La meva amiga Sandra avui se n’ha anat a passar les vacances d’estiu a Hondures, com a cooperant, per a donar suport a la gent necessitada d’aquell país, que es veu que son més dels que caldria.

    Quan es va apuntar per aquesta acció de voluntariat, en aquella república centreamericana tot marxava bé, en el sentit de la convivència política, i per tant, encara que anava molt lluny a pencar sense cobrar, no tenia por de res, perquè és jove i valenta.

   Però, mentre la Sandra que és ganxeta d’adopció, celebrava la revetlla de Sant Pere, allà a Hondures uns quants grillats van decidir que en Manuel Zelaya, ja havia estat prou temps president d’aquella república, i decidiren  substituir-lo per en Roberto Micheletti que assumiria la presidència de forma interina pel fet de ser president del Congrés Nacional.

     Es veu que en Zelaya, que havent nascut terratinent i ric, es va convertir, es feu amic de Castro, Chaves i Morales, i al menys, com els dos primers, pretenia allargar el seu mandat, amb el suport d’un referèndum, es veu que, de dubtosa legalitat, al menys en l’opinió del cap de l’exèrcit, que es va negar a que els seus subordinats col·laboressin en el desenvolupament de les eleccions segons els hi corresponia fer. El general fou destituït i tot seguit, els alts càrrecs militars van dimitir, fins que el 28 de juny van decidir fer-se amb el poder.

   Els primers dies hi hagueren força aldarulls entre partidaris i detractors d’uns i altres, fins i tot en Zelaya que s’havia instal·lat just a l’altra costat de la línia fronterera, va provar de travessar-la però fou expulsat de nou. Han passat els dies i les setmanes, i segurament, la processó va per dins, però els ànims estan més calmats. Per això la Sandra que ha marxat amb una mica d’angoixa, crec que pot anar-se’n tranquil·la, ja que anant a fer la feina en que s’ha compromès, ningú amb dos dits de front li podrà retreure res, sigui del bàndol que sigui.

    Ara bé, si per un casual, a la Sandra li passa res, que no pateixi i que m’ho digui de seguida, ja que a Vila-seca hi tenim influència a la presidència de la república hondurenya, no en de bades un dels primers presidents, i el primer que fou elegit per mandat popular, fou Jose-Santos Guardiola, fill del vila-secà Esteve Guardiola.

   En Guardiola, que va començar treballant en una impremta i va acabar sent general, va ser president de la república entre 1856 y 1862, és a dir una primera elecció i una reelecció. A major abundó, encara el fill d’un altre vila-secà, en Ramon Xatruch Forasté, de nom Florencio Xatruch també va ser general i també fou president d’aquella república, aquest però, per la força bruta i de forma provisional nomes durant uns mesos. (*)

   És a dir que, hem tingut vila-secans a la presidència per la via democràtica i per la “manu militari”, allò de tenir una ma cap a Déu i una altra cap al diable, però en tot cas ara sigui amb Zelaya o amb Micheletti, segur que hi tenim influència.

    Han passat molts anys, és veritat, però estic segur que a Honduras tothom se’n recorda d’aquests dos presidents, talmemt com si fos ahir. Per això la Sandra no ha de tenir por de cap manera, ja que té les espatlles cobertes i la seguretat garantida. Amb tot, li desitjo que tingui molta sort i que li vagi molt bé l’estada i el treball a fer.

* Dades de la Montse Garriga, publicades a El Pont de Fusta, nums. 335 i 337.