Joan Clave Morell

   De totes les neteges casolanes, la més comú era la que es feia a la cuina, tant per netejar la verdura abans de posar-la a l’olla com per rentar plats, gots i cassoles després de les menges. A la pica, naturalment s’emprava aigua de la font més propera, amb l’ajut d’un fregall d’espart i excepcionalment amb cendra. A base d’estovar i fregar i esbandir, vaixella, cassoles i paelles, quedaven llustroses.

    Rentar la roba o fer bugada, era una altra història, sobretot, perquè en general, s’havia de fer a fora de casa, no era lògic omplir un safareig amb aigua de la font. Hi havia cases que tenien safareigs al tros, i les dones de la casa aprofitaven l’avinentesa per anar-hi de tant en tant, amb el desavantatge que, per aprofitar el viatge en carro, si havien de passat tot el dia al defora. En canvi, l’alternativa, eren els rentadors públics, que a Vila-seca n’hi havien dos, el gran darrere la Font Vella i el mes petit al capdavall del carrer de l’escorxador girant a ma esquerre. D’aquest, se’n deia rentador dels malalts, perquè quan es va fer el 1945, al poble hi havia febres tifoides,i al contrari que l’altre, el gran, estava totalment a l’aire lliure, sense protecció pel sol o per la pluja.

   Un bon nombre de dones acudien doncs, als rentadors públics, posant la roba bruta en un barrenyo i proveïdes de pala, sabó, lleixiu i blau. Si alguna peça de roba tenia taques greixoses que constaven de treure, abans de sortir de casa ja les empastifaven de sabó moll. Per a la resta de la neteja, s’emprava el sabó de tall, que un cop a l’any es solia fer a les cases amb els baixos de l’oli i sosa, fent un brou amb una caldera d’aram, que tothom tenia, i abocant-lo per refredar amb unes safates, que es passaven d’una casa a una altra; un cop refredat i solidificat el sabó els partia en trossos.

   Com que els rentadors estaven dividits en dos compartiments, un de gran per a rentar i un de més petit per esbandir. L’aigua entrava de forma continuada pel safareig d’esbandir i passava cap el gran, per això les primeres dones en arribar es posaven prop del safareig d’esbandir ja que l’aigua era una mica més neta. A l’hivern buscaven que els hi toqués el sol, el contrari que a l’estiu. Els passadissos eren més aviat estrets i tenien un regueró per on s’escorria l’aigua que anava caient per mor del maneig de la roba mullada ja que a la paret del darrere i per damunt del regueró hi havia un prestatge de llistons de fusta on es feia un primer escorregut de la roba. Per millorar-ne el rendiment s’emprava lleixiu per a fer la roba blanca més blanca encara i es rematava amb un darrer toc de blau, uns polsets blaus que donaven un toc de blancor.

   Per si de cas s’havien deixat quelcom a casa, la senyora encarregada de l’indret, primer l’Aurora i després la Pepita els hi venien lleixiu, blauet o sabó. El lleixiu arribava al poble amb un carro de la casa Lejia Tella de Reus, semblant al que ens portava el Plim de cal Gili.

   Naturalment, com que la feina era totalment rutinària les dones aprofitaven el temps per posar-se al corrent de tolt el que passava pel poble, tot el que es podia dir i tot el que havien estat secrets fins arribar al rentador, fent allò que s’esqueia al lloc, fer safareig.

    Fer dissabte, perquè s’acostumava a fer aquest dia, era la tasca de fer una neteja general a tota la casa habitada per les persones humanes i comportava essencialment dues operacions, el treure la pols, amb l’ajut de draps o amb un espolsador, que l’únic que feia era canviar-la de puesto, i després passar baieta.

A la majoria de les cases els trespols eren de rajola rústega, els fregalls havien de ser resistents, i per això les baietes eren de roba de sac en general. Com que les ferrades s’havien de traginar des de la font, l’aigua s’estalviava al màxim, amb tot, quan estava prou bruta es baixava cap el carrer on es llençava i tot seguit s’anava a la font a buscar-ne de neta.

