Joan Clave Morell

   Diuen que a la manifestació érem un milió i mig de persones, és a dir que jo, que era un número, formava part d’aquesta gentada que es va concentrar a Barcelona demanant la independència. Un vint per cent de catalans manifestant-se tots al mateix dia i a la mateixa hora, no és una broma, ni una casualitat. Ha de tenir conseqüències.

   Va ser impressionant veure la gran quantitat d’autocars provinents de ciutats i viles de tot el país, que anaven aparcant pels carrers del’Enxample, i com al baixar, formaven colles de gent entusiasmada cantant i cridant el que volem, tot avançant cap al Passeig de Gràcia.

   De Vila-seca a quarts de tres havíem sortit cinc autocars, que bastant abans de les cinc ja érem al tall, i ben aviat ens vàrem quedar embussats a la cruïlla del carrer València amb el Passeig de Gràcia, i encallats sense poder tirar ni avant ni enrere durant dues hores, que ens van passar volant. Quan ja la capçalera havia llegit els manifests, vàrem poder avançar una mica, tres carrers més avall en poc més d’una hora.

   Al llarg de la meva vida he anar a moltes manifestacions, però com aquesta, cap. Per començar bona part dels assistents, ens havíem de desplaçar de lluny, cosa que no és fàcil, i molts de nosaltres, havíem començat  per apuntar-nos a una llista de reserva per un autocar. Dic això perquè acudir a una crida habitualment es fa de forma anònima, i si no et trobes a cap conegut, sempre pots dir que, que tu no eres d’aquells que cridaven no a la guerra, posem per cas, que casualment passaves per allí, o si tornes a casa estomacat per les porres de la policia, com em va passar a mi, fa molts anys a la plaça de la Catedral, podia dir a l’arribar a casa, que havia caigut per les escales del metro.

   En aquesta manifestació hi havia molt poca gent anònima, no solament per les llistes dels que hi anàvem de lluny, sinó perquè tothom anava inequívocament identificat, majoritàriament amb estelades, o samarretes, o gorres, o qualsevol altre signe extern, fins i tot sabates, que ens lligaven amb la crida i amb el missatge de la pancarta del davant. I això, no ens enganyem, ni ens deixem engatussar, és molt significatiu, i fonamentalment, no pot acabar-se aquí, cal seguir fins arribar a l’objectiu final. 

   A la plaça, hi jugàvem molt al llarg del dia, durant el cicle escolar, a vegades, hi érem tots i d’altres una part. A l’hora del recreo, està clar que hi havia tothom, cosa que no passava a les estones abans d’entrar a classe, o al sortir-ne, i sempre depenia del temps que paràvem a casa per a dinar o berenar.

   Hi havia un cas excepcional, d’un nen que vivia al carrer del Pou, el qual, al sortir al migdia, dinava tant de pressa, que quan els que per anar cap a casa, passàvem pel carrer del Bou, ja el trobàvem que tornava cap a la plaça a jugar, tot i que sovint s’havia d’esperar una bona estona perquè hi comparegués algú.

   Tornàvem a jugar abans de les tres, hora d’entrar a la tarda i després entre cinc i sis, els que anaven al repàs tot berenant. Els que no feien hores extra, no solien quedar-se a la plaça i anaven a jugar pels carrer vora casa seva, o sovint al camp del Casino, que va ser durant molt temps un indret de jocs obligat. De repàs, només en feia el senyor Garriga, és a dir els més grans. El senyor Roig, i el senyor Gimeno marxaven cap a Tarragona, el primer amb el tren i l’altre amb bicicleta.

   Dels jocs que es feien amb pilota, no cal dir que el futbol era el més destacat i es òbviament, dels que ha perdurat en el temps, als patis de les escoles, està clar. No hi podíem jugat massa atès que el camp havia de ser tota la plaça, i com que només n’hi podien jugar poc més d’una vintena, els demés es quedaven sense espai. Les porteries eren les portes de ca Timoteu i ca la Marineta, i mentre els de la primera casa eren molt tolerants, la segona sovint es queixava dels cops de pilota que li embrutaven la porta, i a vegades deixava la porta una mica oberta de manera que si un dels equips feia gol, la pilota entrava dins la casa i llavors, com que estava a l’aguait, tancava la porta i es quedava la bimba, al menys durant uns quants dies. La canalla emprenyada li cantava “Marineta m..., lladre pilotes!, però ella ni cas, tot i que al cap d’uns dies, les tornava.

   El partit s’organitzava al voltant de qui havia portat una pilota de cuiro i de reglament, convenient inflada a la manxa de ca Sarrà o de ca Antolin, que en tenien per inflar les rodes de les bicicletes. Com que de pilota no en tenia tothom que volia, s’havien arriba a fer colles que, posant uns cèntims cadascú en podien comprar una. El equips es formaven a l’entorn de dos capitans, els quals anaven triant alternativament els membres de cada equip, especificant el lloc on havien de jugar només en el cas dels porters. La tria es feia per raons de saber jugar i per amistat i quan ja en tenien prou, es donava per tancada la tria, amb l’emprenyament dels que quedaven exclosos. Com que el joc era de pur entreteniment, no hi havia massa competitivitat i per això no calia que hi hagués àrbitre.

   Un altre joc de pilota, que no calia que fos ni de cuiro ni de reglament era el que en dèiem de la ratlla, que un cop configurats dos equips seguint la pauta del joc de futbol, es feia una ratlla a terra i cada equip es posava a un costat i l’altre. Els capitans es feien a parells o escarsers qui començava a tirar.

