Joan Clave Morell

    La meva amiga Sandra avui se n’ha anat a passar les vacances d’estiu a Hondures, com a cooperant, per a donar suport a la gent necessitada d’aquell país, que es veu que son més dels que caldria.

    Quan es va apuntar per aquesta acció de voluntariat, en aquella república centreamericana tot marxava bé, en el sentit de la convivència política, i per tant, encara que anava molt lluny a pencar sense cobrar, no tenia por de res, perquè és jove i valenta.

   Però, mentre la Sandra que és ganxeta d’adopció, celebrava la revetlla de Sant Pere, allà a Hondures uns quants grillats van decidir que en Manuel Zelaya, ja havia estat prou temps president d’aquella república, i decidiren  substituir-lo per en Roberto Micheletti que assumiria la presidència de forma interina pel fet de ser president del Congrés Nacional.

     Es veu que en Zelaya, que havent nascut terratinent i ric, es va convertir, es feu amic de Castro, Chaves i Morales, i al menys, com els dos primers, pretenia allargar el seu mandat, amb el suport d’un referèndum, es veu que, de dubtosa legalitat, al menys en l’opinió del cap de l’exèrcit, que es va negar a que els seus subordinats col·laboressin en el desenvolupament de les eleccions segons els hi corresponia fer. El general fou destituït i tot seguit, els alts càrrecs militars van dimitir, fins que el 28 de juny van decidir fer-se amb el poder.

   Els primers dies hi hagueren força aldarulls entre partidaris i detractors d’uns i altres, fins i tot en Zelaya que s’havia instal·lat just a l’altra costat de la línia fronterera, va provar de travessar-la però fou expulsat de nou. Han passat els dies i les setmanes, i segurament, la processó va per dins, però els ànims estan més calmats. Per això la Sandra que ha marxat amb una mica d’angoixa, crec que pot anar-se’n tranquil·la, ja que anant a fer la feina en que s’ha compromès, ningú amb dos dits de front li podrà retreure res, sigui del bàndol que sigui.

    Ara bé, si per un casual, a la Sandra li passa res, que no pateixi i que m’ho digui de seguida, ja que a Vila-seca hi tenim influència a la presidència de la república hondurenya, no en de bades un dels primers presidents, i el primer que fou elegit per mandat popular, fou Jose-Santos Guardiola, fill del vila-secà Esteve Guardiola.

   En Guardiola, que va començar treballant en una impremta i va acabar sent general, va ser president de la república entre 1856 y 1862, és a dir una primera elecció i una reelecció. A major abundó, encara el fill d’un altre vila-secà, en Ramon Xatruch Forasté, de nom Florencio Xatruch també va ser general i també fou president d’aquella república, aquest però, per la força bruta i de forma provisional nomes durant uns mesos. (*)

   És a dir que, hem tingut vila-secans a la presidència per la via democràtica i per la “manu militari”, allò de tenir una ma cap a Déu i una altra cap al diable, però en tot cas ara sigui amb Zelaya o amb Micheletti, segur que hi tenim influència.

    Han passat molts anys, és veritat, però estic segur que a Honduras tothom se’n recorda d’aquests dos presidents, talmemt com si fos ahir. Per això la Sandra no ha de tenir por de cap manera, ja que té les espatlles cobertes i la seguretat garantida. Amb tot, li desitjo que tingui molta sort i que li vagi molt bé l’estada i el treball a fer.

* Dades de la Montse Garriga, publicades a El Pont de Fusta, nums. 335 i 337.  

    L’altre dia, que s’esqueia el 25è aniversari de la mort de la meva mare, van venir a missa la filla i els seus dos nens més grans, de quatre i dos anys, no us penseu. El més gran, l’Oriol no va parar de preguntar qui eren aquells personatges penjats per les vores de la nau principal de l’església, i la muller, fent semblances d’Els Pastorets li anava explicant qui eren.

   Però hi havia una cosa, que ni la filla sabia el que era o més ben dit, significava, i eren els quatre estendards que hi ha per la part del darrera de l’altar i que tot i fer molts anys que no s’utilitzen, en fa uns quatre o cinc que els hi van treure la pols i els van plantar on son ara.

    Aquests estendards eren de les confraries, que venien a ser una mena d’associacions dins de l’església del poble, del nostre i dels altres, està clar. A la parròquia de Sant Esteve de Vila-seca, aleshores Vilaseca perquè s’escrivia en castellà, del meu record,n’hi havia quatre, tres de femenines i una de masculina. La diferència indica, que sempre hi ha moltes més dones que no pas homes, entre el personal que va a “missa”.