   La feina la feien les dones de genolls en terra, atès que les fregalls al capdavall d’un pal, encara no s’havien inventat, i per això era molt feixuga. A les cases, a vegades hi havia algunes habitacions amb sostre de rajola del Vendrell i fins i tot amb mosaic i llavors el fregar era més llevadero, per dir-ho amb una expressió pròpia.

    La neteja casolana es completava un cop a l’any, en alguns cassos i molt de tant en tant en altres, amb l’emblanquinada de les parets, que a la cuina, entrada i passadissos s’havia de fer cada any, amb cals acolorit a les parets i al sostre blanc, havent-se de donar diverses capes per tapar l’ennegriment del fum. A les altres habitacions, es feia molt més de lluny en lluny i als quartos la pintada era més lluïda i fins i tot en Pasqualet hi feia unes sanefes vistoses i acolorides a la part de dalt, a partir de la qual ja es pintava tot de blanc excepte els cairats que es pintaven del mateix color que el sòcol. El quarto bo, que en moltes cases no es feia servir, només que en casos excepcionals, a vegades tenia paper pintat a les parets que era tot un luxe.

   No cal dir que, totes aquestes feines anaven a càrrec de les dones que eren a l’hora les mestresses de tot el que passava de portes endins. 

   El meu germà Anton, va néixer el 21 de juliol de 1947 i va morir als 12 anys. Anton va patir la poliomielitis, i ara que a TV3 n’han fet un record d’aquesta malaltia, m’ha tornat a la memòria el que va ser el seu patiment. A l’esmentat reportatge es refereixen a aquesta malaltia infecciosa com una epidèmia, ja que en pocs anys hi van haver 14.000 afectats a Catalunya.

   Un mal dia, quan tenia quatre anys, no es va poder aixecar del llit. Tot va ser posar els peus a terra com caure, ja que les cames no l’aguantaven. La primera impressió de la mare, era que feia comèdia per no anar a l’escola, ja que el seu aspecte, era aparentment saludable, no tenia febre ni cap altre dels mals comuns de la canalla, a la panxa, a la gola, al cap...

   El doctor Punset, no ho va veure clar, i va cridar a consulta al doctor Massot de Tarragona, que a la segona visita va dictaminar que tenia la paràlisi infantil, que era com en deien aleshores de la polio. I a partir d’aquell moment va començar un període de la vida familiar, en que tot girava a l’entorn del malalt, absolutament tot, durant els quasi tres anys que va durar. Per fer-ho més evident li van posar al llit a la saleta perquè tingués companyia tot el dia, i a la nit, els pares es posaven sunyer i matalàs a terra al seu costat, que al matí enretiraven. Com que a vegades plou sobre mullat, durant el primer any, la polio va conviure amb una altra temuda malaltia, la meningitis, passant uns quants dies amb altíssima febre i en que la seva vida se li anava.  

   Anton va ser l’únic de tot el poble que va agafar la polio, tot i que es tractava d’una malaltia infecciosa, però en aquella època hi van haver alguns cassos a les ciutats de la vora. Per això ha sentit dir que hi hagué una certa alarma social, que motivà la creació del Sindicat de Iniciatives i Turisme de Salou, per desmentir que la nostra costa era una zona pandèmica d’aquesta malaltia i que els incipients turistes, no havien de patir per a res.

   Un cop superat el tràngol de la doble infecció, Anton estava aparentment be, de manera que el metge no li va prohibir la convivència amb altres nens, que venien a veure’l, i li duien les coses que feien a l’escola per a que no perdés pistonada. Tot anava bé però les cames no tenien força.

