del Poble, però crec que es va posar, la font i l’abeurador del costat, quan després de la secada dels anys quaranta, es va fer un pou al camí de Reus, i una conducció d’aigües cap a totes les fonts del poble, obra municipal que es va inaugurar el 18 de juliol del 1950, al mateix dia (com no podia ser d’altre manera) que es va inaugurar la Carretera Nova, que és com en dèiem del primer desviament de la general.

La Font de la Plaça de Sant Esteve estava adossada a una paret d’un pati a la banda de ponent de la placeta, en una mena de capelleta aixecada del terra, com si fos per evitar que la canalla hi pogués arribar. Encara avui es pot veure a la façana d’un edifici nou una rèplica del que era aquella font o potser amb les mateixes pedres, posades ara en un lloc direfent.

La Font de ca Pistoleta al carrer de Monterols cantonada amb el de les Creus, era idèntica a la de la plaça de Voltes canviada de lloc el 1951, any que també es va posar aquesta font.

 Les fonts del carrer varen acabar la seva funció tradicional, després de l’any 1962 en que es va fer la xarxa de distribució domiciliaria a totes les cases. Abans algunes cases es van poder connectar-se a les canonades d’aigua que proveïa les fonts públiques.

 Anar a buscar aigua a les fonts amb càntirs i ferrades va ser durant molts anys una tasca important a les nostres vides i que omplia una bona part de les tasques domèstiques de les dones, però era molt més engrescador el fet de contribuir a una major relació veïnal atès que sempre hi havia molta més gent al carrer i si es trobaven, parlaven. També era segurament la primera tasca domèstica a la que contribuïen els nens, que quan tenien vuit o deu anys ja se’ls enviava a la font. Els homes, en canvi, només hi solien anar per abeurar mules i cavalls quan no sortien de casa. 

El divendres passat a la reunió mitinera de les CUP a Vila-seca, hi hagué una penúltima intervenció del públic assistent, per part d’un senyor que deia que estava en contra de la independència de Catalunya, ja que ell, no era ni català ni espanyol, era ciutadà del món, i que per tant ja li estava bé com estem ara.

   Vaig estar a punt de replicar-li, però com que no el coneixia de res, ni sabia de les seves circumstàncies personals i familiars, em vaig quedar amb el dubte de si realment tenia raó.

   Fins fa ben poc, a la nostra cultura, una persona i el seu entorn familiar, era d’un lloc, d’un poble, d’una comarca, d’una nació o regió o país, diguem-li com vulguem, que li donava identitat, i si tenia llengua pròpia, encara més. Jo podia ben bé dir que sóc català de Vila-seca, i la meva família també. Ja he explicat anteriorment que tant el primer Clavé, com el primer Morell que vingueren a Vila-seca ho van fer després de la Guerra dels Segadors, a mitjans del segle XVII, i des d’aleshores es van anar reproduint, i sóc un des seus descendents. Això no vol dir que algunn﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽s descendentsts. Aixntmitjans del segle XVII, i d' entorn familiar a raicular-se., aixtelactuacioi refer-se de totes l de la seva prosàpia no vagi canviar de poble o de comarca o de país, que potser així vagi ser, no ho sé.

   El cas és que, la realitat és una altra i la gent es mou, hi ha moviments migratoris i el nostre poble n’és un bon exemple ja que hem passat dels tres mil habitants que érem a la nostra infantesa, als més de vint mil que som a la nostra vellesa. Val a dir que la immensa majoria dels immigrants que han vingut a Vila-seca, s’hi han quedat, i ja tenen fills i nets nascuts aquí. Alguns mantenen viu el contacte amb el seu poble d’origen, sobretot si hi tenen família propera, en canvi d’altres, no hi han tornat o solament ho han fet com a turistes.

   De Vila-seca també van emigrar joves de la meva edat i més grans, especialment a Bèlgica i Anglaterra, alguns fins i tot si van casar, però la immensa majoria per no dir tots, han tornat cap aquí.

