Joan Clave Morell

   El dia dels Sants Innocents, havia estat una jornada molt especial quan érem petits, i el ritual d’anar a penjar llufes als abrics de les dones grans, era obligat. Les llufes ens les preparàvem a casa passant un fil pel cap del ninot de paper de diari, i lligant-lo a una agulla de cap, acuradament doblegada en forma de ganxo per a permetre ser penjades fàcilment. (Avui amb el meu net les hem fet amb velcro que és més fàcil d’enganxar). Les presumptes víctimes, que naturalment ja ens veien venir, reaccionaven de forma ben diferent, unes, se la deixaven penjar tranquil·lament, veient com la mainada en gaudia i així que arribava a la primera botiga, deia a la botiguera que li despengés; altres, esperaven tenir la criatura justament al darrere per ventar-li una bufetada.

   Algunes persones grans del poble, també feien innocentades, sempre dirigides a aquells que ja passaven per ser crèduls o innocents, així els feien tornar del tros, dient-los que el passar per davant de casa seva havien sentit una forta olor de vi ranci i que segurament s’havia esberlat el carretell, o que li havien fugit els collis de la gàbia, o en el pitjor des cassos, que s’havia mort algú. Hi havia un home gran, que era barber i que viva a la plaça de Voltes, conegut com Tonino, que feia innocentades tot l’any.

    Fa uns quants anys que els mitjans de comunicació també feien córrer algunes garrofes amb una certa gràcia, però darrerament, es limiten a enganyar-nos amb boles com, que en Mourinho fitxa pel Barça o que a Urdangarin el proposen pel Nobel d’economia.

    A la feina, quan encara treballava, també en fèiem de innocentades. Tenia un company que tal dia com avui, així que trobava l’entrepà d’algú, li treia la truita i li posava culleretes de cafè, i un altre, que canviava el vi de l’esmorzar per vinagre i tenia torrades ametlles amargants per a convidar a tothom.

    A mi, un any se’m va ocórrer dir-li a una companya, que havia trucat el seu marit, que s’havia quedat tancat a la comuna, se n’hi va anar, i tombant pels carrers de Reus cap a casa seva li van donar una trompada al cotxe pel darrere, total per una innocentada. Vaig estar uns quants anys sense fer-ne cap, però com que el temps tot ho cura, vaig reincidir.

   I darrerament, cada any feia la mateixa innocentada, a joves diferents està clar, de manera que demanava a algun dels estudiants o becaris que feien aprenentatge a Mas Bové, que anessin al despatx del Dr. Amadeu a que em deixés la màquina de desmamar conills un parell de dies, i ... ells hi anaven. 

   Aquests expressió, segurament poc correcte, era la que s’emprava anys enrere, quan una part o tota una família, es passaven uns temporada vivint en una caseta del terme. Això solia ser als estius, no solament perquè els habitacles generalment eren inadequats per l’hivern, sinó que normalment ens quedàvem al tros, per aprofitar més el temps, o mes ben dit, per treballar més hores, altrament dit, sirgar de sol a sol, i mai tan ben dit.

   Les casetes eren les edificacions escampades pel terme, més aviat a les zones dels regadius, tot i que als secans, també n’hi havien, però sent com és imprescindible l’aigua per viure,  aquesta, naturalment es troba als regadius, i moltes vegades a la vora de la caseta hi havia un pou i això volia dir que ben a prop hi havia una bassa, o en el cas de que el proveïment de l’aigua era d’una mina, al costat de la caseta hi havia com a mínim un safareig, per tenir aigua embassada per a totes les necessitats, a més de les de boca, la qual es resolia amb els càntirs, baldes i ferrades traginades des del raig de la mina, que no era gaire lluny.

   De casetes n’hi havien de tota mena, per no parlar dels masos que al menys a Vila-seca es consideraven com tals, les edificacions molt més grans i amb unes característiques constructives de major qualitat. Dic això referit a Vila-seca perquè en altres pobles, com a Riudoms per exemple, en diuen masos a totes les casetes per petites que siguin.

   La majoria de les casetes no estaven fetes expressament per a ser habitades, sinó més aviat per a deixar-hi eines de treball, sacs d’adob, caixes, etc., tot i així a moltes hi havia un foc a terra, per escalfar-se a l’hivern o per assecar-se la roba en els dies de pluja, per això moltes de les casetes només tenien una planta baixa i el terra solia tenir un paviment molt rústec, i a vegades, sense paviment.

   A les casetes, hi feien cap tots els mobles i andròmines vells de les cases, sovint després de passar un temps a les golfes. A les casetes hi passaven un altre temporada i al final, quan ja només feien nosa, es cremaven. Als anys difícils de la postguerra que vaig conèixer, i segurament, abans encara més, no es llençava mai res, tot es guardava per si de cas.

