Joan Clave Morell

   Fa uns dies vaig anar a un casament, i en un d’aquells moments en que els convidats, anem parlant uns amb els altres i naturalment, amb els nuvis, els hi vaig preguntar si havien fet capítols i es van quedar bocabadats com dient, ves ara, amb que ens surt aquest home. El cert és que comentant-ho amb altres convidats, més grans i fins i tot bastant grans, tenien la mateixa reacció.

   Fer capítols poc abans de casar-se era quelcom habitual en les generacions que ens han precedit, i actualment, en tant que és contemplat en el dret civil català, també se’n poden fer, el que no vol dir que sigui quelcom habitual, al contrari, pràcticament no se’n fan.

   No sóc pas cap expert en el tema, al contrari. Només en sé el que he pogut veure amb els capítols fets pels meus rebesavis Anton Morell Vidal i Teresa Martí Figueras l’any 1850, els besavis Anton Morell Martí i Assumpta Adserias Sanahuja l’any 1882, i els meus avis Anton Morell Adserias i Rosa Cardona Garrabè el 1919, tots tres documents fets amb escriptura notarial pocs mesos abans del casori.

    Es tractava d’una expressió de voluntats, en el sentit de que els pares del nuvi, quan era l’hereu, feien constar, com si d’un testament es tractés, els bens i propietats de li donaven, encara que se’n reservaven l’usdefruit mentre visquessin un dels dos, alhora que amb el rendiment d’aquestes propietats, alhora que es comprometien a mantenir totes les necessitats dels nous esposos i la seva descendència.

   En un altre apartat, es feia constar l’aportació de la núvia a la societat que formaven els pares del nuvi i els nous esposos, dot que podia ser en diners i/o també amb mobles, robes, etc. especificant-se a vegades amb un detall minuciós al màxim, fent constar, les mitges, mantellines o mocadors de butxaca que la núvia portaria a la casa dels sogres quan hi anés a viure.

   Aquest contracte es feia doncs amb un dels fills que tenia els atorgants, és a dir que els demés, es quedaven a fora de la societat i pels quals se solia especificar, la quantitat de bens, drets o propietats que es reservaven per donar als fills restants, ja que, apart de l’hereu, no formarien part de la nova societat familiar.

   En aquest cas doncs, ja quedava definit el que donarien als altres fills, als quals, això si, se’ls tractava a tots per un igual. Això vol dir que els capítols servien de testament, ja que havent deixat ben aclarides les voluntats hereditàries, no se’n necessitaria pas.

   Dels tres capítols que he vist, la part del dot de la núvia, és ben diferent en cadascun d’ells. El més normal és el del rebesavi, en el que la seva muller i amb el seu nom els pares, es comprometen a aportar una quantitat de diners i tot un reguitzell de vestuari i roba del parament. En canvi el besavi Tonet Ritu, fa a l’inrevés, com que la núvia era filla d’una viuda amb deu germans i no tenien recursos, era ell qui li donava cent duros, per a que la núvia pogués fer un dot de 80 duros. I finalment en el cas dels avis, com que van fer un casament per duplicat entre dos parells de germans, el dot ja venia a ser una entesa cordial entre els dos futurs matrimonis i els seus respectius pares.

   Als capítols també si posaven condicions en previsió de coses que podrien passar tot i no ser desitjables, com per exemple si es fa un trencament de relacions entre pares i fills, aquests deixarien la casa i tots els drets que tenien, i serien compensats per exemple, donant-lis una finca. Una altra possibilitat es que es podria morir l’hereu i en aquest cas la nora seguia com part activa de la família, però si per cas es tornava a casar perdria tots els drets, que en el cas de tenir fills, aquests, recuperarien a l’arribar a la majoria d’edat.

   Els capítols doncs, anaven relacionats amb la tradició de l’hereuatge, així que amb els anys s’ha anat esvaint aquest costum ha perdut interès el fer capítols. Si en algunes comarques catalanes aquesta pràctica ha persistit, en consonància també s’ha mantingut l’hàbit de fer capítols.

   Pel que fa al nostre entorn, els capítols matrimonials, ja son història.