   Va ser així que els metges li van aconsellar anar a la platja i fer exercici de moure les cames, i va ser aquí que ens les vam empescar per anar a la platja posant Anton en una bicicleta de les de tres rodes de manera que li lligàvem els peus als pedals. Els fisioterapeutes érem la padrina Rosa i jo que estirava amb una corda lligada al davant del tricicle i la padrina anava al darrere per evitar que caigués i empènyer si venia el cas. Això va ser possible perquè la tia Remei Palau ens va acollir a la seva caseta dels Estanyets des de Sant Joan fins a la Festa Major i des d’allí, pel camí dels Estanyets avall pel Prat d’en Carbó, fins a la platja, cada dia tot el matí. De la Festa Major fins a començament del curs, en acollia l’oncle Siscu i la tia Teresa a la caseta dels Garrabens a Barenys, i allí el mateix pecat i la mateixa penitència, camí de Barenys, dels Morts, del Sangulí avall, fins a la platja, amb un sol que batia les pedres... i de pujada, tornem-hi. I així dia rere dia, tot l’estiu amb l’esperança d’aconseguir que les cames agafessin força. A l’estiu següent vam repetir l’operació amb els mateixos escenaris i idèntics actors. Els diumenges venien els pares, que es passaven la resta de la setmana al tros. Cap el final del segon estiu, Anton va començar a caminar de bracet del pare i la mare i tot seguit la millora era evident i sorprenentment va recuperar les cames quedant totalment curat.

   La mare coneixia alguns altres malalts de Reus, i cap d’ells es va recuperar com son fill. En el millor dels cassos es podien moure amb l’ajut de crosses. Anton va tornar a l’escola i com que havia anar seguint l’aprenentatge a distància amb la col·laboració dels mestres, va mantenir el mateix nivell de coneixements que els seus companys. Conservo algunes de les seves llibretes, que en son testimonis fefaents.

   Però es veu que la curació era aparent, potser per allò que explicaven al reportatge televisiu d’ahir, de la recaiguda post polio, que per l’Anton fou tràgica. Un dia a primers de maig del 1960, li va agafar una mena d’epilèpsia, i al cap d’un parell de dies va morir.

   Aquell curs, jo era a la Universitat Laboral de Còrdova, i els pares haurien volgut que jo els acompanyés en el dol, però va ser impossible i els frares que hi havia en aquell centre, van aconsellar-los-hi que no em diguessin res, de manera que vaig acabar el curs amb total ignorància. Al tornar, arribant a l’estació de Tarragona, m’esperaven el pare i Esteve, tots dos vestits de negre, i va ser aleshores que m’ho van dir. Em va caure el món al damunt. Vam arribar a casa aplegant-se els mars de llàgrimes dels que arribàvem amb les que esperaven. Em van vestir de negre o com a mínim amb roba fosca, però era igual, en molts dies no vaig sortir de casa. Després ... la vida segueix al menys pels germans, que el que és pels pares i especialment la mare, no se’n va aixecar mai més. L’Anton se’n va endur una bona part de la seva vida. 

   Entre la molta gent del poble que vam conèixer a la nostra infància, n’hi ha uns quants que podem considerar com especials i que moltes vegades sense saber-ne gaire dels seus orígens i de les seves vivències personals i familiars, en tenim un record des del carrer, dels camins o de les vores del poble. Un tret comú de tots, es que, per un o altre motiu, podríem dir que tenien o bé una mena de deficiència psíquica o una relació amb l’entorn, diguem que, diferent.

   Anton de la piulera, era un home vell, vestit amb una brusa i proveït d’una aixada tant gastada que només li quedaven una màxim de dos dits de fulla. L’Anton anava a treballar, per dir-ho d’alguna manera, a un avellanar de l’Hort del Colomí que hi havia vora la placeta dels gitanos, on la riera deixava de ser-ho per entollar els trossos de terra fins els Aragalls, del que tenia la mania de treure’n les poques pedres que hi havia. Parlava malament i de la cistella, en deia la tella, i s’hi referia a la de les caramelles, que es veu, que quan era més jove li deixaven portar, per això, naltrus, la canallota li dèiem, Ton la tella la portarà el senyor Pla, i s’enfadava tot replicant, cagundeu i aleshores les pedres ens les tirava a nosaltres.

