Ja de ben petit, algunes persones, més grans que jo, van fer-me adonar que tenia una dèria per l'observació. En aquells moments jo no n'era pas conscient, però a mesura que he anat afegint anys a la meva vida he pogut comprovar que aquesta dèria d'observar era certa i anava creixent any rere any. La qüestió és que aquest interès s'anava diversificant, però se centrava majoritàriament en la natura. M'interessa, també, l'observació de les persones, però queda en un segon pla. Penso que l'observador que em va veure observant era, ell també, un bon observador. De fet, teníem un tret en comú que penso que és força habitual o és condició sine qua non per a ser un bon observador. Em refereixo al gust pel silenci.  (Segueix)