El dia dels Sants Innocents, havia estat una jornada molt especial quan érem petits, i el ritual d’anar a penjar llufes als abrics de les dones grans, era obligat. Les llufes ens les preparàvem a casa passant un fil pel cap del ninot de paper de diari, i lligant-lo a una agulla de cap, acuradament doblegada en forma de ganxo per a permetre ser penjades fàcilment. (Avui amb el meu net les hem fet amb velcro que és més fàcil d’enganxar). Les presumptes víctimes, que naturalment ja ens veien venir, reaccionaven de forma ben diferent, unes, se la deixaven penjar tranquil·lament, veient com la mainada en gaudia i així que arribava a la primera botiga, deia a la botiguera que li despengés; altres, esperaven tenir la criatura justament al darrere per ventar-li una bufetada.

   Algunes persones grans del poble, també feien innocentades, sempre dirigides a aquells que ja passaven per ser crèduls o innocents, així els feien tornar del tros, dient-los que el passar per davant de casa seva havien sentit una forta olor de vi ranci i que segurament s’havia esberlat el carretell, o que li havien fugit els collis de la gàbia, o en el pitjor des cassos, que s’havia mort algú. Hi havia un home gran, que era barber i que viva a la plaça de Voltes, conegut com Tonino, que feia innocentades tot l’any.

    Fa uns quants anys que els mitjans de comunicació també feien córrer algunes garrofes amb una certa gràcia, però darrerament, es limiten a enganyar-nos amb boles com, que en Mourinho fitxa pel Barça o que a Urdangarin el proposen pel Nobel d’economia.

    A la feina, quan encara treballava, també en fèiem de innocentades. Tenia un company que tal dia com avui, així que trobava l’entrepà d’algú, li treia la truita i li posava culleretes de cafè, i un altre, que canviava el vi de l’esmorzar per vinagre i tenia torrades ametlles amargants per a convidar a tothom.

    A mi, un any se’m va ocórrer dir-li a una companya, que havia trucat el seu marit, que s’havia quedat tancat a la comuna, se n’hi va anar, i tombant pels carrers de Reus cap a casa seva li van donar una trompada al cotxe pel darrere, total per una innocentada. Vaig estar uns quants anys sense fer-ne cap, però com que el temps tot ho cura, vaig reincidir.

   I darrerament, cada any feia la mateixa innocentada, a joves diferents està clar, de manera que demanava a algun dels estudiants o becaris que feien aprenentatge a Mas Bové, que anessin al despatx del Dr. Amadeu a que em deixés la màquina de desmamar conills un parell de dies, i ... ells hi anaven.