Fa uns dies vaig anar a un casament, i en un d’aquells moments en que els convidats, anem parlant uns amb els altres i naturalment, amb els nuvis, els hi vaig preguntar si havien fet capítols i es van quedar bocabadats com dient, ves ara, amb que ens surt aquest home. El cert és que comentant-ho amb altres convidats, més grans i fins i tot bastant grans, tenien la mateixa reacció.

   Fer capítols poc abans de casar-se era quelcom habitual en les generacions que ens han precedit, i actualment, en tant que és contemplat en el dret civil català, també se’n poden fer, el que no vol dir que sigui quelcom habitual, al contrari, pràcticament no se’n fan.

   No sóc pas cap expert en el tema, al contrari. Només en sé el que he pogut veure amb els capítols fets pels meus rebesavis Anton Morell Vidal i Teresa Martí Figueras l’any 1850, els besavis Anton Morell Martí i Assumpta Adserias Sanahuja l’any 1882, i els meus avis Anton Morell Adserias i Rosa Cardona Garrabè el 1919, tots tres documents fets amb escriptura notarial pocs mesos abans del casori.

    Es tractava d’una expressió de voluntats, en el sentit de que els pares del nuvi, quan era l’hereu, feien constar, com si d’un testament es tractés, els bens i propietats de li donaven, encara que se’n reservaven l’usdefruit mentre visquessin un dels dos, alhora que amb el rendiment d’aquestes propietats, alhora que es comprometien a mantenir totes les necessitats dels nous esposos i la seva descendència.

   En un altre apartat, es feia constar l’aportació de la núvia a la societat que formaven els pares del nuvi i els nous esposos, dot que podia ser en diners i/o també amb mobles, robes, etc. especificant-se a vegades amb un detall minuciós al màxim, fent constar, les mitges, mantellines o mocadors de butxaca que la núvia portaria a la casa dels sogres quan hi anés a viure.

   Aquest contracte es feia doncs amb un dels fills que tenia els atorgants, és a dir que els demés, es quedaven a fora de la societat i pels quals se solia especificar, la quantitat de bens, drets o propietats que es reservaven per donar als fills restants, ja que, apart de l’hereu, no formarien part de la nova societat familiar.

   En aquest cas doncs, ja quedava definit el que donarien als altres fills, als quals, això si, se’ls tractava a tots per un igual. Això vol dir que els capítols servien de testament, ja que havent deixat ben aclarides les voluntats hereditàries, no se’n necessitaria pas.

   Dels tres capítols que he vist, la part del dot de la núvia, és ben diferent en cadascun d’ells. El més normal és el del rebesavi, en el que la seva muller i amb el seu nom els pares, es comprometen a aportar una quantitat de diners i tot un reguitzell de vestuari i roba del parament. En canvi el besavi Tonet Ritu, fa a l’inrevés, com que la núvia era filla d’una viuda amb deu germans i no tenien recursos, era ell qui li donava cent duros, per a que la núvia pogués fer un dot de 80 duros. I finalment en el cas dels avis, com que van fer un casament per duplicat entre dos parells de germans, el dot ja venia a ser una entesa cordial entre els dos futurs matrimonis i els seus respectius pares.

   Als capítols també si posaven condicions en previsió de coses que podrien passar tot i no ser desitjables, com per exemple si es fa un trencament de relacions entre pares i fills, aquests deixarien la casa i tots els drets que tenien, i serien compensats per exemple, donant-lis una finca. Una altra possibilitat es que es podria morir l’hereu i en aquest cas la nora seguia com part activa de la família, però si per cas es tornava a casar perdria tots els drets, que en el cas de tenir fills, aquests, recuperarien a l’arribar a la majoria d’edat.

   Els capítols doncs, anaven relacionats amb la tradició de l’hereuatge, així que amb els anys s’ha anat esvaint aquest costum ha perdut interès el fer capítols. Si en algunes comarques catalanes aquesta pràctica ha persistit, en consonància també s’ha mantingut l’hàbit de fer capítols.

   Pel que fa al nostre entorn, els capítols matrimonials, ja son història.