Mentre estic fent el meu viatge per l'infern, acompanyat de Dant i Virgili, estic també llegint una lectura més natural d'en Gerald Durrell, "La meva família i altres animals". La pura coincidència ha volgut que m'hagi trobat dos dies amb tota la família fent esforços per salvar la vida d'un pobre ocellet deixat al nostre jardí, lluny de qualsevol arbre. Un ocellet, que jo diria, acabat de néixer. Sense ni una ploma, talment com un pollastre desplomat, i amb els ulls tancats encara. M'atreviria a dir que el mateix dia que el vam trobar havia sortit de l'ou. (Segueix)
90 anys al servei d'un poble, al servei de la humanitat
Sortosament el 18 de juliol no només ens porta records horribles a la memòria. També ens porta celebracions que bé paguen la pena. I és que tal dia com ahir, fa 90 anys va néixer en Nelson Mandela. Tot un referent per a milions de persones de tot el món. El primer que em ve al cap quan penso amb Mandela és el seu somriure. Sempre he cregut que les persones amb un somriure com el seu amaguen una vida plena i lliurada als altres. Mandela ha patit molt, ha sofert molt, però als seus 90 anys segueix transmetent il·lusió per viure. Allò que molt poques persones saben transmetre. (Segueix)
Antoni Bassas, màrtir de Catalunya?
No m'ha agradat gens la forma com Antoni Bassas ha gestionat el seu adéu als Matins de Catalunya Ràdio. Penso que n'ha fet un gra massa. Catorze anys al capdavant d'un programa de ràdio són molts anys i quan sento que als treballadors normals se'ns diu que ens hem d'acostumar a canviar d'empresa i que això de treballar sempre al mateix lloc, forma part del passat, penso que en l'àmbit de la comuncicació caldria veure amb normalitat que un professional posi punt i final a la seva relació laboral i comenci una altra aventura en un altre lloc. (Segueix)
Un altre pas enrere en l'ús del català. El cas del senyor Felip Puig
Reconec, ja d'entrada, que el senyor Felip Puig no m'agrada ni m'ha agradat mai. Penso que és una mena de polític que ens hauríem d'estalviar. Jo no sé com el senyor Puig no es cansa d'elll mateix. No sé si ell és així o aquest és el paper que li fan fer. En tot cas, repeteixo que no és una persona que em caigui bé. Si ell és la representació de la casa gran del catalanisme que pretén defensar Convergència, a mi no m'hi trobaran mai en aquesta casa gran. Més aviat m'agraden les cases de mida humana, molt més del meu estil. (Segueix)
El BCE no és la FED i la mundialització no és forçosament el progrés
Ja ho sabíem, però ara veiem clarament que el Banc Central Europeu no és la Reserva Federal dels Estats Units. No ho és ni pels seus objectius, ni per les mesures que pren. La crisi mundial, (crisi amb el permís del president del govern espanyol), no s'arreglarà amb decisions isolades dels bancs centrals, sinó amb decisions conjuntes d'aquests i dels governs a escala mundial. (Segueix)
Ja de ben petit, algunes persones, més grans que jo, van fer-me adonar que tenia una dèria per l'observació. En aquells moments jo no n'era pas conscient, però a mesura que he anat afegint anys a la meva vida he pogut comprovar que aquesta dèria d'observar era certa i anava creixent any rere any. La qüestió és que aquest interès s'anava diversificant, però se centrava majoritàriament en la natura. M'interessa, també, l'observació de les persones, però queda en un segon pla. Penso que l'observador que em va veure observant era, ell també, un bon observador. De fet, teníem un tret en comú que penso que és força habitual o és condició sine qua non per a ser un bon observador. Em refereixo al gust pel silenci. (Segueix)
D'ençà que va començar l'estiu sembla que m'ha agafat de nou la vena literària. En les darreres setmanes m'he polit mitja dotzena de llibres a una velocitat vertiginosa. Penso que sóc el que en podríem dir un bon lector, però el ritme actual és una mica de bojos. Segurament hi deu haver alguna explicació racional que pugui raonar la dèria actual, però per sort jo no sóc psicòleg i no cal que em pregunti contínuament el perquè de les coses, el perquè dels meus actes. És una sort per mi. Potser la finalització de la negociació que em tenia força absorvit hi té alguna cosa a veure. O potser la raó és més domèstica, no ho sé. (Segueix)
Especialització, beneficis i perjudicis.
No seré pas jo qui negui els beneficis que l'especialització ha aportat al progrés de la nostra societat. Però una anàlisi seriosa i objectiva de la qüestió hauria de reconèixer que l'especialització ha comportat a la nostra societat uns perjudicis o mancances que cal tenir en compte. No vull pas resuscitar el debat que fa uns anys hi va haver al voltant de les humanitats, i menys de la manera com aquesta qüestió va sorgir a la palestra. Però tot plegat no ens hauria de privar de debatre sobre la qüestió en profunditat. (Segueix)
Dos treballadors més han mort avui mentre treballaven. Un a Valls i l'altre a Banyeres del Penedès. És una lacra del nostre temps que no em cansaré de denunciar. És trist, molt trist, que algú hagi de morir per dur un salari a la seva llar. És realment indignant, més en les nostres societats occidentals i avançades. Quan això passa és que alguna cosa no s'ha fet prou bé. Algun risc no s'ha tingut en compte, i cal recordar que és l'empresari el responsable màxim de garantir la seguretat als seus treballadors i treballadores.
No conec els detalls de com ha anat el desgraciat accident que em toca més d'aprop, el de Valls. Però, si la meva memòria no em falla, és la segona mort per accident laboral a la capital de l'Alt Camp d'aquest any. Ens hauria de preocupar a tothom. No em sento amb forces per seguir escrivint sobre la qüestió, però és imprescindible que algú faci alguna cosa amb aquesta lacra. És cosa de tots, però d'uns més que d'altres.