   Fins ara, la cosa ha anat més o menys així, però amb la globalització diuen uns, i per mor de la crisi, crec més encertat, la cosa ha canviat i molt. Precisament aquests dies i per motiu de les properes eleccions, s’ha parlat i molt del munt de catalans que hi ha escampats per tot el món, i n’hi ha molts milers, dels quals possiblement més de la meitat no tornin, i formin famílies allà on ara es troben, perquè no hi han anat a fer un màster o pràctiques professionals, que solen ser els que tornen, hi han anat a treballar, del seu ofici o del que surti, i aquests ja és més difícil que regressin.

   De tots aquests, alguns segurament que es consideraran catalans visquin on visquin, altres seran finlandesos, grecs, anglesos o americans, si arrelen on ara es troben, i potser d’altres que tenen la família encara més dispersa, només es considerin ciutadans del món i d’enlloc en concret.

   Potser aquest és el cas del senyor a qui m’hi he referit del míting de les CUP.

Pel que es veu i se sent, aquest ex-president del govern espanyol, va publicar una carta-article-editorial al diari El País, del diumenge passat, en el qual, diuen, que en defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya, venia a dir allò que ara sovinteja, que si la situació a la Catalunya d’avui, és calcada de la Alemanya nazi.

   Be, i que? En farien tant de cas si el mateix escrit l’hagués signat en Roldán, o en Millet, o en Marco o Pinotxo...

   Això ho dic, perquè jo anys enrere, n’havia estat un seguidor indirecte –no pas fan- i per això recordo, quelcom que va proclamar el tal González, en un míting al pavelló del Reus Deportiu, durant la campanya electoral prèvia a les generals de 1979, davant d’uns quants milers de ciutadans de Reus i voltants, i que, si els que hi eren fan memòria, ben segur que recordaran: “Hay que acabar con la costumbre corrupta de que los ministros de los gobiernos de España, basen su actuación gubernativa, pensando solamente en lo que haràn cuando sean ex-ministros”.

   Així mateix, us ho podeu creure o recordar els que hi eren. I ara ens ha de venir a donar lliçons? Ja que sembla ser que participarà a la propera campanya electoral.

   Au, va! 

Aquests dies, la noticia principal de diaris, ràdios i televisions és la referida als refugiats sirians, que han arribat al sud d’Europa i tenen al cap un destí: Alemanya, i si no pot ser, Anglaterra i en última instància, França.

   No tinc cap mena de dubte que la seva situació és angoixant, i per això, reclamen el dret d’asil, que amb el temps, acabi amb el reconeixement de la nacionalitat al seu país de destí, que repeteixo, sembla ser que tenen dret a triar. Els que no ho tenen tan clar son aquests estats receptors, i malgrat la pressió, encara no s’han posat d’acord en com es repartiran l’allau humana, que els hi arriba.

   Com que ho tinc al cap, no puc per menys que recordar els nostres refugiats, aquells que fugint de l’enemic van emprendre el camí del nord –també- amb la diferència de que tot just travessada la frontera els esperaven els soldats de l’exèrcit francès que els conduïen, vulguis que no, cap als camps de concentració, com el d’Argelès o hi va fer cap el pare, o d’altres d’aquell entorn del sud de França.

   En aquells camps de concentració si aplegaven tant els soldats de la retirada, com famílies senceres refugiades, on plegats hi passaren totes les penalitats pròpies de la situació, sense anar més lluny, la gana, el fred, els paràsits i les malalties. Anaven passant els dies, setmanes i mesos i ningú els hi deia res. Si algú s’adreçava a un vigilant, el soldat senegalès els responia amb un cop de culata, els concentrats no tenen drets.

   Ara, per sort, les coses han canviat molt, i els refugiats de la guerra també fratricida de Siria, diuen que tenen drets i els exigeixen, naturalment, i volen ser tractats amb les regles dels Drets Humans, cosa que no han fet les màfies a les que s’acullen pel viatge al paradís teutó. Segurament que, quan les coses els hi anaven més o menys bé, ells, al seu moment, ja devien acollir els veïns sunnites, xiïtes, palestins o kurds, i ara, en justa correspondència, tenen el dret de ser rebuts a l’Europa rica.

   En això hi ha una gran diferència amb els nostres refugiats. Ells, en sa immensa majoria, no pretenien anar nord enllà, on diuen que la gent és noble, culta, lliure, desvetllada i feliç, volien tornar a casa, la seva de tota la vida, i refer-se de totes les penalitats passades, tot treballant per reconstruir el malmès país.