Reconec, ja d'entrada, que el senyor Felip Puig no m'agrada ni m'ha agradat mai. Penso que és una mena de polític que ens hauríem d'estalviar. Jo no sé com el senyor Puig no es cansa d'elll mateix. No sé si ell és així o aquest és el paper que li fan fer. En tot cas, repeteixo que no és una persona que em caigui bé. Si ell és la representació de la casa gran del catalanisme que pretén defensar Convergència, a mi no m'hi trobaran mai en aquesta casa gran. Més aviat m'agraden les cases de mida humana, molt més del meu estil.

Al senyor Puig no li agrada el català del senyor Montilla. Això pot ser comprensible, però que ho digui públicament per menysprear el president de Catalunya és irresponsable i va en contra del que molts pretenem que és que la llengua catalana tingui una presència predominant en l'ús social al nostre país. O ens acostumem a sentir accents diferents i pronúncies diferents de la nostra llengua o aquesta està irremissiblement condemanda a desaparèixer.

Malgrat córrer el risc de caure en la petulància, vull posar alguns exemples viscuts per mi mateix, del què jo crec que ha de ser l'estímol a que els nouvinguts i no tan nouvinguts es llencin a parlar en català.

Des que jo tinc responsabilitats sindicals, he aconseguit, modestament, que els treballadors i treballadores de l'empresa on treballo, una multinacional, vegin amb tota normalitat que la llengua de comunicació col·lectiva i personal sigui la catalana. Totes les nostres comunicacions escrites i verbals són fetes amb la nostra llengua. Mai he tingut cap mena de problema en aquesta decisió presa ja fa molts i molts anys. Això ha provocat que, en molts casos, persones castellanoparlants, i d'altres procedències, se m'adrecin a mi en català, cosa que no fan o no tenen oportunitat de fer amb gairebé ningú més. No han estat poques les persones que han sentit companys meus i companyes parlant-me en català i han descobert que el meu interlocutor o interlocutora era capaç de parlar el català. Els catalans hauríem de ser conscients que som els primers agents de normalització de la nostra llengua i per tant cal donar l'oportunitat que l'altre ens pugui parlar en català, sigui quina sigui la seva fonètica o el nivelll que de la llengua tinguin. D'això me n'he sentit sempre orgullós.

L'altre dia vaig anar a renovar els DNI de les meves filles a Tarragona. Vaig anar a la comissaria on fins ara s'expedien els DNI i em vaig dirigir al policia de la porta en català i ell, molt amablement, en català, em va adreçar a la nova oficina d'expedició de DNI. Un cop vaig arribar a la nova oficina em vaig adreçar, en català, a la noia i al policia per dir que tenim cita prèvia. La noia em va confirmar, en català, que efectivament tenia l'hora concertada i que ens asseguéssim i ja ens cridarien. Quan van passar davant el funcionari que va fer la gestió dels nous carnets vam parlar tota l'estona en català. Era un senyor gran que amb el seu accent castellanoparlant es va dirigir a nosaltres i en tot moment en català. Totes les persones que he citat en aquest exemple eren castellanoparlants d'origen.

Jo mateix em sento quan parlo castellà quan vaig a Espanya i és evident que l'altre que m'escolta intueix que jo no sóc castellanoparlant, és normal. Vull dir, amb això, amb aquests exemples, que o ens acostumem a aquest fet o no farem cap mena de favor ni a la nostra llengua, ni a les persones que es llencen a trepitjar la nostra llengua com fem tots quan parlem una llengua que no és la nostra.

El senyor Montilla és el president de Catalunya i penso que és conscient que ha de millorar el seu català. Penso que ho està fent. Aquests dies hem sentit com el senyor Montilla parla en castellà amb els seus pares i en català als seus fills. Paral·lelament ens hem assabentat que el senyor Trias, de Convergència, parla en castellà amb la seva dona. Si els anglesos demanessin a tothom que parli anglès una fonètica i una proúncia típicament britànica, els que parlem anglès sense se-ho no el podríem parlar. Les paraules del senyor Puig no conviden a la gent a llençar-se a parlar català.

El que vull dir amb tot plegat és que tots i totes tenim molta feina a fer si volem que el català sigui la llengua de relació social al nostre país. Els que més feina tenim i més coherència hauríem de demostrar som els que tenim el català com a llengua materna. Fem-ho.