Joan Clave Morell

   Hi ha molts refranys en els que ambdós sants i el mes de juny, en son motiu relacionat amb el món de la pagesia, com per exemple: "per Sant Joan, les garbes al camp i per Sant Pere, les garbes a l'era", o aquell altre que diu "de Sant Joan a Sant Pere, sembraras les fesoleres" i així, tants d'altres, tot i que el més conegut i repetit al nostre poble, quan encara sembravem i conreavem cereals de grà, era aquell que diu: "entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era", i és referia a que en aquests començaments d'estiu sovintejaven les tronades, seguides de xàfecs d'una certa entitat.

   Aquests refrans o dites que he esmentat, segurament es troben a tots els reculls que s'han fet per part dels estudiosos o amants de la cultura popular. Però n'hi ha un, que només l'he sentit a Vila-seca i no l'he vist escrit enlloc, i que, agafant semblança amb aquest darrer, diu: "entre Sant Joan i Sant Pere, els tomàquets fan caguera". Això es deia perquè en aquestes dates de finals de juny, el preu del tomaquet patia un daltabaix, coicidint amb el gruix de la collita, o al menys amb la major celeritat en el creixement i la maduració de l'hortalissa.

   Vila-seca sempre va ser un poble molt tomacaire des que es va divulgar el seu cultiu a les nostres comarques, i els tomàquets de Vila-seca tenien fama per tot arreu, fins i tot, quan encara no es parlava de les denominacions d'oirigen i d'altres qualificatius que lliguen la qualitat de les mercaderies amb llocs geogràfics, els "tomàquets de Vila-seca" venien a ser una marca de prestigi entre els de la seva mena. Jo encara recordo haver vist al mercat de Sant Antoni de Barcelona, caixes de tomàquets amb aquest rétol, com segurament devien ser a molts altres mercats de Barcelona i de molt més enllà.

   Del meu record, la collita del tomàquet va assolir la màxima producció a principis dels anys 50, coincidint amb la revinguda de les aigües de pous i mines després de la secada dels anys anteriors que va provocar la desaparició de bona part de les plantades d'avellaners. Aixó va fer que, de moment, es plantés vinya en la modalitat de camada doble, i així que va tornar a còrrer l'aigua, es van refer les plantades d'avellaners, tot posant hortalisses als bancals i especialment els tomàquets acompanyats de bejoqueres i pebrers i, en menor quantía patates, albergínies, cebes, etc.

   Tota aquesta producció feia cap,m per un costat als mercats matinals de Reus i Tarragona i, per altre, als comerciants locals, que aleshores éren bàsicament quatre: cal Perera, cal Roig de l'Hort del Pep, ca l'Isern al costat de la Font Vella i cal Pau Pons al carrer de l'Hospital, i esporàdicament hi hagué compra també a ca Torredemé al carrer de la Font. Això va ser abans de que es reimplantés el mercat dels pagesos que ja hi havia hagut molts anys enrere, a la placeta dels gitanos.

    Era bastant habitual que cada pagès tingués predisposició cap a un o altre comerciant, el que no impedia que es fes un recorregut pel poble per tal d'esbrinar qui feia millor oferta per cada mercaderia. Tinc present haver vist al pare vendre tomàquets a 10 cèntims (de pesseta) en aquest període maleït de finals de juny, encara que a principis de temporada es podíen haver pagat a "pessetot" i fins a deu rals.

    Ara hi ha moltes menes de tomàquets, la majoria híbrides i fins i tot, algunes transgèniques, que solen conrear els hortolans professionals, però els que en fem per consum propi, solem plantar majoritàriament els de Benach, i també alguns de Montserrat, de les Illes i d'altres. En aquells temps de tanta producció, ja en teníem de Benach, però només pel consum de casa ja que produia menys i a partir del tercer pom, es clivellava. Aleshores la varietat que tothom plantava era la del Totxo, de la qual mai més n'he sabut res. El tomàquet Totxo era molt productiu i tenia la característica de que el primer tomàquet de cada pom era més gros i deformat, especialment el primer pom.

   En aquells anys cinquantes, el maneix del tomàquet per a vendre era una mica complexe. De moment, al tros ja el triavem i col·locavem en una mena de caixes de forma trococònica allargada que omplíem primer a dojo, però fent "cares" amb els més bonics, a la capa de dalt de tot. El tomàquet es protegia per damunt i sota amb fenas o fulles de canya, i les caixes es tapàven amb les seves tepadores de fusta que es lligàven a la caixa amb filferro. Així les lliuràvem al comerç després de fer una a vegades molt llarga cua per a descarregar.

   Al magatzem del comerciant, el primer que féien era desfer tota aquella feinada i abocaven els tomàquests en una gran taulassa on un reguitzell de dones els tornàven a triar i els encaixaven en altres envasos més adients per anar directe als mercats o botigues, per això les caixes eren més petites, rectangulars i la tomaca anava protegida amb paper o cartró, per enviar-la als mercats de les grans ciutats.

