El bloc d'en Climent

L'estiu és un temps en què les persones anem més aviat lleugeres de roba. D'uns anys ençà, fins i tot, ens ha arribat la moda del Japó on als alts executius se'ls permet treure's la corbata i l'americana per a estalviar en aire acondicionat i de pas llençar una mica menys de merda al nostre medi ambient i fer-lo una mica més sostenible. A l'hivern hem de protegir una mica més el nostre cos de les inclemències del temps i com que cada vegada fem més vida amagada, el nostre cos es vesteix amb roba més formal. L'estiu ens convida a la informalitat. (Segueix)

La reforma laboral aprovada avui pel Congrés de Diputats d'Espanya amb l'abstenció de CiU i PNB és un clar exemple de la perversió del sistema econòmic. Ens hem habituat en els anys de vaques grasses que les empreses han de tenir cada any més beneficis que l'any anterior. La reforma aprovada avui a Madrid permet que es pugui acomiadar de forma més barata davant d'una expectativa de pèrdues econòmiques o davant d'una previsió de menys beneficis empresarials. És igual si després aquestes hipòtesis es concreten o no, els treballadors ja hauran estat acomiadats per quatre rals. (Segueix)

Els independentistes catalans estem vorejant el ridícul. Aviat sortirem al llibre Guinnes de l'estupidesa. Un país on creixen com bolets els ciutadans que desitgem la independència de la nostra nació, batrem el rècord d'organitzacions, capelles i capelletes que diuen defensar aquest objectiu. Al pas que anem, tindrem una organització per ciutadà. Resultat, una persona un vot, una organització un vot, amb la qual cosa mai el Parlament de Catalunya haurà tingut tan poca representació independentista a l'hemicicle. Deixem de fer el ridícul, si us plau. No hi ha ningú en aquest país que vulgui la independència i tingui seny? (Segueix)

De savis és rectificar. Com que jo intento aproximar-me a la saviesa, i per molt que no ho aconsegueixi, no defalleixo en aquesta recerca. Fa mesos, quan es va aprovar la tramitació de la ILP per prohibir les curses de toros a la nostra nació, vaig pronosticar que els nostres parlamentaris es cagarien a les calces a l'hora de ser conseqüents amb el seu pensament. No ha estat així i per tant me'n felicito i admeto que em vaig equivocar. Estic content i satisfet d'haver errat en el meu pronòstic. (Segueix)

Dimecres, Parc de la Ciutadella. El Palau del Parlament de Catalunya obre les portes de bat a bat. "Curro" entra pausadament, els Mossos de la porta presenten armes. Amb cautela puja les escales nobles del Palau. Ell està acostumat a córrer per camps messetaris amb llibertat. El terra del parlament no és gaire adecuat per les seves peülles, però avança amb determinació. "Pepo", un germà seu, li va explicar que un dia el van carregar en un camió i el van deixar junt amb altres companys en una sala fosca, diferent de tot el que havia conegut fins llavors. Havia fet el viatge amb altres companys que ja no van tornar. Ell sí que va tornar, ferit, extenuat. Enmig d'un cercle d'arena l'havien torturat clavant-li tota mena de punxons que l'havien fet sagnar molt. La seva bravura, però, sembla que va decidir als centenars de persones que cridaven embogits que podia tornar al seu país d'origen. Ho va fer sol, els seus altres cinc companys no van tornar amb ell. Pepo no sabia que havien mort lluitant en una lluita desigual, després de patir molt. (Segueix)

El govern espanyol ha decidit suspendre la construcció de l'A-27 en el seu tram de Valls a Montblanc. Una infraestructura que ja va començar amb mal peu i que ara veu truncada l'essència de la seva raó de ser. Tothom pot recordar les viscissituds que el projecte ha tingut, les polèmiques del traçat, les picabaralles vallenques, etc. Tot plegat ha endarrerit molt la construcció de la infraestructura que semblava imprescindible per al desenvolupament econòmic del Camp de Tarragona. Ara tenim una N-240 pèssima entre Valls i Tarragona i tindrem una autovia entre Valls i Tarragona que ha acabat de trinxar el territori i que perd la seva raó de ser en morir a Valls. (Segueix)

El TIJ de la Haia acaba de sentenciar que la proclamació unilateral d'independència d'un territori no contravé el dret internacional. Per a mi que, ja em perdonareu la pedanteria, vaig treure matrícula d'honor en Dret Internacional Públic, no ha estat cap mena de sorpresa l'opinió del Tribunal Internacional. Les declaracions d'independènci dels estats al llarg de la història s'han fet per dues vies: De facto o de iure. Des d'Estats Units, passant per les repúbliques bàltiques, l'Índia, Kosovë, Txèquia o Eslovàquia, tots han passat per un d'aquests dos camins. Per tant, que la declaració d'independència d'un país no violava cap legislació internacional ja ho sabíem. Ara, gràcies a Rússia, Xina o Espanya, ha quedat palès per un organisme internacional de Justícia que això ha estat sempre així, des del punt de vista del dret internacional.  (Segueix)

Alguna cosa s'està movent a la societat catalana. No és un moviment que hagi començat ara, sinó que fa anys que va començar. Molts anys. Hauríem de remuntar-nos a la fi de la Guerra de Successió. La caiuguda de Barcelona i posteriorment de Cardona, va ser el final d'una guerra cruenta que els catalans vam perdre en ser abandonats pels nostres aliats. Austríacs i Anglesos, sobretot. Per contra, els castellans van mantenir el suport de la totpoderosa França. La pèrdua de la guerra va significar la fi d'una època de llibertat de set-cents anys d'història. Amb diferents episodis i etapes, però el Principat deixava de ser una nació lliure. Però, com l'Au Fènix, els catalans vam saber ressucitar de les nostres pròpies cendres. De la humiliació que ens van imposar els castellans vam saber extreure'n, de nou, les nostres ànsies de llibertat.  (Segueix)

"En política internacional comparada els processos d’autodeterminació i de secessió són fenòmens aconstitucionals, que generalment conclouen amb processos constituents nous que no utilitzen els procediments establerts en les constitucions dels estats dissolts".  (Segueix)

Molta gent es pregunta dos dies després de la impressionant manifestació del poble català a Barcelona, i ara què? El poble s'ha expressat i cal que els representants polítics d'aquest poble tradueixin en propostes, en un full de ruta, el futur immediat de la nostra nació. És evident que les persones que es van manifestar pel passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes tenien diferents objectius i anhels per al nostre poble. Els uns voldrien arribar més lluny, altres potser no tant, però tothom expressava un sentiment. Espanya ens imposa un sostre al nostre desig que de cap manera no estem disposats a acceptar. Nosaltres som els únics que podem posar-nos límits als nostres objectius. Ningú més. (Segueix)