    Els estendards sortien al carrer amb les processons, de la Festa Major, del Corpus, i no recordo ben be si se’n feia alguna altra. El portaven les persones dirigents de l’entitat tant el pal de suport com els dos cordons que agafaven a ambdós costats del portador.

   Les confraries femenines eren les “Filles de Maria” la “Confraria del Roser” i la de “la Mare de Déu del Carme”. Les noies solien apuntar-se a una o altra per grups o colles d’amigues, de manera que a cada confraria hi havia colles senceres de diferents edats. Les noies membres de les confraries ho solien ser entre el final de l’edat escolar i fins que es casaven o arribaven a una edat en que la majoria ja ho estaven.

    La confraria masculina era del “Sagrat Cor” i al contrari del que passava amb les de les dones, hi havia homes de totes les edats.

    Les tres confraries femenines ja existien abans de l’abast del meu record, i concretament l’any 1922 en que es va fer una recopilació de dades parroquials, constava que les “Filles de Maria” tenien 600 filles, a la “Confraria del Roser” eren 300 membres i la de “la Mare de Déu del Carme” només 70 adherides.

    Molt més enrere, trobem al «Repertorio» de Mn. Babot, que el 1648 ja existia la confraria del Roser, i cap més de les altres. En canvi esmenta la de “la Verge” o dels fadrins que sembla ser era mixta i que fou fundada el 1614. També hi consta que l’any 1650 amb motiu de la pesta, la confraria de la Puríssima Sang, va treure l’estendard en processó. Hi consten també la confraria de Minerva fundada l’any 1745, de les Ànimes de la que hi ha constància que existia l’any 1801 i la de Sant Pere formada per mariners i que ja existia el 1648 i del que se sap que l’arquebisbe la va dissoldre l’any 1833. Una curiositat que s’esmenta al «Repertorio», és que a vegades hi havia picabaralles per fixar qui anava més endavant i qui es quedava més enrere.  

 -         Bon dia, que vol?

 -         Doncs miri, voldria una ... Norlevo.

 -         Això és la píndola de l’endemà, oi?

 -         Doncs sí. Que hi ha algun problema?

 -         Que porta recepta?

 -         Doncs no. Que no en tenen?

 -         Sí que en tenim però és que abans hauria de parlar amb el farmacèutic.

 -         Doncs que surti.

 -         Es que no hi és. Com que estem de guàrdia, s’ha passat la nit aquí i ara és a casa seva a dormir. 

 -         Doncs aneu a buscar-lo i que vingui.

 -         Em sap greu.

 -         Doncs que hi podem fer?

 -         No ho sé pas.

 -         Doncs si fóssim a Espanya ja me l’haurien donat sense cap altre problema.

 -         Però aquí tenim unes normes que hem de complir obligatòriament.

 -         I no ho podríem arreglar entre nosaltres?

 -         No ho veig gens clar.

 -         Miri, ja veu que tinc vora 30 anys, sóc enginyera de camins, ports i canals, he fet un màster a la Sorbona i un post grau a Oxford i ara estic fent el doctorat ...

 -         Ah, si és així... miri, em porta el títol i el DNI i trucant per telèfon al farmacèutic titular, potser ho podem arreglar.

 -         És que el tinc emmarcat i penjat a la paret. Home, no m’ho poseu tant difícil, caram.

 -         Doncs no veig la manera de poder-la servir.

 -         Refotre! M’he cremat la joventut estudiant sense treva ni repòs, sense sortir de gresca quasi mai, tancada a casa, sempre treballant ... i ara, una nit que surto, hem trobo un tio penjadet, una mica bufat, i sense insistir gaire me l’he emportat al jaç. «Que tens condons» li pregunto. «Hi tant» em respon ell, «Ja me’l poso». Així que varem enllestir, tot d’una veig que no en portava. «I el  condó?» li pregunto. «Mira nena, jo d’això no en gasto». M’aixeco d’una revolada, li foto la roba pels morros i a puntades de peu l’envio escales avall. I ara ja veu, he vingut cap aquí.

 -         Doncs ho veig magre eh? Si a una persona com vostè tant estudiada i sabia, li ha passat això, és que és bastant irresponsable, i em sembla que por molt que l’examini el farmacèutic titular, no crec que li vengui.

 -         Cagum la Geli!