Joan Clave Morell

      Ahir, el president del Parlament europeu, que és amic d’Alejo Vidal Quadras, es va despenjar dient que no podia acceptar que es pogués parlar en català en aquella institució, per allò de que serien massa idiomes a traduir i que podent-s’hi adreçar per escrit o consultar la web oficial en el nostre idioma, que ja està prou bé.   

   Fa uns dies que el president del Congrés dels Diputats d’Espanya, va ser a Barcelona i sembla ser que el President del Parlament li va demanar que els diputats catalans podessin fer ús de la seva llengua quan pugen a la tribuna d’oradors. Ja veurem com acabarà, si és que pot anar de manera diferent de com ha anat fins ara.   

   En tot cas, a mi no em preocupa ni poc ni molt que els parlamentaris a Brussel·les o a Madrid puguin parlar en català. El que em neguiteja és veure com als carrers del meu poble gairebé no es parla en català. A vegades he anat d’un cap a l’altre del poble fixant-me en la parla de la gent, i puc dir que més d’una vegada no he sentit ni un sol mot en català.    Amb la immersió, tots els nens del nostre poble aprenen el català, i val a dir que l’aprenen molt bé, sovint sense accent, però només al sortir al pati (encara dins de l’escola) ja parlen en castellà. 

   Sovint som nosaltres mateixos qui en ho perdem, quan al topar-nos amb un estranger sigui xinès, marroquí o senegalès o amb una persona que no coneixem, d’entrada els hi parlem en castellà. Si fins i tot el meu net de menys de quatre anys, quan ha de dir quelcom a una persona que no coneix ja li diu en castellà.   

   La defensa del català l’hem de fer tots i cadascú, al nostre entorn, al carrer i a la botiga, no solament parlant-lo sinó exigint que ens en parlin, i sovint quedarem sorpresos veient com hi ha més gent de la que ens pensem que coneixen o com a mínim entenen el nostre idioma.

   Entre les verdures que mengem, n’hi ha algunes que son “especials” per dir-ho d’alguna manera. Mentre l’enciam, les patates, els tomaques i les bejoques, agraden a la immensa majoria de les persones humanes, n’hi ha d’altres com el cogombre, el rebordonit, les faves o les carxofes que provoquen reaccions contradictòries en els gustos alimentaris d’entre els que practiquem la dieta mediterrània, de manera que els que les troben bones, els hi agraden amb bogeria, i als que no les hi troben els hi fan angunia només de sentir-ne l’olor.   

   Amb les coses de menjar, no s’han de fer compliments, si agrada es diu clarament i si no abelleix encara hem que de ser més sincers, o corres el perill de que et passi com amb una parella de ficció protagonistes d’una obra de teatre que vaig veure ja fa anys i que segurament que no es deu haver representat mai més.     

   Una de les primeres vegades que vaig anar al teatre sent estudiant a Barcelona, va ser al Calderón, que ara ja fa anys que s'ha reconvertit en un hotel, tot i que porta el mateix nom. Aleshores, a la Ciutat Comtal hi havia vuit o deu sales de teatre obertes, de les quals, al menys en tres o quatre feien obres d'Alfonso Paso, prolífic autor de l’època, de qui les males llengües diuen que moltes de les obres que estrenava, les havia escrit el seu sogre Enrique Jardiel Poncela.

   Aquella obra de la que no recordo el nom tenia una trama que es basava en un matrimoni que estava per separar-se i analitza-ven els motius pels quals havien arribat a prendre aquella decisió. Un dels primers, era per culpa de menjar carxofes, que els barcelonins en diuen escarxofes, però a l'escenari en qüestió ho deien en castellà, és clar.

   Justet casats, la dona creia, que al seu marit li agradaven molt les carxofes, així que arribada la temporada d'hivern, que aleshores només ni havia quan era el temps, va començar a cuinar carxofes al tort i al dret, tot fent veure que per a ella era el millor plat, quan en realitat li feien angúnia. Ell, que odiava aquesta hortalissa, se les menjava per complau-re la muller ja que deia que li agradaven tant.  