   I l'endemà ja podíem anar a cobrar, i això sí, entre Sant Joan i Sant Pere, els preus eren els més baixos de l'any. 

   L’altre dia que es va presentar la web de la Biblioteca de Vila-seca, a l’apartat de les veus hi ha entrevistes a diferents convilatans més aviat grandets, entre altres la d’en Ramon Farriol, que es trobava a la sala i fou convidat a intervenir i va dir molt poques coses, però en digué una, que em va colpir: “Ara ens hem fet molt grans i tot és meravellós, però la veritat és que ens estimem menys”.

   En aquell instant em va venir a la memòria la mobilització de la gent del poble davant d’una adversitat, i la que en concret se’m va plantificar al davant va ser la que hi va haver al poble a l’estiu del 1949 quan es va calar foc al trull de ca Tous al carrer de Sant Antoni i que en poc temps va agafar unes proporcions dantesques.

   Aquell dia quan moltes famílies del poble ja havien sopat, i fins i tot alguns ja eren a dormir, va sorprendre a tothom el “toc a foc” al campanar del poble, on tot just feia uns mesos que si havien penjat les noves campanes i segurament era el primer cop que feien aquest toc.

   La gent de poble devien recordar d’abans, aquell toc, de campanades seguides, quasi sense donar temps al badall de retirar-se, que ja tornava a colpejar el metall de la campana, i tothom va sortir al carrer per veure que passava, i en un tres i no res, la gent es va assabentar d’on era el foc, així que, agafant ferrades i cossis tothom va córrer cap a la vora de la flamarada.

   En pocs minuts es formaren tres llargues corrues d’homes i dones que es passaven ferrades, una des de l’abeurador de la plaça dels Estudis fins al carrer de Sant Antoni, una altra des de l’abeurador de la Riera al costat dels rentadors seguint la vora de la riera pel costat del reg de les vinasses fins a la part del darrere del pati on hi havia el trull cremant, que s’ajuntava amb una altra fila que venia dels rentadors dels malalts. 

   Els vells i la canalla també érem al carrer, a les vores, per no destorbar els qui traginaven aigua, que després de passar per tantes mans, les ferrades arribaven gairebé buides i potser no van servir massa per apagar el foc, o potser només per a impedir que passés a les cases dels costats, o potser no va servir de res.

   Pel que sí va servir, al menys per una criatura de cinc anys que ho va veure de prop, és que, al toc de foc, tothom, el que es diu tothom, va sortir a carrer i cuita corrents, va fer cap on podia ajudar segurament, sense saber a qui.

   En aquells temps ja molt llunyans, vaig poder veure’n altres episodis de solidaritat, tant al poble, com als trossos, camins i eres, que ara, ni tant sols me’ls puc imaginar. Estic totalment d’acord amb en Farriol, aleshores ens estimàvem més.
 

    Enguany a l’excursió de la quinta, que encara anem fent , hem anat entre altres llocs a Argeles, aquella vila de l’Albera al Rosselló, que va aplegar un enorme camp de concentració pels refugiats que recularen sota l’empenta de les tropes “nacionals” fins travessar la frontera.

   Al febrer de 1939 amb l’enretirada de les tropes de la República i de les famílies que tenien por de la revenja dels guanyadors, o el que era pitjor, dels veïns amics dels franquistes, una munió de catalans van haver d’allunyar-se nord enllà, però no pas amb l’esperit que uns anys després ens ho recordava Espriu, sinó per motius ben diferents, per la pròpia supervivència.

   Els gavatxos van habilitar a les amples platges d’Argeles, que es troba a uns 30 quilòmetres de la frontera, una cleda de quasi 100 hectàrees, on hi anaven conduint els refugiats hispànics, sota la fèrria vigilància de soldats de l’exèrcit colonial francès, en sa majoria senegalesos.

   El pare hi va fer cap acompanyat d’altres dos vila-secans, en Jaume Salvadó i l’Esteve Planas, i allí si van trobar altres convilatans. Al pare, no li agradava gens recordar la seva estança en aquelles platges de l’Albera, però no podia per menys que de tant en tant, a l’hora de comparar situacions adverses, fer-ho en relació a l’estada a Argeles.

   Per això hi hem anat ara, aprofitant que altres companys de la lleva també hi havien tingut parents o coneguts. Era com un símbol de malastrugança.   

   Avui la majoria de la població d’Argeles ni se’n recorda d’aquell camp de concentració, i per a ells, només en queden unes quantes fotografies exposades a la “Maisson de l’Albera”, un rudiment de museu que tenen en aquella vila. El mal record en queda d’aquells hostes que s’hi van veure obligats a passar-hi una temporada, i que perdura en aquells a qui ens ho van explicar.