   Visitant les excavacions del Born Centre Cultural a Barcelona, i fent el recorregut pel que queda de les cases que estaven plantades en aquell entorn i van ser enderrocades per poder fer la Ciutadella, després del 1714, els guies expliquen amb tota mena de detalls quines persones hi vivien o hi tenien els seus negocis.

   El cònsol d’Holanda a Barcelona, Joan Kies que havia arribat a Barcelona a mitjans del segle XVII, amb l’afany de fer negoci amb las producció i comerç de l’aiguardent, es va fer amb un soci, també holandès i van llogar la casa Boixadors per posar-hi una fassina per destil·lar vins de poca qualitat.

   Aviat es van assabentar que el centre de producció de l’aiguardent era el Camp de Tarragona i per això en Joan Kies Hellmont va fer cap a Vila-seca i l’any 1680, va comprar a la Mitra Tarraconense, la finca i restes de l’antic castell dels Olzina.

   En Kies de va casar amb Maria Àngels Sala, per cert, una de les set “Dones del 1714” segons el llibre de la Patrícia Gabancho, i el nou matrimoni compartia la casa de tenia a Pedralbes vora el monestir, amb la de Vila-seca on, de les runes de l’antic castell, i respectant-ne una part de la torre, hi havien construït un gran casalot a l’estil i semblança dels holandesos de l’època.

   Antoni Kies Salas, l’hereu, consta com un dels principals contribuents a Vila-seca, els anys 1747 i 1757 segons consta al llibre “Vila-seca i Salou: Aspectes econòmics i socials en el segle XVIII” de Josep Morell. Al mateix llibre consta amb idèntica condició el seu fill Ignasi Kies Guasch, el 1795.

   Als Kies s’atribueix el que a Vila-seca prengués peu la indústria de l’aiguardent, i al nostre poble, de les fassines en digueren olles, tant és així que referint-me al mateix llibre d’en Josep Morell, de les 10 olles que hi havien el 1757, es va passar a 24 l’any 1801.

   La família Kies va romandre a Vila-seca fins que l’any 1899 Antoni Kies Muñoz va vendre la casa a Josefa Torrents Higuera, viuda d’Isidre Sicart Soler, per a donar-lo al seu fill Isidre que el 1875 el papa Pius IXè l’havia fet comte. Aquest, va desfer la casa transformant-la en el castell, tal com l’hem conegut. 

   L’altre dia, amb motiu d’una fotografia aèria del poble, que va penjar el Pep Aleu al Facebook, vam mantenir un pica-pica sobre una petita part de seu contingut, en concret de l’Hort del Pep, no pas del Pep Aleu, és clar. La finca l’Hort del Pep, amb masia inclosa, del meu record, era propietat del senyor Roig, i era una finca gran, per ser com era a les parets del poble, situada entre la via del tren i l’Hort del Colomí, i des de les parets del Castell al carrer del Carril, fins més enllà del desviament de la general.

   Per cert que, en aquesta part de la finca al costat de baix de la general, si va fer durant uns anys el cos de Sant Antoni, posant-se a la pista, l’arrauxat nom de “hipòdrom Guerrita” que era el nom d’un cavall propietat del ramader Joan Graset que anys enrere guanyava totes les curses del cos de Sant Antoni sempre que el genet fos en Xatruch. Abans de l’hipòdrom aquesta parada va estar platada de vinya, d’aquells ceps híbrids que produïen alcohol metílic per comptes de l’etílic que és el que cal.

   L’any 1955 es va obrir la que en vàrem dir, carretera de l’Hort del Pep, que enllaçava el final del carrer del Carril, amb la general desviada, i aleshores ens vàrem assabentar que la finca estava dividida per aquesta mateixa carretera en dues propietats, la del senyor Roig a la part del poble i la de la seu germà, Ambrós Roig Font, la part al llindar de les vies i que l’Ajuntament va fer per comprar-la sense arribar a un acord.