   Com que aleshores teníem l’hàbit d’emprar els fogons fins i tot per fer l’esmorzar, a les casetes sempre n’hi havia uns a la part de fora, normalment sota un rafal, i com que a l’estiu tota cuca viu, es cuinava i menjava a fora, i a dins, només s’hi habitava els dies de pluja o de ventades molt fortes, que per cert a l’estiu no n’eren pròpies.

    A l’interior si habilitava un racó o en algunes casetes hi havia un altell, que es convertia en dormitori, habitualment comú de tots els estiuejants, o en el millor dels casos, amb separacions fetes amb borrasses que suplien els envans. El jaç era de palla o de fulles de panotxa de moresc embolcallades formant un matalàs que es situava a terra, a sobre d’un somier desballestat que grinyolava amb els mínims moviments, o excepcionalment, muntat sobre el llit dels besavis que s’havia tret de casa.

   L’enllumenat, per dir-ho d’alguna manera, estava basat en els llums d’oli, més concretament el llum de ganxo, perquè el llum de carburo, ja era un luxe. Els de petroli, semblants als llums d’oli, és a dir, amb un ble passat per un forat al tap d’una ampolla amb petroli feien massa pudor, i els coneguts com “petromax” com feien servir els pescadors de sardina a les barques, eren un luxe i a vegades quan hi havia algun esdeveniment amb molta gent a sopar es procurava fer-se’n amb un, per enllumenat tota la concurrència.

   Les estades a les casetes, podien ser de llarga durada, és a dir un parell de mesos com a mínim, o bé, de períodes mes curts, encara que repetits al llarg de l’estiu, només per a cobrir les puntes de major necessitat de feina, ja fos per les collites de fruites i verdures o al temps de plegar avellanes. Tant en un com altre cas, s’havien de fer viatges amb el carro al poble per a portar-hi la collita, al comerciant o a la casa segons s’esqueia i retornar a la caseta amb els aliments que s’havien de comprar, que solien ser, grans quantitats de pa i unes miquetes de tall.

   A les famílies pageses aquest estiueig a les casetes satisfeia de forma diferent segons els seus membres: a la gent gran se’ls feia feixuc, als que portaven el pes de la feina, ho acceptaven per poder-ne fer més, a la canalla els hi agradava però se’ls feia llarg i els joves s’escapaven molts vespres i especialment els caps de setmana per veure els amigatxos i guaitar a la noia que tenien filada.

   En tot cas, aquesta era una part de la vida del pagès. 

   Avui que es commemora aquest marc legal espanyol, recordem que al nostre poble, ho fa palès amb la dedicació d’una plaça, que casualment, no és domicili postal de cap edifici, és a dir, que pràcticament mai arriben cartes amb aquesta adreça. 

   Aquesta nominació, en un altre indret però, data del 1979. Potser avui, no s’hauria posat, especialment, si per un costat és tant difícil modificar-la i per segons que, es canvia part de l’articulat com aquell qui diu, sense treure’s la gorra. Però en aquells anys, tenir una Constitució per comptes del Fuero de los Españoles, va ser tot un esdeveniment. Potser per aquest motiu, durant el període franquista, aquella placeta de la fàbrica del gas no tingué nom, després de ser-li retirat el que tenia abans, que era el de Plaça de la Llibertat. En tot cas, la nominació del 1979 esdevingué amb molta discreció, ja que ni tant sols hi ha hagué cap rètol indicatiu

    Així que, quan es va canviar, possant-la una mica més amunt, concretament a l'espai que hi ha a la cruilla del carrer Comte Sicart amb el de Galzeran de Pinós, segons consta al rètol corresponent i al plànol oficial de l'Ajuntament, edició del 2002, pràcticament ningú se'n va donar compte. Devia ser aleshores quan es va posar el nom de Plaça de l'Església Vella a la que havia tingut el nom de la Constitució.

   De fet al 1979, ja es devia posar en aquesta mena de placeta més discreta, no pas com s'havia fet abans de la segona República, que se li va dedicar la plaça més principal del poble, i que precisament durant el període republicà va prendre el nom de Plaça de la República.

   Ignoro quan es va posar aquest nom a la plaça de l'Església, però el cert és que sembla ser, que abans no en tenia de nom, i el carrer de Monterols començava a la torre de l’Abadia, el carrer del Mar a la cantonada de ca Magí, igualment com el carrer de la Font, i la  primera casa del carrer Nou era a l’Ajuntament.

   Els noms dels carrers i places canvien, i el de les cases, també.