  La muller, aguantant-se les basques, les anava cuinant de totes les maneres possibles i cada vegada amb major abundor perquè així satisfeia el maridet just estrenat.  

  Un cop passat el primer encanterinament, i arribades les primeres topades domèstiques, va sortir, el tema: ja n'estic fins els deixonses de menjar carxofes perquè a tú t'agraden, i l'altre al revés que ja mai més cuinaria aquesta verdura per molt que m'ho demanis. Però si a mí no m'agraden les carxofes, les odio, i només les menjava per complaure't ja que a tú t'agraden tant, i l'altre, que ves per on em surts, si em fan angunia només de pensar-hi, i més de quatre cops que hagut d'anar a arrojar per la seva culpa.

   Moltes vegades a la vida normal i quotidiana de les famílies passa això amb els menjars, que no es fan algunes menges, pensant que a l'altre no li abelleixen, o se'n fan d'altres creient erròniament que a l'altre li agraden molt.

    Així que a vegades anant a un restaurant a un li ve de gust menjar faves per exemple, i l'altre queda sorprès pensant que no li agradaven ja que a casa no en menjava mai, però és que deia que no li agradava perquè a l'altre només de veure'l ja li venien arcades. En realitat doncs, és més pràctic a tots els efectes dir la veritat, caigui com caigui.

   Acabo de llegir en un dels diaris digitals que veig habitualment, un article sobre els catalans famosos, que diuen sentir-se orgullosos de ser espanyols. En realitat gairebé tots son, dels móns de les arts o de l’esport, i es clar que la declaració pot ser que vagi lligada als possibles contractes que puguin tenir, dels quals en viuen, segurament que molt bé.

    Ara bé, aquesta postura està en total contradicció amb el que fan alguns d’ells, que tot i fer aquesta declaració d’espanyolitat, tenen cura que tenir el seu domicili fiscal a fora, per allò de pagar menys a la Hisenda espanyola.

   El mateix diari digital, una mica més avall, fa una enquesta sobre si aquesta declaració dels famosos és: elogiable (0 %), normal (0 %), criticable (46 %) o bé una provocació (54 %). Encara que molts lectors puguin ser d’una determinada tendència, els resultats no poden ser més eloqüents.

   Un dels que surten en aquesta relació, és el famós esportista del món del basquet, en Pau Gasol, que precisament a primers d’any ha estat notícia per haver assolit la xifra de 10.000 punts a la NBA. Però a més a més d’aquesta notícia que pot semblar-me lògica, quasi que, puc dir que, cada dia mitjans informatius tan catalans com Catalunya Ràdio, RAC1 o La Vanguardia, ens posen al corrent dels resultats dels equips dels germans Gasol, i menys del que hi juguen en Rudy Fernández i en Sergio Rodríguez, i no solament ens donen el resultat, sinó que especifiquen el nombre de cistelles, punts, assistències i rebots que han fet cada ú d’ells.

   Sovint penso que l’interès informatiu d’uns o altres esportistes, deu estar motivat per l’afany de oïdors i lectors, en estar al dia d’aquests detalls concernents amb els famosos basquet’s-men, o potser és que estan en funció del muntant de les seves fitxes, traspassos o sous que cobren, i així es podria justificar l’afany dels informadors en que, en aquests moments de crisi, encarrilin cap a casa nostra els seus guanys, que inverteixin els seus diners al país i que paguin els seus impostos a la nostra Hisenda.

   Potser és per això, ves-s’ho a saber.

   Portar merda a l’espardenya és sinònim de tenir mala sort. Si vas amb espardenyes pels carrers de Vila-seca segurament que tindràs mala sort. A no ser que estiguis mirant contínuament el terra de la vorera.

