19
Desembre, 2011
21:52
QUEDAR-SE A LES CASETES
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Aquests expressió, segurament poc correcte,
era la que s’emprava anys enrere, quan una part o tota una família, es passaven
uns temporada vivint en una caseta del terme. Això solia ser als estius, no
solament perquè els habitacles generalment eren inadequats per l’hivern, sinó
que normalment ens quedàvem al tros, per aprofitar més el temps, o mes ben dit,
per treballar més hores, altrament dit, sirgar de sol a sol, i mai tan ben dit.
Les casetes eren les edificacions escampades
pel terme, més aviat a les zones dels regadius, tot i que als secans, també
n’hi havien, però sent com és imprescindible l’aigua per viure, aquesta, naturalment es troba als regadius, i
moltes vegades a la vora de la caseta hi havia un pou i això volia dir que ben
a prop hi havia una bassa, o en el cas de que el proveïment de l’aigua era
d’una mina, al costat de la caseta hi havia com a mínim un safareig, per tenir
aigua embassada per a totes les necessitats, a més de les de boca, la qual es resolia
amb els càntirs, baldes i ferrades traginades des del raig de la mina, que no
era gaire lluny.
De casetes n’hi havien de tota mena, per no
parlar dels masos que al menys a Vila-seca es consideraven com tals, les
edificacions molt més grans i amb unes característiques constructives de major
qualitat. Dic això referit a Vila-seca perquè en altres pobles, com a Riudoms
per exemple, en diuen masos a totes les casetes per petites que siguin.
La majoria de les casetes no estaven fetes
expressament per a ser habitades, sinó més aviat per a deixar-hi eines de
treball, sacs d’adob, caixes, etc., tot i així a moltes hi havia un foc a
terra, per escalfar-se a l’hivern o per assecar-se la roba en els dies de pluja,
per això moltes de les casetes només tenien una planta baixa i el terra solia
tenir un paviment molt rústec, i a vegades, sense paviment.
A les casetes, hi feien cap tots els mobles
i andròmines vells de les cases, sovint després de passar un temps a les
golfes. A les casetes hi passaven un altre temporada i al final, quan ja només
feien nosa, es cremaven. Als anys difícils de la postguerra que vaig conèixer,
i segurament, abans encara més, no es llençava mai res, tot es guardava per si
de cas.
Com que aleshores teníem l’hàbit d’emprar
els fogons fins i tot per fer l’esmorzar, a les casetes sempre n’hi havia uns a
la part de fora, normalment sota un rafal, i com que a l’estiu tota cuca viu,
es cuinava i menjava a fora, i a dins, només s’hi habitava els dies de pluja o
de ventades molt fortes, que per cert a l’estiu no n’eren pròpies.
A l’interior si habilitava un racó o en
algunes casetes hi havia un altell, que es convertia en dormitori, habitualment
comú de tots els estiuejants, o en el millor dels casos, amb separacions fetes
amb borrasses que suplien els envans. El jaç era de palla o de fulles de panotxa
de moresc embolcallades formant un matalàs que es situava a terra, a sobre d’un
somier desballestat que grinyolava amb els mínims moviments, o excepcionalment,
muntat sobre el llit dels besavis que s’havia tret de casa.
L’enllumenat, per dir-ho d’alguna manera,
estava basat en els llums d’oli, més concretament el llum de ganxo, perquè el
llum de carburo, ja era un luxe. Els de petroli, semblants als llums d’oli, és
a dir, amb un ble passat per un forat al tap d’una ampolla amb petroli feien
massa pudor, i els coneguts com “petromax” com feien servir els pescadors de
sardina a les barques, eren un luxe i a vegades quan hi havia algun esdeveniment
amb molta gent a sopar es procurava fer-se’n amb un, per enllumenat tota la
concurrència.
Les estades a les casetes, podien ser de
llarga durada, és a dir un parell de mesos com a mínim, o bé, de períodes mes
curts, encara que repetits al llarg de l’estiu, només per a cobrir les puntes
de major necessitat de feina, ja fos per les collites de fruites i verdures o
al temps de plegar avellanes. Tant en un com altre cas, s’havien de fer viatges
amb el carro al poble per a portar-hi la collita, al comerciant o a la casa
segons s’esqueia i retornar a la caseta amb els aliments que s’havien de
comprar, que solien ser, grans quantitats de pa i unes miquetes de tall.
A les famílies pageses aquest estiueig a les
casetes satisfeia de forma diferent segons els seus membres: a la gent gran se’ls
feia feixuc, als que portaven el pes de la feina, ho acceptaven per poder-ne
fer més, a la canalla els hi agradava però se’ls feia llarg i els joves s’escapaven
molts vespres i especialment els caps de setmana per veure els amigatxos i
guaitar a la noia que tenien filada.
En tot cas, aquesta era una part de la vida
del pagès.