   El principal atractiu d’aquesta finca a tocar del poble estava en el llac artificial que hi havia, i que nosaltres en dèiem el “lago”. Aquest embassament que ara està rehabilitat sense aigua, al seu temps complia el paper que li esqueia, amb les aigües provinents de la mina dita de l’Hort del Pep, una mina que, tot i ser curta, rajava molt, tant que era impossible regar amb el dolç. Els mes grans expliquen que quan el llac estava ple, els amos i els seus amics de Barcelona fins i tot si passejaven amb una barca. L’aigua va permetre sostenir un arbrat al seu entorn molt variat i frondós amb espècimens que no es trobaven enlloc més del terme. Amb la secada dels anys 40 la mina va deixar de rajar i el llac es va quedar buit, i quan la mina va revenir, ja no es va tornar a omplir. La finca esdevingué un hort, treballada per mitgers o parcers.

   Van ser aquells anys quan la canalla hi anàvem a jugar, i una de les coses que més ens atreien a més a més del propi llac sec i els dos ponts de fustes trencades, eren les lianes que penjaven dels arbres i que ens permetien fer de Tarzan, i patir més de quatre costellades i algun braç trencat. La finca tenia un encant especial ja que era totalment diferent als andurrials on la canalla anàvem a jugar. Quan es va arranjar l’estació i s’enderrocà el magatzem de les mercaderies, es va construir una paret alta, que barrava el pas des dels terrenys ferroviaris a la finca, així hi tot, quan la retxa estava tancada, que volia dir que hi havien els amos, ens espavilàvem per saltar aquesta tanca.

   Després la retxa situada davant de la del castell, sempre estava oberta, atès que el Sr. Roig es va dedicar a la compra al major d’hortalisses, durant els anys que, amb la revinguda de les aigües la pagesia del poble tenia una abundant producció de verdures, especialment tomàquets, bajoques i pebrots. A l’esplanada davant del mas si amuntegaven les caixes i sacs després de que el mateix senyor Roig anava pesant els embalums en una petita bàscula. Com que havia de fer diverses pesades, en un paper anava anotant les lectures dels pesos i tot seguit les sumava, i a tots sorprenia la seva habilitat de sumar les dues o tres columnes de números alhora.

   El mas de l’Hort del Per era gran però no pas majestuós i estava encarat al mar, més endins i de cara a sol ixent hi havia la casa dels masovers que eren Martí i la Rosita i entremig quedava una mena de sot per on es baixaven unes escales per accedir al lloc on entrava l’aigua de la mina, és a dir que era molt planera. Pel caminal, on més tard si va fer la carretera, hi havien unes rengleres d’uns baladres que a nosaltres ens semblaven gegantins i que els nostres pares hi anaven a collir-ne flors per a posar damunt els sacs de gra com insecticida per protegir-la de la papallona que el podia malmetre.

   Cap al final de la finca, a vora la carretera nova, hi havia un altre mas petitet, on hi visqueren durant un temps la família de l’Evarist Amposta, que era de la nostra edat, i al costat mateix si van instal·lar uns assecadors de cebes que feien patxoca. Quan es va deixar la tasca d’assecar cebes, van emprendre la de torrar fruits secs i especialment les llavors del gira-sol, una part de les quals, en Martí Planas repartia pel comerç del poble especialitzat en les llaminadures.

   La família propietària de l’Hort del Pep, eren de Barcelona i no es van emparentar amb ningú del poble, per això, un cop liquidats els seus bens (també tenien la propietat del Mas de l’Espinac, avui al terme de Salou) que segurament han adinerat amb abundor, s’han fet foinedissos, i si no fos pel nom que s’ha posat al carrer que va per sota l’antic arbrat al voltant de l’estany, ja no en quedaria gaire cosa.

   Per molts dels que sent canalla, hi vam jugar, anys més tard, quan encara la carretera de l’Hort del Pep no s’havia convertit en el carrer Galzeran de Pinós, hi havent-hi molt poc trànsit com hi havia, va ser passeig de festeig per a moltes parelles que cercàvem una mica de intimitat. Per això, aquesta part del poble tal com surt a la fotografia del Pep Aleu, esdevé per molts vila-secans un record inoblidable.