   La cosa consistia en que, un d’un equip, sense passar-se de la ratlla que hi havia a terra havia de tirar la pilota a l’altre costat amb l’objectiu de tocar un jugador de l’equip contrari, però de tal manera que tingués dificultat en agafar-la amb les mans. Si el tirador fallava i no tocava cap jugador contrari o aquest, li agafava la pilota sense caure a terra, el que havia tirat, perdia i havia de passar-se a l’equip contrari. Si per contra havia aconseguit tocar un adversari i aquest no havia pogut agafar la pilota, era aquest qui canviava de colla. No vam arribar mai a escatir si el que aturava la pilota ho feia com un porter llançant-se a terra, la jugada es donava per bona o no. Depenia de la tolerància dels capitans. Quan era hora d’acabar, l’equip que tenia més gent havia guanyat.

   Un tercer joc amb pilota, però petita, era jugar als geps. La pilota solia ser de goma massissa d’aquelles que botien molt, encara que darrerament es van introduir les pilotes de tennis. El joc era el més simple del món, es tractava de tirar la pilota tant forta com era possible a l’esquena, sempre a l’esquena, del que tenia mes a l’abast. Sembla ser que el nom li venia de que els que hi jugaven es posaven un tou de roba a l’esquena per apaivagar els cops, de manera que semblaven geperuts. 

   Hi ha moltes vessants de les caceres: la que fa el rei a Botswana, en diuen major, la menor és la que fan els caçadors de conills, perdius, alguna guatlla o tórtora i molt de tant en tant una llebre. Entremig, hi ha les caceres esporàdiques com la del porc senglar, que tot i estar protegit, com els elefants, quan augmenta molt la seva població i surt dels seu hàbitat, s’escampant-se pels conreus i malmetent les collites, se n’autoritza la batuda.

   Al nostre poble (i naturalment en molts altres) hi havia encara la cacera mínima, la d’anar a parar, és a dir la cacera de moixons, generalment amb lloses. Segurament que se’ls deia aquest nom perquè una llosa de pedra amb un bastonet que la mantenia aixecada al que si havia lligat un esquer, era una forma més antiga de caçar moixonets. En altres llocs se’n diuen rateres, encara que no siguin per caçar rates.

   Abans, les lloses es compraven a ca Magí o a cal Pàmies, de fet avui, encara se’n venen pels puestos, fins i tot al Sindicat. N’hi havien de dues mides, segons que els tipus d’ocells a que anaven destinats fossin més grans o més petits.

   Havent comprovat que la molla estigués de bon regent, per enxampar amb força la víctima, el més important era l’esquer.

Se’n solien emprar de dos tipus: els cucs i les alades. Els primers eren els cuquets que normalment es troben sotaterra, i resultaven especialment interessants, i també les llagrimetes, altrament conegudes com cuc filferro, que sent com son lluents, com si anessin untats d’oli, el reflex del sol els feia visibles des de lluny.

   Les alades eren molt millor, especialment perquè es podien emmagatzemar al menys durant unes quantes setmanes dins d’un canut de canya, mentre que els cucs no es podien guardar gens.

   Anar a fer alades, ja era per si mateix tot un cerimonial. Quan després d’un pluja copiosa, d’almenys un pam i mig de saó, sortia el sol, les alades eixamenaven, que no volia dir que fessin cap eixam, però si que sortien del formiguer i abans d’emprendre el vol donaven tombs per terra i es podien agafar, encara que el millor era portar un bon fes i esbotzar el formiguer caçant-les abans de sortir, i així s’omplia el canut abans.

   Amb lloses i esquers, ja es podia anar a parar. Hi havien dues formes de fer-ho: la més habitual era que, qualsevol pagès afeccionat, sempre duia al carro el material a punt, si s’esqueia parava o si tenia altres dèries se n’oblidava. Els pagesos molt treballadors solien dir que els que paraven lloses estaven una mica endropits. L’altra forma era la d’anar a parar, d’un modus quasi professional, amb moltes lloses i anant-les a plantar de bon matí, i al cap d’un parell d’hores anaven a reconèixer, a veure quants n’havien atrapat i ... cap el sarró. Mentre els pagesos posaven els paranys a vora les hortalisses, els paradors a l’engròs, sabien bé els racons vora els arbres on poden fer més bona cacera, ja que solien ser nois grans, que si podien, procuraven vendre la mercaderia.

   Es preparava el parany amb l’ajut d’un aixadó, fent una pendent de terra encarada al sol, així a més de l’esquer, la víctima veia terra fresca i remenada, que millorava l’atractiu.

La terreta solta facilitava l’enfonsar-hi la llosa de manera que només quedava fora el cuc o l’alada, enganxats per una pinça de filferro. A vegades es lligava un cordill entre la llosa i una estaqueta, per impedir que el moixó se la pogués endur amb les darreres forces, que encara li permetien volar.

   Amb el parany a punt, hi anaven caient els barba-roig, les cua-roja, les merles, les piules, els còvits, que eren els més corrents, però també s’agafaven bitxacs, sits, pinsans, gafarrons, alguns passerells i caderneres i fins i tot algún capsigrany. A l’hivern es parava pels tords i els estornells. En canvi les ocells més nombrosos com els pardals i les orenetes, com que eren urbanites que diríem ara, se n’agafaven ben poques, tot i que de tant en tant, algun pardal hi anava caient. Quant a algú li preguntaven com li havia anat, solia respondre: sis de petits i quatre de grossos. Si no n’agafava cap, deia que havia fet porra.