    La merda, sempre és de gos i generalment n’hi ha molta escampada per les voreres dels nostres carrers. En trobes als matins, als migdies i a les tardes, però també als vespres, només te’n salves si fa poca estona que ha passat el camionet que, amb una mànega de pressió ha fet córrer les tifes des de la vorera cap a l’asfalt, des d’on les rodes dels cotxes les van escampant i trinxant i d’aquesta manera queden reduïdes a la mínima expressió i desapareixen de la nostra vista.

   Val a dir que hi ha carrers on pots tenir més mala sort que en d’altres, és ben veritat, com també ho és, al menys des de la meva percepció que al nostre poble n’hi ha molta més que no pas a Reus o a Tarragona.

    És evident que la culpa o la gràcia d’aquesta mala sort, no és pas dels gossos, potser ho és dels que els hi donen menjar, doncs ja se sap que tot, o part, del que es menja s’acaba evacuant pel cul.

   Si els gossos estan domiciliats a les zones perimetrals del nucli urbà, solen anar a fer les feines a l’extraradio, si és que no van una mica lleugers i se’ls hi escapa abans d’arribar-hi, però si aguanten poden fer-ho pel mig dels matolls, i mira, ves... el que no es troba no s’aixafa.

   Diuen que als països més civilitzats, el personal que porta un gos a defecar, va proveït d’una bosseta de plàstic i tant bon punt el gos s’ha cagat, agafen la tifa posant-la a la bossa de plàstic, que poden llençar a la primera paperera que trobin. En tota la meva vida, a Vila-seca només he vist fer aquesta acció a una sola persona, una sola i a ningú més. Això no vol dir que no n’hi hagi altres que ho facin, però jo no els he vist.

   Potser per això, perquè al nostre poble, molts portem merda a l’espardenya no ens ha tocat ni la rifa de Nadal ni la del Niñu. Ens ho hauríem de fer mirar.   

   Aquest matí he anat a una administració de loteria a canviar un dècim de la rifa de Nadal acabat en cinc, és a dir d’aquells que et tornen els diners, per un altra de la loteria del Niño, que valen el mateix. Com que era a Reus he fet cap a una que hi ha al raval de Martí Folguera, una mica més avall d’on hi havia el bar Rosales i la gelateria Picó.

    M’he trobat que hi havia una cua que gairebé arribava a la cantonada del carrer Jesús, i m’hi he posat, tot patint que no em veiés algun conegut, sobretot d’aquells que saben que sóc un anti-rifes/loteries/travesses  militant. No m’ha vist ningú, que me n’hagi donat compte.

   Bé doncs, el cas és que mentre m’esperava, m’ha copsat veure que la immensa majoria del personal de la corrua era més gran que no pas jo i no me n’he pogut estar de fer una enquesta, preguntant-los perquè jugàven i que farien amb els diners si els hi tocava.

   Tret d’un que feia un encàrrec com jo, i d’un parell que m’han dit que no n’havia de fotre res, els altres m’han anat responent, que ... per canviar-se a una residència com cal, ... per fer-se una operació de pròtesi del maluc en una clínica privada per no haver d’esperar tant, ... per perdre de vista al gendre, ... per fer viatges millors que els del Imserso, ... per tornar a casa i tenir una persona de companyia, ... per tornar-se’n a viure al seu poble d’origen, ... per deixar de viure pendent de la maleïda pensió, ...

   En definitiva, que tots tenien il·lusió per millorar la seva qualitat de vida, el que vol dir que no estan satisfets amb la que tenen avui per avui.

   En canvi si comparem aquesta cua, amb la que hi havia a la plaça de l’Església el dia de Sant Esteve, amb infantons tendrets, acompanyats dels seus pares, amb una carta a les mans, veuríem que els protagonistes d’una i altra, tenien una cosa en comú, només volien coses per ells, però amb una diferència substancial, mentre els de Reus tenien il·lusió a partir de la necessitat, els de Vila-seca la tenien en base a l’abundància i al desgavell consumista, tots però ... esperaven els Reis.