   La farigolera, també era una dona vella que vivia en una de les barraques de la garriga, que hi havia prop del camí del Racó, i es dedicava a arreplegar farigola, romaní, espígol i tota mena d’herbes remeieres, que trobava pels marges i els matolls de les garrigues, la Coma, la Tossa ... fins a la Torre Alta. Anava bruta com una guilla, i l’aroma de les plantes que traginava distreia el seu olor corporal, passava pel poble per anar a agafar el tren, carregada de mercaderia que venia a Reus i està clar que la mainada s’hi abraonava, tot i que, així que ens replicava amb un dels seus estirabots, ens fèiem enrere i la deixaven fer via, perquè en el fons ens feia por.

   La Pepa boja, era una altra dona molt especial que, tot i que semblava una pidolaire per la seva indumentària, tenia una casa ben gran al capdavall del carrer del Pou, on vivia. Vestia unes faldilles fins els peus, i sempre traginava un cistell de ferroviari. Parlava a crits, segurament perquè la canalla l’atiaven fent-li befa, per aquell instint cruel que solem tenir de petits. Quan arribava a casa seva i no trobava la clau per obrir-la, l’emprenia a crits contra el veïnat, cosa que feia, que encara hi anéssim a galutxar-la més. Quan aconseguia obrir i entrar a casa, si la canalla encara era pel davant aprofitava per buidar l’orinal pel seu damunt.

   En Bruno, era un xicot que tenia tota l’aparença de ser retardat mental, i val a dir que quasi sempre anava acompanyat del seu pare que era ferroviari, vivien al carrer del Fossar vell al costat de cals gitanos. Les poques vegades que anava sol per carrer, la canallota aprofitàvem, per atiar-lo, més que res per sentir-li una veu gutural amb la que ens replicava defensant-se de les nostres malesdites. El seu pare, venia pedres d’encenedor que en aquells temps eren difícils de trobar, per allò de que pel seu treball vora el port de Tarragona, en trobava de contraban. El pare d’en Bruno, era molt simpàtic i quan els pares ens hi enviaven a casa seva a comprar pedres, encara que ens conegués, mai no ens retreia que féssim befa del seu fill.

   He deixat pel final al Peret gitano, perquè era un personatge ben diferent i especialment molt popular, tant que quan es va morir, tot el poble va anar al seu enterrament. Peret ajudava al seu pare i germà a xollar els animals, de fet només els hi portava les eines ja que de treballar, no n’era gaire amic. Tot i aquesta virtut d’en Peret, es passava tot el dia amunt i avall tombant pel poble, per les bones o fent encàrrecs per la central de telèfons, o anant a l’estació a buscar paquets per alguns dels botiguers, quan els hi arribava la mercaderia pel ferrocarril. Mentre tombava pels carrers de tant en tant es parava a ca Salvador de la fonda a fer un carajillu als que n’era afeccionat tant a l’hivern pel fred com a l’estiu per la calor. Una vegada vingué a Vila-seca el cantant Peret, i li van presentar els seu homònim, i el rumbero li va deixar pagats a la fonda, un carajillu per tots els dies del mes, però a la primera setmana ja els va amortitzar, per si de cas. La canalla de tant en tant l’amoinàvem, dient-li allò de les sanguetes dels teus morts, i ell replicava... dels teus, o aquella dita: Peret, quatre parets fan un corral, i abans de deixar-nos acabar, ell ja responia... i tu per animal.

   El record d’aquests personatges de la infància, curiosament perdura en el temps molt més que els veïns del carrer o dels homes i dones que trobaven pels camins anant i tornant del tros. És natural.