29
Agost, 2011
20:32
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(1) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Aquest matí els de les ràdios entrevistavena la gent que feia cua al Parlament per retre visita d’homenatge a HeribertBarrera. Una senyora a la que han entrevistat deia que els seus pares havienestat com el difunt dels primers militants d’Esquerra, i que ella, com a llegatdels seus pares, sempre ho han estat, perquè no eren dels que es canviaven decamisa.
De cop i volta m’ha vingut al pensamentprovar d’avaluar si aquesta fidelitat és bona, o en tot cas, cal ser pragmàtici variar encara que sigui lleugerament aquesta peça de vestir, i encara quesigui semblant, pugui variar el to de l’acoloriment o la mida dels quadrets,encara que difereixi poc.
Així que recordant la trajectòria del partitdel difunt, a qui recordo sent el màxim dirigent en el temps de la primeratransició, va deixar el ceptre a Joan Hortalà, el qual fa ser substituït perl’Àngel Colom, i l’Hortalà passa a l’efímera Esquerra Catalana i després cap aC.D.C., el mateix partit al que va fer cap el Colom després de ser defenestratpel Carod, passant també de forma curta en el temps pel Partit per a laIndependència, i ja més cap aquí, en Carod també ha estat defenestrat i haabandonat el partit, els quals dirigents actuals també estan en procés dedefenestració. De fet, l’Honorable Barrera també va abandonar el vaixell per amilitar als esquerrans dissidents del Reagrupament.
És a dir, que això de canviar de camisa,gairebé que és implícit a l’ERC, al menys a nivell dels dirigents. Menys malque una part de les “bases” es mantenen fidels a la camisa, com la senyora dela cua.
Havia sentit dir en relació a les filiacionspolítiques que, qui als vint anys no era d’esquerres és que no tenia cor, i quiels cinquanta no era de dretes, és que no tenia cap. El que vol dir que canviarla camisa és considera inherent a l’activitat política.
19
Agost, 2011
20:30
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Quan “El Centru” va obrir el seu bloc, al cap de pocs mesos va encetar un tema obert a tothom, amb el nom de “Paraules amb fesomia pròpia” que va tenir unes quantes aportacions, i al cap de poc temps, va quedar aparcat, sembla que, definitivament. Crec que és una llàstima no haver-lo seguit, i potser algú ho provarà més endavant, com es va fer amb fòrum sobre els “noms dels carrers” a la Vila-seca antiga del Facebook.
Considero del màxim interès tractar de recuperar la parla tradicional del poble, ja que, com ens deia no fa gaire, el professor de Filologia catalana de la URV, Pere Navarro, a la conferència que va donar a la sala d’actes de l’Ajuntament, el vocabulari propi d’un territori, és un patrimoni, que no s’hauria de perdre.
Al seu dia ja vaig participar al bloc del Centru, això no obstant, quan sento alguna d’aquestes paraules o frases fetes perdudes, o senzillament les recordo, no puc per menys que apuntar-les en el primer paper que tinc a ma, que sovint perdo.
Ara he trobat un d’aquest paperets, als que hi havia anotat unes paraules o més ben dit expressions, emprades com un mot, i de l’ortografia de la qual, no en tinc ni la mes lleugera idea, i per això les escric, tal com raja.
«Tumeladarassalero» es deia quan una cosa o una acció, no tenia la importància que es pretenia donar-li, és a dir desmerèxent-la. Una finalitat semblant, però en aquest cas, referida a la qualitat d’un objecte, és deia que era de «Tivantana».
«Cadaquanducelis» és deia referint-se a una acció, que passava molt de tant en tant, o molt espaiada en el temps.
Al pare li sentia dir sovint l’expressió «Vajanvant» com a resposta a l’anunci d’un fet advers.
A un poca solta, també era propi dir-li «Pocasustancia» i a vegades també, que tenia «pocalatxa» i en un sentit semblant també aplicable a accions o coses, a més de a les persones, es deia que «no té solta ni volta», però això ja és una frase, i per això ho deixo aquí amb l’ànim d’afegir-ne més així que en recordi o trobi anotacions pels puestos.
15
Agost, 2011
20:55
Enviat per jclave sota
[
General
]
[
(0) Comentaris ] | [
(0) Retroenllaços ]
Aquesta setmana passada hem tingut a Vila-seca, i a molts altres indrets una colla d’equatorians, que van de pas cap a la Jornades Mundials de la Joventut a Madrid. A casa n’hem tingut uns quants i amb alguns dels quals hem tingut una estreta convivència.
Els nostres visitants, tot i ser ben diferents en alguns aspectes, com a ciutadans del mon i com a persones humanes som pràcticament iguals, tenim les mateixes misèries i gaudim de semblants grandeses, i en el fons compartim idèntics sentiments.
Un dels aspectes relacionals que solem tenir amb persones amb qui convivim temporalment, i que molt possiblement no ens tornarem a veure mai mes, és que ens resulta molt planer fer-los-hi confidències molt personals i alhora escoltar també les seves, de manera que hi estrenyem llaços d’amistat especialment entranyables.
Així que, al comiat d’aquest matí no era gens estrany veure abraçades de sincera emoció, amb els ulls plorosos, entre vila-secans i equatorians. A mi també se m’han humitejat els ulls al dir adéu a una noia de setze anys que arrossegava una malaltia que no havia confessat als seus companys de viatge, i també molt especialment a l’abraçar-me a una senyora treballadora domèstica de professió, amb tota l’aparença física dels nadius d’aquell país, que acompanyava a la seva patrona, que naturalment, era qui li pagava el viatge.
Com que no és el primer cop que a casa hem viscut situacions semblants, val a dir que la relació es manté durant un cert temps i així que passen els anys es va espaiant el contacte i sovint s’acaba perdent, encara que el record no s’esborra mai.
Ara però, amb les xarxes de comunicació social, potser la relació es pot mantenir molt més allargada en el temps i, ves a saber, si no dura total la vida, sobretot als que ja n’hem passat un bon tros.
